Contra la covardia i la irresponsabilitat

Repasso els apunts de premsa que guardo dels anys 1998-2000 (amb els antecedents- sobretot el Pacte de Lizarra- que van propiciar l’Acord per les llibertats i contra el terrorisme el 8 de desembre de 2000 entre el PP i el PSOE) i de l’any 2002 (amb els antecedents que van donar lloc a la proposta d’Ibarretxe sobre un estatus per a Euskadi de nació lliure associada el 27 de setembre de 2002), i veig que la situació del terrorisme no és pas pitjor ara que llavors. Moltes coses s’han mogut, encara que és veritat que la bomba de Barajas ha significat una profunda decepció respecte de les expectatives creades. Comprovo que l’any 1992, després de dos mesos de treva, ETA va fer 26 víctimes mortals, i que l’any 2000, després d’un any i quatre mesos de treva, en va fer 23 ( 15 el 2001, 5 el 2002, 3 el 2003 i cap el 2004 i el 2005, fins a les dues últimes del 30 de desembre de 2006). Al final de cada treva, quan semblava que estava acorralada, ha reaparegut amb més volència, tal i com ja s’havia posat de manifest en les treves anteriors de 1988 (un mes de treva i 21 víctimes mortals) i 1.989 (tres mesos de treva i 19 víctimes mortals que van augmentar a 25 el 1990, i a 46 el 1991). Hi ha, però, en quant al nombre de víctimes mortals, una clara inflexió a la baixa a partir de 2003. Segurament per això l’anunci de l’alto el foc permanent de març de 2006 obria objectivament les portes a l’esperança.

No sabem cap on pot evolucionar la irracionalitat d’ETA després de l’atemptat de Barajas. Ella mateixa s’ha posat el llistó molt amunt, si es pot fer servir aquesta expressió parlant d’un tema tan delicat, per l’aparatositat dels danys i les dues víctimes causades (i sabia que en podia haver causat moltes més), però és dubtós que es pugui continuar plantejant assumir més víctimes mortals, perquè està en un moment en què ja ha perdut tota credibilitat i l’ha feta perdre al seu braç polític, Batasuna. A partir d’aquí s’arrisca a convertir-se en el residu d’una banda d’assassins segons la percepció de més i més ciutadans, començant pel País Basc. I aquesta banda pot continuar fent mal, és clar que sí, però deixarà cada vegada més clara la convicció, que ja va arrelant, de què amb una banda d’aquesta mena no es pot arribar a cap acord.

El món de Batasuna s’haurà de moure ràpidament si no vol veure´s arrossegat per aquesta dinàmica d’ETA cap a la seva definitiva desaparició política. Difícilment es mouran els seus dirigents actuals (Otegui, Permach i companyia) perquè el seu grau de dependència respecte de les directrius d’ETA és total, com s’ha demostrat amb el bucle de declaracions concertades d’aquests últims dies. Aquests dirigents, més que covards, són els fidels executors de les consignes polítiques d’ETA. Però penso que en aquest món abertzale hi ha altres sensibilitats que es començaran a plantejar fer un pas endavant: serien aquests els covards, els que encara dubten, els que no s’atreveixen a emprendre el camí de la legalitat democràtica per defensar les seves opcions polítiques, els que covardament s’han aprofitat durant massa temps de la violència per treure’n pròfit ( allò que tan gràficament expressava el cinisme d’Arzallus, quan deia que uns mouen l’arbre i fan caure les nous i uns altres les recullen). Són aquests covards els que hem de recuperar per superar el terrorisme.

A l’altre extrem hi ha la irresponsabilitat del PP. Vol mantenir el Pacte de desembre de 2000 contra el terrorisme, al peu de la lletra, quan és ell mateix el que l’incompleix sistemàticament al convertir-lo en tema preferent de la confrontació política, atacant la legitimitat del Govern per dirigir la lluita antiterrorista (punt 1 del Pacte). Pot ser que el Govern s’equivoqués al fer el diagnòstic sobre la situació real i les intencions d’ETA al declarar l’alto el foc, però aquesta equivocació no por ser argument per desqualificar sempre l’acció de govern en aquest tema. No veure ara el posicionament clar d’Imaz i del PNB que lidera contra l’estratègia d’ETA i el seu apèndix Batasuna (a les antípodes de que passava amb el Pacte i la Declaració de Lizarra, que pretenien trencar qualsevol acord amb el PP i el PSOE i es comprometien a iniciar un procés de diàleg amb ETA sense cap condició prèvia), per sumar-lo als termes de l’acord, és pura irresponsabilitat. Alguns analistes dels media acusen els partits polítics de falta de visió d’Estat; jo veig aquesta falta de visió d’Estat sobretot en la irresponsabilitat del PP que el portarà a l’extravagància de no participar demà en la manifestació unitària contra ETA. Si no es supera aquesta falta de responsabilitat tampoc no es pot lluitar eficaçment contra el terrorisme: ETA se n’aprofita.