De Juana Chaos: exasperació penal

L’itinerari que fins ara ha seguit el cas de Juana Chaos, el terrorista d’ETA condemanat a milers d’anys de presó, dels qual només n'hauria complert 18 (del total de 30 com a límit de compliment) en aplicació de la legislació penal vigent en el moment de produir els assassinats, que contemplava una substancial redempció de penes per treball a la presó (circumstància que la legislació ara vigent ja no permet), obeeix a una reacció que bé es podria qualificar d’exasperada, o irritada, per part dels òrgans judicials responsables de donar resposta al cúmul de particularitats que s’han produït amb relació a aquest subjecte a partir del moment en què saltà l’alarma per la immediatesa de la seva obligada excarceració l’agost de 2005. Recordo l’escàndol que es propalà en els mitjans de comunicació en aquell moment, també des de les editorials dels diaris més seriosos que ara critiquen obertament la decisió de no permetre la presó provisional atenuada per la vaga de fam que el té a les portes de la mort. Doncs bé, si fossim tots plegats més honestos hauríem de reconèixer que aquell escàndol, traslladat a la consciència dels magistrats, instal-lat com arma reactiva, i fins i tot de venjança, en les intencions maldestres d’algun partit polític, de bastantes emisores i diaris, i de moltes associacions i comentaristes, ha donat pas a una rècula de decisions judicials que no fan cap bé ni al dret penal ni a la independència i principi de proporcionalitat amb què han d’actuar els òrgans judicials. No vull dir que es falti a la legalitat, però sí que aquesta (l’aplicació penal és sempre l’última ratio) s’està interpretant de manera molt circumstacial, atenent a la pressió de cada moment, per no dir de forma clarament forçada, en perjudici del condemnat.

M’explico. Si el terrorista havia de ser excarcerat una vegada acomplerta la pena legalment establerta, s’havia de complir amb aquesta previsió legal i l’Estat de Dret no n’hauria sortit afeblit sinó reforçat, ja que s’hauria demostrat que el principi de legalitat penal funciona igual per tothom. L’excarceració no havia de suposar donar carta blanca al terrorista per continuar actuant com a tal, perquè hi havia, i hi ha, mitjans sobrats per procedir al seu control, amb l’agreujant que la reincidència li hauria significat un reingrés per nova condemna en condicions molt més dures. L’exasperació amb què s’ha actuat la veig en voler evitar l’excarceració mitjançant una nova acusació per delictes d’amenaces estant encara empresonat. Aquests delictes es podien haver perseguit igualment després de l’excarceració, en unes condicions qualitativament diferents pel que fa a la situació personal de l’acusat, en llibertat una vegada acomplerta la pena pels assassinats. Se li va obrir un altre procés (contra el criteri inicial del jutge d’instrucció) i se’l va condemnar el 6 de novembre de 2006 per un delicte continuat d’amenaces terroristes a la pena de dotze anys i sis mesos de presó que, aquests sí, ja hauria de complir, si confirma la sentència el Tribunal Suprem, sense possibilitats de redempció de pena. És a dir, el que per imperatiu legal de redempció de pena no hauria pagat com a conseqüència de desenes d’assassinats, ho pagaria ara com a conseqüència d’un delicte d’amenaces terroristes, sense solució de continuïtat en quant a la permanència a la presó. Tot plegat resulta força oportunista.

La lectura freda dels articles pels que va ser condemnat com autor d’un delicte continuat d’amenaces terroristes, titulats "El escudo" i "Gallizo" (en al-lusió a la llavors directora general d’Institucions Penitenciàries) i publicats al diari Gara els dies 1 i 30 de desembre de 2004, penso que no dóna per veure-hi realitzat el tipus penal d’amenaces terroristes. La interpretació del contingut que en fan els tres magistrats per aplicar-li l’article 572,1.3 del Codi Penal, tant pel que fa a les circumstàncies objectives com subjectives, resulta forçada. Inquieta comprovar com la sentència ha d’enfrontar-se al retret que li fa la defensa d’estar aplicant l’anomenat "dret penal d’autor", proscrit perquè atén més a la perillositat en abstracte del subjecte que a la gravetat concreta dels fets de què se l’acusa, i no se n’acaba de sortir amb els arguments que exposa. Com inquieta també que al final de la Sentència els magistrats, que no van acceptar la qualificació alternativa del fiscal de considerar els fets com un delicte de coaccions que hauria significat una pena només de dos anys (molt més proporcional i equivalent a anteriors sentències en altres supòsits de la mateixa naturalesa) hagin de constatar ells mateixos que la pena pot semblar desproporcionada i que el judici de proporcionalitat entre el desvalor de les conductes jutjades i la pena a imposar pot no resultar just (això últim ho reconeixen tàcitament, desplaçant la responsabilitat al poder legislatiu).

Després d’aquesta reacció penal exasperada o irritada, en segueix una altra de les mateixes característiques: l’acusat ha de continuar a la presó i a partir de la nova sentència de l’Audiència Nacional no ja com autor de desenes d’assassinats sinó en situació de presó provisional com autor d’un delicte d’amenaces terroristes, autoria que no és ferma i que està pendent de recurs davant el Tribunal Suprem. L’acusat inicia un vaga de fam que segons els informes pericials mèdics el situa a les portes de la mort. Així les coses, els tres magistrats que l’han jutjat decideixen, d’acord amb la petició del fiscal i la defensa, aplicar-li la llibertat provisional amb fiança o bé la presó provisional atenuada al propi domicili, amb vigilància. La presó provisional atenuada, prevista a la Llei d’Enjudiciament Criminal en el cas que per raó d’enfermetat la situació d’internament pugui significar perill greu per la salut de l’acusat, obeeix al fet que l’Estat ha de garantir la vida de les persones sotmeses a la seva vigilància en temps de presó, i per tant si es produeix el risc greu de mort per a qualsevol pres (més si està en presó provisional) ve obligat a salvaguardar la vida com a bé prevalent.

Els tres magistrats que tenen la decisió presa, però no escrita ni notificada, es veuen desbordats pel moviment de la resta de magistrats de la Sala del Penal de l’Audiència Nacional (ationats i convençuts, segons sembla, per un magistrat en concret) que consideren que davant l’especificitat del fet, que pot sentar precedent, és el Ple de la Sala el que ha decidir, i es decideix en aquest Ple, contra el parer dels tres magistrats de la Sentència, i el d’un quart, no modificar la situació personal del condemnat en sentència no ferma. Considera el Ple que la presó atenuada només seria aplicable si el pres no s’hagués provocat voluntàriament la situació de risc de mort que pateix. El supòsit legal previst no distingeix entre les causes de la situació objectiva de risc greu , si són internes o externes, naturals o buscades, i per tant aquesta interpretació resulta altra vegada forçada en funció del subjecte de què es tracta, en perjudici del pres i en perjudici de l’obligació de l’Estat de protegir en tot cas la vida dels presos sota la seva vigilància. Val a dir que la mesura de presó atenuada és una forma de verificació de la presó provisional, i no equival per tant a la seva supressió, el que significa que s’ha optat per la mesura més fortament punitiva, fregant el terreny de l’arbitrarietat. És més, pot plantejar-se la qüestió de si la decisió de resoldre el Ple de la Sala en lloc dels tres magistrats que havien dictat Sentència, i que per tant eren els vinculats processalment a la resolució de la situació personal de l’acusat, no infringeix el dret de tot justiciable al jutge o tribunal natural o preestablert, i si aquesta inmissió del Ple en les funcions del tribunal sentenciador no atempta contra la independència d’aquest tribunal. Només una interpretació molt extensiva, i per tant també forçada, permet aplicar al cas la previsió de la Llei Orgància del Poder Judicial que autoritza la intervenció del Ple en determinats supòsits no relacionats amb l’obligació del tribunal sentenciador de resoldre tots els aspectes que es deriven de la seva sentència si no és encara ferma.

Finalment, batega en tota aquesta temàtica la qüestió no menys inquietant de les decisions en consciència a què es refereix la mateixa Llei d’Enjudiciament Criminal, no exempta de la contaminació de posicions subjectives i de condicionants ideològics. Veurem què dirà el Tribunal Suprem, si és a temps de resoldre sobre la condemna per amenaces terroristes mentre De Juana es mantingui viu, o el Tribunal Constitucional, si se li plantegen aquests aspectes de garantia de drets fonamentals. Tot indica que els tres magistrats que van dictar sentència s’han volgut mantenir dins el marc estricte de respecte a la previsió legal en quant a la presó provisional, confiant que el Tribunal Suprem podria corregir en el seu cas l’excés de la condemna a dozte anys i sis mesos, i que donat el perill de mort que corre el condemnat no permetrien que aquesta es pogués produir estant el pres sota la seva responsabilitat, havent de carregar amb les seves conseqüències, directament relacionades amb la sentència dictada per ells sense que el Tribunal Suprem hagués decidit definitivament. L’exasperació o irritació penal del Ple de la Sala, connectada i esventada amb la irritació que es cova des del PP i sectors afins ultramontants, han impedit la resolució justa d’aquesta greu problemàtica. L’Estat de Dret no perilla però se’n ressent. Hi ha encara massa gent que confon la resposta necessària del dret penal amb una reacció merament venjativa.