Ofici

A l’homilia del solemne Ofici de Les Santes el bisbe JaumeTrasserra, de Solsona (professor que em fou, fa molts anys, de dret canònic a Barcelona), tot glossant les santes patrones de Mataró, Juliana i Semproniana, recorda el contingut de les actes martirials al temps de l’Imperi romà pel que fa a la qüestió central que era formulada als cristians : “ Qui és el teu senyor ?” El que voldria dir, en una formulació vàlida per a qualsevol temps : què esperes ?, quin sentit dónes a la teva vida ? I el bisbe Trasserra desgrana la resposta, el testimoni d’aquells cristians fonamentat en Jesús de Natzaret, l’únic Senyor. Hi ha un moment, però, a la segona part de l’homilia, que el bisbe recondueix aquest testimoni universal a una qüestió particular relacionada amb els greuges i dificultats dels cristians d’avui que moltes vegades veuen com es fa burla de la seva fe (el que depèn sempre d’una percepció subjectiva) i exhorta a fer-s’hi forts i, en certa manera, a plantar cara. I llavors començo a perdre la perspectiva de la pregunta que de bon principi se m’havia presentat tan suggerent : “Qui és el teu senyor?”. I començo a sentir-me en desacord amb un plantejament que apel-la més a la resistència ( contra què exactament ?) que a la llibertat de la fe, tot i que veig que la centralitat del missatge cristià es reflecteix clarament en les lectures del mateix ofici :“Així, doncs, ara som justos per la fe, tenim pau amb Déu gràcies a nostre Senyor Jesucrist. Per ell la fe ens deixa lliure el pas cap a aquest gran do que posseïm “ ( Sant Pau als cristians de Roma 5, 1-2), i encara : “No us desficieu per com ni de què haureu de parlar: ja us serà donat en aquell moment allò que haureu de dir” ( Evangeli de Sant Mateu 10, 19). Per què entestar-se en posicions resistents, de malfiança, si la fe en Jesús ens obre a una visió universal alliberant-nos el cor i la paraula? I sento que el vigor d’un plantejament encertat es deixa endur, s’aflebleix i es mig enlluerna perdut entre les notes brillants de la missa de Mossèn Blanch, com si una fos la realitat interior de la Basílica de Santa Maria, que cal preservar com sigui, i una altra la realitat que es comença a fer pagana a les portes de l’església, a partir del ball de l’àliga davant l’urna de les Santes, amb el bàcul del bisbe de testimoni, i continuant amb el ball dels gegants i les altres figures. Em nego, amb Sant Pau, a malfiar-me del sentit autònom de la vida civil a la que mai no es poden tancar les portes per raons de fe: “ Tothom s’ha de sotmetre als governants en funcions… per tant, qui planta cara a l’autoritat s’ha rebel-lat contra l’ordre volgut per Déu” (Sant Pau als cristians de Roma 13, 1-2)