EL MATRIMONI HOMOSEXUAL (2). Parella o institució ?

En una breu exposició de motius , el projecte de llei de modificació del Codi Civil en matèria del dret a contraure matrimoni justifica l’ampliació als homosexuals en un seguit de drets fonamentals que la Constitució garanteix: la promoció de la igualtat efectiva en el lliure desenvolupament de la personalitat, la preservació de la llibertat en les formes de convivència i en la instauració d’un marc d’igualtat real de gaudi dels drets sense cap discriminació per raó del sexe, opinió o qualsevol altra condició personal o social. Reconeix que el dret al matrimoni presenta en la seva originària regulació jurídica, deutora del Codi Civil francés de 1804, una configuració institucional, però també una dimensió de relació personal que només s’ha pogut establir entre persones de diferent sexe. En la tensió d’aquests dos elements del dret al matrimoni (institució dipositària d’una tradició plurisecular i relació personal) la llei opta clarament per l’aspecte relacional superant el principi d’heterosexualitat i ampliant les condicions subjectives per contraure’l als homosexuals, en coherència amb l’evolució de la societat que cada vegada més reconeix nous models de convivència, evitant així que el Dret entri en contradicció amb els valors de la societat quines relacions ha de regular. Recorda també la Resolució del Parlament Europeu de 8/2/94 que demanava a la Comissió una proposta de recomanació per tal de posar fi a la prohibició de contraure matrimoni a parelles del mateix sexe. En aquest sentit, tampoc s’hauria d’oblidar que el tan denostat Tractat per a una Constitució d’Europa en el seu article II-69 garantitza el dret a contraure matrimoni i a fundar una família sense menció expressa de la diversitat sexual dels contraents, el que és molt significatiu.

Així doncs, es manté com element prioritari "la relació i la convivència de parella, basada en l’afecte, en tant que expressió genuïna de la naturalesa humana". Posats a preservar els valors tradicionals del matrimoni , tasca a la que amb tant d’empeny es dediquen les associacions de defensa de la família, podrien subratllar aquest de la relació afectiva en parella com expressió de la naturalesa humana, sense la qual ni el matrimoni, ni la família ni la societat s’aguanten. El matrimoni és una institució que s’ha de mantenir invariable per naturalesa atenent a la diversitat de sexe dels seus contraents? El que invariablement és expresió de la naturalesa humana, i com a tal fonament del matrimoni, ve a dir la justificació de la Llei, és la relació afectuosa en parella, independentment del seu sexe.

D’aquesta manera es dona satisfacció a les aspiracions dels col-lectius gais que defensen la reivindicació del dret al matrimoni com expressió de la lluita per la igualtat i en contra de l’homofòbia social, partint del fet que lesbianes i gais formen famílies i tenen fills, i en aquest àmbit se’ls ha de reconèixer els mateixos drets que a les parelles heterosexeuals. Val a dir, també, que algunes expressions contra-sexuals dins el moviment gai es desmarquen d’aquesta aspiració al dret al matrimoni, institució que consideren finiquitada des de tots els punts de vista, cau reproductor de la família, castrador de les possibilitats personals. Però aquesta visió, és clar, no és exclusiva dels gais...

Queda una pregunta a l’aire, que es formulen els contraris al matrimoni homosexual però que respecten el dret del legislatiu a ordenar la convivència civil sense ingerències estranyes : aquesta inflexió sobre els drets de la parella, independentment del seu sexe, no és un risc per a la institució del matrimoni que s’hauria de protegir tal i com va néixer, i tal i com s’ha mantingut al llarg dels anys, com una unió d’home i dona? Dit d’una altra manera: el dret al matrimoni com a dret fonamental no ha de respectar també el que la doctrina constitucional ha definit com "garantia de l’institut", dimensió objectiva de tots els drets fonamentals? En una primera aproximació, es podria dir que bona part d’aquesta prevenció parteix de la idea del matrimoni quasi com un dret de propietat que la societat ha de preservar contra les pretensions dels intrusos, en línia amb el que el mateix Codi Civil va definir fins a la fi del franquisme : una relació de predominança marital en la que l’home era el custodi del matrimoni . Resultava ben il-lustratiu l’article 57 del C.Civil abans de la reforma per Llei de 2 de maig de 1975 :"el marit ha de protegir la dona, i aquesta ha d’obeir el marit". Després es va admetre la plena igualtat de drets d’home i dona al si de la mateixa institució : "el marit i la muller són iguals en drets i deures ", sense que ningú s’atrevís a dir que això acabaria amb la institució. I ara ens proposem que "els cònjuges siguin iguals en drets i deures". La progressió és evident. Gràcies al matrimoni o malgré lui ?