Mestres

Ens ha deixat la pedagoga Marta Mata, mestra de mestres, introductora durant la dictadura franquista de la modernització de mètodes en l’ensenyament, primer en semiclandestinitat, mitjançant la creació d’una xarxa d’escoles privades, moltes d’elles en règim de cooperativa, i després durant la transició mitjançant l’escola d’estiu Rosa Sensat destinada al reciclatge i actualització permanent de mestres. Guardo un gratíssim record d’aquelles jornades dels mesos de juny i juliol de la segona meitat dels setanta, a l’Autònoma, que aplegava multitud de mestres ansiosos per nodrir la seva preparació davant els canvis que es produïen al país, mestres encara i sobretot autodefinits per la seva vocació de servei als nois i noies, amb pocs recursos i amb il-lusió i dedicació per donar i per vendre. Aquell sentit vocacional després he vist que s’ha anat substituint per un sentit més professional, segurament necesssari però progressivament contradictori amb la convicció que des de l’escola es podia contribuir definitivament a canviar la societat. A finals d’aquella dècada, quan exercia de mestre, pensava que les grans dificultats que teníem per treballar amb els nois i noies, i moltes vegades també amb els mateixos mestres "passotes", que sempre han existit, s’anirien superant a mida que el país entrés en la dinàmica de més culturalització paral-lela al procés democràtic. Quan aquests nois, pensava, hagin passat pel sedàs de la societat que comencem a construir amb tantes expectatives, i es facin adults, transmetran als seus fills una idea diferent sobre el valor de l’educació, i seran ells els que de veritat s’aprofitaran de la feina dels mestres i la seva dedicació. Malauradament, ha passat una generació i mitja i no sembla que hàgim progressat massa en els resultats de l’ensenyament. Cada vegada més es tendeix a restringir la funció dels mestres, impotents davant l’ingent poder disgregador de les sol-licituds de tota mena a què estan sotmesos els nois i noies (publicitat, èxit immediat, manca de mètode i de control, poca capacitat per assumir les frustracions, informació massiva que no es processa críticament...), i es cau en el cercle viciós de la culpabilització recíproca: són els pares els que problematitzen els fills començant per veure l’escola com un "parking" de nens, o bé són els mestres els que han deixat de veure la seva funció com socialment imprescindible davant el cúmul d’entrebancs que han de superar.

El meu pare era un pagès autodidacte que moltes vegades m’havia comentat que la seva vocació havia estat la d’arribar a ser mestre però degut a l’enorme precarietat econòmica es va haver de conformar amb passar per les mans dels mestres de la dictadura de Primo ; recordo el que explicava, i ho va deixar escrit, d’un mestre alcohòlic, barallat dia sí i dia també amb la dona, que un dia es va presentar a l’escola completament begut i va ordenar als alumnes a donar voltes sense parar cantant una cançò en castellà dedicada a la pàtria: un a un els alumnes van fugir de l’escola per un forat de la paret a mida que donaven voltes, i el mestre es va quedar sol ; a l’endemà un cotxe se’l va emportar i no el van veure més. Els de la meva generació també vam passar per les escoles de la dictadura més rància, la franquista. Les funestes conseqüències d’aquella educació encara s’arrosseguen i segurament estan a la base de molts mals actuals, de la falta de tradició cultural i de ganes per mantenir una idiosincràsia, per modesta que sigui, basada en hàbits de lectura, de conversa, de recerca.

Així i tot, encara mantinc la imatge d’un dels meus primers mestres de poble, Don Prudencio, amb bata blanca immaculada, que no deia un mot en català, que ens ensenyava a jugar a escacs quan acabava la classe i si es trobava amb la mare li deia es una lástima que su hijo no pueda estudiar. Aquell mestre compartia almenys la frustració per la manca de mitjans enfrontada a les ganes de saber. Potser la feina de l’educació arrenca d’aquestes ganes de saber que es reprodueix invariablement en totes les generacions i que en la meva va associada a aquella olor tendra de la fusta del plumier, al regust amarg de la tinta, als secants, a la plumilla , a la goma d’esborrar, al vessament dels tinters sobre els pupitres, al tacte amable del quadern acabat d’estrenar, al traçat curós de la caligrafia en l’enunciat dels problemes (un padre compra tres caballos a 25 ptas cada uno y vende dos...) que sovint quedaven sense solució : era l’atmosfera i l’aroma inconfusible de l’escola on el senyor era sempre el mestre i els alumnes érem els amics i companys que no hi podíem faltar perquè era el més important de les nostres vides.