Èxit, aspiracions i pessimisme.

R.Nadal: l'èxit personificat

La impressionant victòria de Rafa Nadal al Roland Garros, el mateix dia que complia 19 anys, ha desencadenat tots els elogis que es mereix i, a més, no falta qui el proposa com a model per al jovent sense dissimular l’interès econòmic de l’operació. Una vegada més es barregen els trets èpics, d’esforç, de vàlua personal, de preparació física, de disciplina i concentració mental, de disposició quasi natural per aquest esport, com a qualitats certament envejables, amb propostes d’un model que persegueix el benefici econòmic sota la pàtina de l’èxit enlluernador. Es diu que "Nadal fascina Amèrica", que porta els valors amb què s’identifica la joventut nordamericana, que "les dones el volen i els nois els agradaria ser com ell", que "pot guanyar muntanyes de diner fora de la pista si la seva imatge s’associa a alguna gran companyia d’EEUU -CocaCola, Sony, Play Station, Pepsi- perquè té presència, joventut i èxit". El que volen els nordamericans és connectar Nadal amb el sector econòmicament i socialment emergent a EEUU, el dels hispanoparlants, i per això la USTA (federació de tennis d’EEUU) invertirà tres milions de dòlars en la publicitat del seus campionats, presentant Nadal com "The Wonder Boy", juntament amb altres tennistes famosos.

Ha de ser difícil d’assimilar tanta concentració mediàtica pel mateix Nadal, i en tot cas la personificació de l’èxit de forma tan descomunal no estarà exempta del risc d’allò que J. Cercas quasi s’autoatribueix a la seva última novel-la, la pèrdua de respecte a la realitat per l’èxit, tot citant uns versos de Malcolm Lowry: " La fama destrueix com un ebri l’estança de l’ànima / i et fa saber que només per ella has treballat".

Sembla, doncs, que en el tractament mediàtic de l’èxit el que hom val és indissociable d’allò que se li fa representar, el que s’actua personalment es projecta segons esquemes prèviament determinats pels controladors dels cicles de l’esport, en aquest cas, de l’economia i de la notícia. Un model per al jovent? Ja serà positiu que s’incrementi la pràctica del tennis, però poca més. El model així projectat prescindeix de qualsevol mediació concreta, propera a l’esforç que cada dia han de realitzar tants joves que no volen l’èxit sinó un simple resultat adequat a les seves possibilitats .

Membres de la Junta del Barça:

les aspiracions realitzades.

A un nivell menys enlluernador, l’acabat de dimitir Sandro Rossell, exvicepresident del Barça, gerent de la Nike, la marca que "embolica" (en un doble sentit) Rafa Nadal (i excel-lent persona, segons tots els indicis) ha dit que l’aspiració de tots els nens barcelonistes és la de jugar al Barça, i la de tots els adults barcelonistes la de formar part de la Junta directiva del Barça. Home !, també és una manera de passar-se, de confondre les aspiracions amb les representacions. Deixem-ho en què els nens volen jugar i els adults que se’ls escolti una mica, cadascú al seu lloc, pel que fan i pel que valen per ells mateixos i no pel que representen.

"Y": el cromosoma decadent

És clar, però, que poques generacions podran gaudir del miratge de l’èxit, o de les aspiracions més realistes de fer el que puguem, si es porten a terme les recomanacions colades, com qui no vol la cosa i mig en broma, pel columnista E.Mendoza a El Pais del dia 6 : donat que el cromosoma "Y", determinant del gènere masculí, està degenerant de forma inexorable, el més lògic seria que no es permetés més matrimoni que l’homosexual i que en tot cas l’avortament fos obligatori. Tampoc no cal ser tan pessimista ! Una cosa és que no tots puguem arribar a ser com Rafa Nadal, o que no assolim el somni de jugar al Barça o formar part de la seva Junta directiva, i una altra que se´ns hagi de fer desaparèixer de mica en mica. Segur que amb els segles millorarà aquest cromosoma, anirà a més, i li podrem veure drives invencibles.

Juraria que hi ha un punt intermedi de positiva expectació, adequat a la moderada capacitat humana de superar-se i d’assolir objectius, perdut entre la magnificació de l’èxit, la banalitat de les aspiracions i el pessimisme de l’espècie.