La construcció d'Europa i la responsabilitat del "no"

Max Weber va posar de relleu que "la direcció moderna de la història és d’intensificació del procés de civilització i racionalització, en virtut del qual es produeix una invencible tendència a ajustar i a reajustar, és a dir, a "justificar" formes de convivència abans adoptats simplement per tradició". El procés de construcció d’Europa és un d’aquests processos de civilització i racionalització, que arrenca de la desfeta de les dues guerres mundials, sotmès a constants ajustaments i reajustaments per anar guanyant modes d’interrelació entre Estats que afecten a estadis superiors de convivència i no només a intercanvis mercantils, encara que per aquests últims es va començar. L’home "industriós" busca sempre nous models de convivència. Un aspecte significatiu, entre altres, seria el de les successives ampliacions de la UE que eixampla els mercats i possibilita la interrelació i les expectatives de creixement i de benestar de societats que parteixen de nivells inferiors de desenvolupament económic, social i cultural. La proposta d’un nou Tractat per a una Constitució Europea, amb totes les seves limitacions, era un d’aquests moments per "justificar" modes de convivència més amplis, per posar d’acord unes expectatives mínimes, però comunes a vint-i-cinc països (de moment), de creixement econòmic i de construcció social i política ; una oportunitat d’ajustament qualitativament diferent als anteriors, pel nombre d’Estats implicats i per la previsió d’estructures bàsiques de funcionament polític que es podien anar reajustant segons les necessitats de cada moment.

A aquesta proposta de "justificació" França ha dit "no", Holanda s’hi ha abonat, el Regne Unit ja ni gosa proposar-ho, i és probable que el procés globalment es paralitizi, si no ara mateix, sí a curt termini. Les raons per aquest "no" són múltiples i contradictòries. Hi ha un "no" extremista, a dreta i esquerra, que clarament és una oposició frontal, no a la Constitució sinó al procés mateix de construcció d’Europa. No cal parlar-ne. Aquests no estan per la direcció moderna de la història ni per cap procés de civilització ni de racionalització, al contrari, de la seva construcció de la història n’han sortit els camps d’extermini i els gulags. Però aquest "no" no seria suficient per aturar el procés: s’hi ha d’afegir el "no" d’amplis sectors que han reaccionat amb por i, sobretot, el d’aquells que han volgut fer passar el"no" per un "sí" més autèntic a Europa, els que ens han predicat que així es tindran en compte els interessos de totes les pàtries, petites o grans, i així també es podrà construir una Europa més social i no tan lliberal. Molt bé. Ara és el moment de demostrar-nos que això serà així. Que portin els seus principis a la realitat, que passin de l’ètica de les conviccions a l’ètica de les responsabilitats, perquè ara la pilota està al seu camp. Els del "sí" ja ens conformàvem amb aquesta proposta de mínims, si es vol tronada i plena de defectes, però que es podia millorar sobre la marxa del procés, acceptàvem el pes d’haver de "justificar" en endavant els efectes de les seves imperfeccions. Ara no els demanem tampoc una Constitució perfecta sinó una proposta (articulada!, com ho era el Tractat) millor, o almenys equiparable. Si ho fan, ens tindran al costat i el "sí" per a nosaltres tornarà a voler dir simplement "sí" i no una altra cosa. Tinguem clares les regles del joc: no s´hi valen subterfugis, repetir que el que és blanc és negre, és a dir, que si no es renegocia una nova Constitució és millor quedar-nos com estem, perquè això voldria dir conformar-se amb la paralització. Volem procés i volem "justificació". Si Europa es para, la responsabilitat serà seva, sobretot seva.