EL MATRIMONI HOMOSEXUAL (1). Respecte al dissentiment.

La senadora Mercè Aroz, del PSC, integrada en el grup Entesa Catalana de Progrés, format per senadors del PSC, d’ERC i d’Iiniciativa-Verds, va afirmar que no assistiria a la votació en el Senat de la Llei sobre el matrimoni homosexual perquè no hi està d’acord, i va fer pública una nota de sis punts en la que opinava que aquesta llei "no manté l’equilibri necessari entre l’ampliació dels drets civils de la minoria homosexual i la salvaguarda dels interessos generals", que " no dóna prioritat als drets de la infància", i "proposa canviar l’essència del matrimoni fonamentada en la llei natural i civil, de la que procedeix també el matrimoni canònic". En un comunicat l’Entesa va dir que "respecta la posició de qualsevol dels seus membres".

Per la seva part, l’alcalde del PP de Vitòria, Alfonso Alonso, va sostenir sense pèls a la llengua que "és miserable manifestar-se contra els homosexuals" i que la seva posició contrària a la del partit "té molt a veure amb les vivències personals de gent del seu entorn". No sabem què n’opina el PP d’aquest posicionament, però sí sabem el que pensa el secretari de la UGT, José Mª Alvarez, de la decisió de la seva companya de partit Mercè Aroza: que "fa servir els mateixos arguments i la mateixa ideologia" que els adversaris polítics del PP" ( així ho va fer públic en una carta de la secció del Periódico del passat 18, que el diari ressaltava amb un requadre).

Més enllà de manipulacions tan evidents com la manifestació del diumenge contra la Llei, i més ençà de la presumpció simplista que tots els membres d’un partit polític han de ser de la mateixa opinió, inclús en qüestions que afecten les conviccions personals (almenys això és el que sembla deduir-se de la desqualificació de José Mª Alvarez), es rep com una alenada d’aire fresc aquest encreuament de punts de vista contradictoris de part de polítics que a priori els situaríem dins les fronteres ideològiques dels respectius partits. Aquesta sincera i atípica confrontació de criteris diu més a favor de la discussió de la llei que tota la tirallonga de tòpics que es deixa anar d’una i altra banda. De manera que proposaria un debat a fons entre els que són partidaris de la Llei sobre el matrimoni homosexual, però que pertanyen a partits de la dreta o del centre (alguns nacionalistes també hi podrien entrar), i els que hi són contraris tot i pertànyer a partits de l’esquerra ( hi convidaria Lionel Jospin).

Fa uns anys, Xavier Rubert (a "Dios, entre otros inconvenientes", ed. Anagrama, 2000 ), blasmant l’esnobisme hispà, denunciava l’existència d’un "fonamentalisme esnob" al que atribuïa un comportament de "monogàmia serial", és a dir, tenir una sola idea però canviant-la sovint, de manera que el que avui serveix no té per què servir demà, i recordava la frase de Canetti: " Fa falta temps per alliberar-se de les conviccions; si l’alliberament és massa sobtat, continua supurant". Afegia Rubert de Ventós que no considerava un signe de modernitat la velocitat amb què sembla haver-se descristianitzat la societat espanyola, en contrast amb altres països en què la modernitat no s’ha "decretat" sinó "decantat". I afegia :" En aquest país molts van deixar de ser cristians amb la mateixa rapidesa amb què després van deixar de ser marxistes per convertir-se a lo lúdic o fer-se profetes d’això que en diuen "viure en democràcia"... Jo no sé si serà per conservador o per home de poca fe, però la veritat és que crec menys en les superacions fulminants que en les curacions miraculoses". I acabava proposant l’acceptació de la "divisió de fidelitats" (quasi com un correlat a nivell personal de la "divisió de poders" en la societat) per guanyar-nos la llibertat interior, només possible en els marges, els buits o les solapes de les nostres conviccions i adhesions incondicionals. D’aquí, deia," la multiplicitat inorgànica de pertinences pròpia de tota societat democràtica madura: adhesió a una església o a un club, a un partit polític, a una postura teòrica i a una opció racional".

Penso, doncs, que cal abordar la qüestió del matrimoni homosexual buscant un lloc entre els replecs de les nostres conviccions més assentades, i veure si hi encaixa, no com a conseqüència d’una imposició exterior, una ideologia, una adhesió incondicional, un element més del pensament políticament correcte, sinó com una peça més dintre d’aquest món de múltiples pertinences que ens constitueixen personalment i ens ajuden a viure en comunitat.