Maragall, del capdamunt al capdavall

Maragall ve de l’olimp,
és amic dels déus de roma
i com ells anhela el cim
i cenyir-se la corona.

Vol el ceptre a la primera,
mes fracassa el seu intent
davant la força trempera
del pujol impenitent.

Ho assoleix a la segona
picant l’ullet a l’esquerra,
però la dreta no perdona
i li declara la guerra.

Amb l’eufòria del moment
porta els amics al tinell
i allí signa el document
que el farà anar de clatell.

Se li escapen els carods
que fugen a perpinyà
i el tres per cent dels pebrots
ho acaba d’emmaranyar.

Té molts rocs a la sabata
i l’il-lustre conseller,
amb cap però sense corbata,
no li arregla el galliner.

Cada debat es fa etern
i entre el carmel i els bracons
la bona obra de govern
va a empentes i rodolons.

Per sortir de l’embolic
pren nou aire i noves vistes
i es disposa a fer anar el pic
per terrenys nacionalistes.

I s’enfila amunt, amunt,
i el partit l’hi perd la pista,
i quan és al capdamunt
es troba el mas fent el pispa.

Els prohoms del tripartit
l’han lligat de mans i peus,
no li deixen moure un dit
quan recerca noves veus.

Fatigat i compungit
veu com el temps se li acaba
i per fer front al despit
ha de trencar el que estimava.

President de l’estatut,
no ha fet tot el que volia:
ha arribat on ha pogut
amb desordre i valentia.

Els seus li toquen la cresta:
“que ens canviïn la pubilla,
per alegrar-nos la festa
volem fino de montilla,
menys làbia nacionalista
i més gresca socialista”.

Digué l’avi escolta espanya !,
i ara el nét, al capdavall,
diu adéu a tanta canya
que ha rebut d’aquell raval.

Comentaris

Anònim ha dit…
Hola Cinto,
Sense haver-te demanat permís, però citant-ne la procedència, en un sopar d´amics ( uns 22)a Abrera, he recitat els teus poemes de Maragall i l´Estatut. Van ser molt celebrats i vaig arrencar forces rialles.Una abraçada. Records.Valentí.
3:42 a. m.
cinto amat ha dit…
Valentí,
Gràcies per llegir-los. Ja veus que a vegades només ens podem acostar al que passa de manera irònica, però no per això menys realista. En un aspecte ben diferent tu mateix en fas l'experiència, i també et llegeixo. Una abraçada.
11:26 a. m.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La nostra història, la meva joia

Imatge
      Dijous passat vaig anar   a la presentació de les memòries del sacerdot, mestre i company Josep Hortet, al Seminari de Barcelona. Porten per títol “La nostra història, la meva joia” i són en realitat un relat autobiogràfic amb una riquesa de detalls i de matisos que t’enganxen en cadascun del sis capítols de què consta el llibre ( infància i creixement, la joventut, treball educatiu, treball comunitari i diocesà, la grandesa corrent i camí avançat ), de 1937 a 2024.    El detall del relat autobiogràfic combina les dades personals amb contínues reflexions sobre el sentit de les seves accions, del seu progrés vital com educador, coordinador i dinamitzador de la vida comunitària a la diòcesi de Barcelona, en el context de la història social i política del país. Més enllà de l’interès que el llibre pot tenir, i penso que ha de tenir, en els ambients de la comunitat eclesial, val molt la pena tenir-lo en compte en l’àmbit de les relacions Església-soc...
Més informació

Contra la por

Imatge
     Anselm Kiefer. Pintures d'aquest autor il.lustren l'obra "L'esperit de l'esperança"  Aquests dies, després de les inundacions a València i del resultat de les eleccions a EE.UU amb la contundent victòria del trumpisme, s’està imposant un estat d’ànim pessimista, com si es tractés de la cristal.lització de les pitjors expectatives covades de fa temps en un clima de desconcert i ressentiment que aboca a la desesperança de molts i a l’antipolítica de la nostàlgia regressiva de molts altres. L’eslògan MAGA de Trump (Make America Great Again), com ha recordat Eduardo Mendieta, professor de la universitat de Pensilvania, és pura i simple antipolítica, la política de la nostàlgia contrària a allò de què tracta la política de veritat, del que podem crear i que per tant és prospectiva, no regressiva ni retroactiva.    La devastació de València per les inundacions, amb pèrdua de vides i danys materials de gran abast, que tant em recorden les inundacions del ...
Més informació

“Un hivern fascinant” o els oblits impossibles de Joan Margarit

Imatge
     A l’epíleg del seu darrer poemari, “Un hivern fascinant”, Joan Margarit explica que els dos pols de tensió del pensament, l’abans i el després, se li han equilibrat en una nova lleugeresa, de manera que el demà li ha caigut en l’oblit i el passat el veu catapulat tan lluny que quasi és també un oblit. Hauria arribat així a una nova estabilitat o a un úlltim desordre que definiria el seu present present, la darrera etapa, com un hivern fascinant.   Vist així, la lectura dels poemes seria com un camí que transcorreria entre lleus pinzellades d’un futur que amb prou feines s’entreveu, quasi oblidat perquè seria difícil d’encarar-lo, i un passat que només s’albiraria molt lluny i a llambregades.   Però hi ha una altra lectura d’aquests poemes, més enllà del que el poeta voldria deixar escrit com l’esdevenir d’un tènue present hivernal que tendeix a desaparèixer, una lectura que va de la contundència de la contemplació del passat com el verit...
Més informació