Jordi Carbonell, poeta

Ha estat un plaer, i una sorpresa, descobrir el Jordi Carbonell poeta. Sota l’aparença dura, crítica, del polític d’ERC, del filòleg auster i sense concessions, del personatge públic exigent, s’ha conformat, i ha conviscut amb la mateixa honestedat i fermesa del polític, empeltada a la saba amable de la paraula creadora, durant molts anys, l’ànima del poeta. "Hortènsia" (Proa 2007), el recull de poemes escrits entre 1951 i 2006, aplega entorn dels escenaris on ha viscut tot un món de records, des dels més llunyans (anys d’exili voluntari a Càller – Sardenya- on exercí de professor) fins als més propers a Barcelona, abocats a les hores de dol per la pèrdua de la dona.

Per entre els versos humils, diàfans, de Jordi Carbonell es transparenten els moments més intensos de la seva vida, com l’arribada del primer fill :

"Tu, breu d’espai, petit enmig dels móns
desmesurats, dins de l’immens, fotesa,
però innombrable i dens de tu mateix..."

Les sensacions d’un migdia d’estiu:

"Fullam del presseguer
tremolós a l’eixida,
taca verda i frescal
contra el foc de calç viva
de la paret al sol"

El ressò de l’alba a la plana :

"Aire, aire de bon matí,
aire de l’alba:
ran del neguit del cel
un cant de plata"

La flor de la vellesa:

"Flor groga i vellutada que amoixa
la nostra fràgil, feliç, vellesa"

L’angoixa :

"No goso rompre l’embolcall i sento
l’agredolç desesper del foc que em crema,
absent tu de la brega i de la joia
mentre sento planar ocells de la pena
ran del teu son i de la meva angoixa"

La pèrdua del fill en plena joventut :

"S’ha perdut l’horitzó per als teus clars,
atònits ulls...
Tan lluny t’és l’arbre com l’estel.
Només el buit és tan a prop de tu,
i de mi, rosegat dintre l’entranya"

El paisatge acollidor de la Sardenya:

"Campidà,
terra plana, argila viva,
clapa verda, vinya bruna,
terra enllà"

"Sol i lluny de la pàtria, en terra sarda,
l’enyor em cau damunt quan cau la tarda"

L’enyorança:

"He enyorat la teva ombra i el teu pas
seguidet, i l’aroma, inequívoca,
del teu cos que s’adapta tendrament
al meu, i s’abandona lànguid, pàl-lid,
al petit aire entre tots dos..."

L’adéu que no vol ser definitiu:

"Te n’has anat i una cortina grisa
em separa de tu dintre la tomba:
record teu, font de plor i d’amarg somriure"

La soledat:

"Ara, sense tu, l’or de la melangia
dispersa un polsim groc sobre les fulles
dels plataners que, en escampall, decauen:
i sec al banc de fusta, i trist escolto
silencis de la meva soledat"

L’esperança :

"El vent glaçat de mort
que se’t va endur no esborra l’esperança
de retrobar-te a l’altra riba, endut
avui en el dolor i la solitud"

"Un breu instant m’ha semblat que tornava
el goig perdut, però el meu buit em crida
a vetllar-te de nou d’aquesta riba
el son serè, mentre s’esmuny dels llavis,
incerta, una pregària per tu
al Déu que cerco encara vanament"

Jordi Carbonell, el poeta i l’home, amb qui és impossible no vibrar en aquesta pàtria feta de temps, de presències, d’ absències, de sentiments, d’humanitat.