Nou finançament: comença la singladura

Amb la proposta de finançament donada a conèixer pel Tripartit, ja es pot dir que es comença a posar a punt , de veritat, la singladura del nou Estatut, ja que aquest aspecte és sens dubte clau en l’operativitat i eficàcia que aquell pugui arribar a tenir, conjuntament amb el règim de competències, molt per sobre d’altres aspectes més cridaners simbòlicament.

Però les aigües del riu català, per on ha de navegar el vaixell de la reforma abans d’anar a parar al mar de la negociació amb el Govern i amb el Parlament espanyols, baixen tèrboles; tant, que alguns ja amenacen amb no pujar al vaixell si no es pren com a únic bagatge el que ells proposen, és a dir, un model radicalment nou, amb plànols de l’illa del tresor i agències d’aproximació i ocupació únics i exclusius per a Catalunya. D’altres, consideren massa arriscada la travessia, i sembla que es quedaran a terra esperant a veure què porten els aires que bufen del costat del mar de les espanyes. I el Tripartit s’ha decidit a pujar-hi després de fer les maletes i distribuir-se les mudes que hi han ficat, com un bagatge suficient per fer front a les tempestes, tot i que una part pensa que el destí del viatge només és per comprovar si les aigües són manses i federals, o bé si són tan intractables que caldrà aplegar veles i emprendre la drecera de la independència directament, veritable port i punt de repòs definitiu de tots els esforços.

Al mar de l’altra banda, tot just saber que el vaixell català està a punt de salpar, han començat a remoure les aigües, a crear mala maror, o més aviat maregassa, per dissuadir-nos de l’aventura. S’haurà de seguir amb interès el trajecte del vaixell i el resultat de la singladura.

La mala maror ve sobretot de dos moviments de fons:

- D’explotar el victimisme que tants anys ha caracteritzat el govern català, fins a considerar que ara, després de tantes queixes, ja no ens conformem amb totes les contrapartides que hem anat aconseguint i que ens volem quedar, materialment, amb l’illa del tresor sencera.

- D’acusar-nos de ser insolidaris amb els vaixells dels altres rius que desemboquen al mateix mar, dient-nos que cal que els béns de l’illa del tresor els distribueixi el transatlàntic de l’Estat.

El capità del transatlàntic fins ara havia dit que deixaria navegar tranquil-lament el vaixell català si la tripulació d’aquest es mostrava unida, però ara, des dels oficials fins als encarregats de la sala de màquines, ja l’estan entabanant mirant de convènce’l que una cosa és el viatge de plaer del vaixell català, entorn d’illes de coral i de platges paradisíaques, i una altra voler posar el nas i les mans a l’illa del tresor.

La tripulació del vaixell català, però, té bons arguments. A la seva primera carta de navegació (l’Estatut de Sau) ja es preveia que l'alicient més important de la travessia seria la participació en els béns de l’illa del tresor per poder donar contingut al viatge i satisfacció a les necessitats dels habitants de la seva riba; sense això tampoc no hauria sortit aquell primer vaixell, de manera que ara tampoc es pot distingir entre el pur plaer de navegar i l’aprofitament raonable dels béns. I a més, la mateixa carta de navegació del transatlàntic ( la LOFCA) es va anar modificant ( els anys 1980, 1996 i 2001) per anar alimentant la "cistella de béns i tributs" que es cedien als diferents vaixells. Ara no es poden estranyar tant si del que es tracta és de navegar per les aigües federals, amb harmonia i placidesa com demana el tarannà del capità, encara que per aconseguir-ho s’hagi de canviar el transatlàntic per un nou vaixell menys aparatós i més confiat en les bones arts, compartides o coordinades, de les altres naus.

Que no tinguin por: mirarem de no xocar amb els altres vaixells i, per descomptat, no anirem mai a l’abordatge. A l’illa del tresor potser hi ha béns suficients per satisfer civilitzadament les necessitats de tothom; només cal que ens sapiguem administrar.

Bon viatge pels guerrers...!, si és que, finalment, la nau es decideix a sortir.