Maragall, del capdamunt al capdavall

Maragall ve de l’olimp,
és amic dels déus de roma
i com ells anhela el cim
i cenyir-se la corona.

Vol el ceptre a la primera,
mes fracassa el seu intent
davant la força trempera
del pujol impenitent.

Ho assoleix a la segona
picant l’ullet a l’esquerra,
però la dreta no perdona
i li declara la guerra.

Amb l’eufòria del moment
porta els amics al tinell
i allí signa el document
que el farà anar de clatell.

Se li escapen els carods
que fugen a perpinyà
i el tres per cent dels pebrots
ho acaba d’emmaranyar.

Té molts rocs a la sabata
i l’il-lustre conseller,
amb cap però sense corbata,
no li arregla el galliner.

Cada debat es fa etern
i entre el carmel i els bracons
la bona obra de govern
va a empentes i rodolons.

Per sortir de l’embolic
pren nou aire i noves vistes
i es disposa a fer anar el pic
per terrenys nacionalistes.

I s’enfila amunt, amunt,
i el partit l’hi perd la pista,
i quan és al capdamunt
es troba el mas fent el pispa.

Els prohoms del tripartit
l’han lligat de mans i peus,
no li deixen moure un dit
quan recerca noves veus.

Fatigat i compungit
veu com el temps se li acaba
i per fer front al despit
ha de trencar el que estimava.

President de l’estatut,
no ha fet tot el que volia:
ha arribat on ha pogut
amb desordre i valentia.

Els seus li toquen la cresta:
“que ens canviïn la pubilla,
per alegrar-nos la festa
volem fino de montilla,
menys làbia nacionalista
i més gresca socialista”.

Digué l’avi escolta espanya !,
i ara el nét, al capdavall,
diu adéu a tanta canya
que ha rebut d’aquell raval.