EL MATRIMONI HOMOSEXUAL (3). Preservar o enriquir la imatge?
El Dictamen del Consell d’Estat de 16/12/04 sobre l’Avantprojecte de Llei del matrimoni homosexual parteix d’una afirmació contundent : l’article 32 de la Constitució (“ L’home i la dona tenen dret a contraure matrimoni amb plena igualtat jurídica”) garanteix el dret a l’home i a la dona a contraure matrimoni però no a les parelles homosexuals, el que no significa que es reservi a les parelles heterosexuals l’accés al conjunt de drets i deures que integren l’estatut matrimonial. Aquesta afirmació es fonamenta en la doctrina de diferents Sentències del T.Constitucional de les que, però, es pot dir que han tractat la problemàtica des de situacions de fet que no plantejaven directament la possibilitat d’incardinar la parella homosexual dins el matrimoni. Si el PP acaba posant Recurs d’Inconstitucionalitat contra la Llei que demà aprovarà definitivament el Parlament , aquesta qüestió l’haurà d’afrontar el T.Constitucional, i el mínim que es pot mantenir des d’ara és que si bé l’article 32 de la Constitució es va redactar tenint in mente les parells heterosexuals, no vol dir que hagi d’excloure les homosexuals a partir d’un determinat moment si el legislador, assumint l’evolució de la societat, les equipara en tot a les primeres, en concepte jurídic, contingut de drets i deures i denominació social.
Encara que es discrepi sobre el raonament de fons, el Dictamen del Consell d’ Estat conté, a part de la motivació subratlllada, dues aportacions que em semblen interessants per dialogar-hi:
a) El lliure desenvolupament de la personalitat podria resultar afectat si els poders públics tractessin d’impedir o reprimir la convivència en parella (homosexual o heterosexual) fora del matrimoni, o si miressin d’imposar el vincle matrimonial de manera que la convivència no formalitzada es veiés gravada o sancionada d’alguna manera. També s’ha de respectar la llibertat negativa ( el dret a no casar-se). Es tractaria de regular de manera específica el que és diferent i vol continuar sent diferent : el matrimoni de base heterosexual, d’una banda, i les unions estables de parelles homosexuals o heterosexuals de l’altra, sense minva de drets i deures per cap de les tres, inclòs el dret d’adopció amb plena igualtat. Entorn d’aquesta qüestió s’ha establert una discussió que crec que va més enllà de consideracions purament semàntiques o nominalistes : no s’hauria de dir “matrimoni” al que no és matrimoni, i s’hauria de respectar com opció igualment vàlida qualsevol model de convivència fora del matrimoni. Narcís Comadira, per posar un exemple, deia fa uns dies (“El País”, 23/06/05) que anomenar matrimoni la unió homosexual “és ofendre el sentit de les paraules, un desplaçament més de la intel-ligència col-lectiva cap a la ridiculesa i a l’absurd”. I Fernando Savater (“El exceso moral”: El País, 27/06/05) sosté : “ Invocar la igualdad de derechos en este campo es una tontería, porque las condiciones desiguales permiten derechos específicos para cada una ... A ver si después de tanto cacareo sobre el respeto a la diferencia ahora va a resultar que hay que anularla por vía institucional...”. Després de tot convé preguntar-se : per què el matrimoni no es pot obrir a les relacions homosexuals que ho demanin? Hi ha de sortir perdent o hi pot sortir guanyant?
b) Una segona consideració interessant del Dictamen és la relacionada amb el que denomina “garantia institucional” del matrimoni, que defineix d’aquesta manera :”la necessària preservació de la institució en termes recognoscibles per a la imatge que de la mateixa en té la consciència social en cada temps i lloc”. És cert que la societat actual té una imatge o representació social del matrimoni com unió exclusiva d’un home i una dona. Per què s’ha de canviar aquesta imatge o representació social? Caldria dir que les representacions són sempre imperfectes, i dialècticament preguntaria: tan clara és avui aquesta representació si es té en compte que el que paulatinament s’ha anat imposant per la força dels fets quotidians (divorcis en augment, famílies monoparentals, violència domèstica...) és la consciència social d’una institució en crisi ? Potser, com sempre, cal aprendre a fer de la necessitat virtut: ni el matrimoni presenta actualment un pervindre rutilant com a nucli de la família (tan poc, que el mateix T.Constitucional recorda que la família que mana protegir l’article 39.1 de la Constitució no s’identifica amb la que té el seu origen en el matrimoni), ni les parelles homosexuals, malgrat ser cada vegada més acceptades, acaben de ser considerades com a nuclis familiars necessaris. La precarietat del matrimoni pot aprendre de les aspiracions de les parelles homosexuals que s’hi vulguin acostar, i aquestes poden sortir enfortides amb l’obertura del matrimoni. La millor forma de preservar la imatge del matrimoni és enriquir-la en la consciència social amb altres aportacions.
Encara que es discrepi sobre el raonament de fons, el Dictamen del Consell d’ Estat conté, a part de la motivació subratlllada, dues aportacions que em semblen interessants per dialogar-hi:
a) El lliure desenvolupament de la personalitat podria resultar afectat si els poders públics tractessin d’impedir o reprimir la convivència en parella (homosexual o heterosexual) fora del matrimoni, o si miressin d’imposar el vincle matrimonial de manera que la convivència no formalitzada es veiés gravada o sancionada d’alguna manera. També s’ha de respectar la llibertat negativa ( el dret a no casar-se). Es tractaria de regular de manera específica el que és diferent i vol continuar sent diferent : el matrimoni de base heterosexual, d’una banda, i les unions estables de parelles homosexuals o heterosexuals de l’altra, sense minva de drets i deures per cap de les tres, inclòs el dret d’adopció amb plena igualtat. Entorn d’aquesta qüestió s’ha establert una discussió que crec que va més enllà de consideracions purament semàntiques o nominalistes : no s’hauria de dir “matrimoni” al que no és matrimoni, i s’hauria de respectar com opció igualment vàlida qualsevol model de convivència fora del matrimoni. Narcís Comadira, per posar un exemple, deia fa uns dies (“El País”, 23/06/05) que anomenar matrimoni la unió homosexual “és ofendre el sentit de les paraules, un desplaçament més de la intel-ligència col-lectiva cap a la ridiculesa i a l’absurd”. I Fernando Savater (“El exceso moral”: El País, 27/06/05) sosté : “ Invocar la igualdad de derechos en este campo es una tontería, porque las condiciones desiguales permiten derechos específicos para cada una ... A ver si después de tanto cacareo sobre el respeto a la diferencia ahora va a resultar que hay que anularla por vía institucional...”. Després de tot convé preguntar-se : per què el matrimoni no es pot obrir a les relacions homosexuals que ho demanin? Hi ha de sortir perdent o hi pot sortir guanyant?
b) Una segona consideració interessant del Dictamen és la relacionada amb el que denomina “garantia institucional” del matrimoni, que defineix d’aquesta manera :”la necessària preservació de la institució en termes recognoscibles per a la imatge que de la mateixa en té la consciència social en cada temps i lloc”. És cert que la societat actual té una imatge o representació social del matrimoni com unió exclusiva d’un home i una dona. Per què s’ha de canviar aquesta imatge o representació social? Caldria dir que les representacions són sempre imperfectes, i dialècticament preguntaria: tan clara és avui aquesta representació si es té en compte que el que paulatinament s’ha anat imposant per la força dels fets quotidians (divorcis en augment, famílies monoparentals, violència domèstica...) és la consciència social d’una institució en crisi ? Potser, com sempre, cal aprendre a fer de la necessitat virtut: ni el matrimoni presenta actualment un pervindre rutilant com a nucli de la família (tan poc, que el mateix T.Constitucional recorda que la família que mana protegir l’article 39.1 de la Constitució no s’identifica amb la que té el seu origen en el matrimoni), ni les parelles homosexuals, malgrat ser cada vegada més acceptades, acaben de ser considerades com a nuclis familiars necessaris. La precarietat del matrimoni pot aprendre de les aspiracions de les parelles homosexuals que s’hi vulguin acostar, i aquestes poden sortir enfortides amb l’obertura del matrimoni. La millor forma de preservar la imatge del matrimoni és enriquir-la en la consciència social amb altres aportacions.
Comentaris