Narració i mite : de Paul Ricoeur a Th. Angelopoulos ("Eleni")

"Eleni"

El recentment traspassat Paul Ricoeur estableix una triple funció dels grans relats , tot posant en joc un temps, un espai i uns personatges. Si bé parteix de l’hermenèutica dels gran relats bíblics, i en particular de la simbòlica del mal en la narració del paradís (a "Le conflit des interprétations"), comparant-los amb els altres grans relats que els són contemporanis, aquesta triple funció es pot descobrir en qualsevol narració que tingui la pretensió d’exposar històries que en podríem dir globals o totalitzadores des del punt de vista del significant. En primer lloc, situen la humanitat sencera i el seu drama sota el signe d’un home exemplar, d’un Anthropos, que representa de forma simbòlica l’universal concret de l’experiència humana; d’altra banda, donen a aquesta història un alè, un traç, una orientació que es desenvolupa entre un començament i un final, introduint així en l’experiència humana una tensió històrica a partir del doble horitzó d’una gènesi i d’una apocalipsi; finalment, i com a funció més important, exploren el fracàs de la realitat humana, representat pel salt, el pas, de la innocència a la culpabilitat, expliquen com l’home originàriament bo ha esdevingut el que és en el present. És per això que el mite no pot acomplir la seva funció simbòlica si no és a partir del mitjà específic del relat. El que vol significar s’ha d’expressar necessàriament com a drama.

Aquest esquema de la funció dels grans relats encaixa perfectament en l’anàlisi de significant d’una pel-lícula que em va subjugar, Eleni, primera part de la trilogia del director Th. Angelopoulos. Eleni, la protagonista, és l’universal concret, el símbol, de l’experiència grega contemporània, a partir de 1922, i, per extensió, de la mateixa Europa. El seu drama es desenvolupa entre una gènesi, uns orígens situats en la destrucció d’Odessa que desborden el cas concret per apuntar a l’experiència comuna de falta d’arrelament, soledat i desempar, i un final que de moment és desconegut però que en aquesta primera part condueix a l’experiència tràgica del mal, de la guerra, de la separació, de la divisió. La narració beu directament de les fonts de la tragèdia grega. El relat posa en joc mitjans que parteixen d’una utilització molt particular de l’espai i el temps, d’una aproximació lentíssima a cada lloc, i d’un alunyament igualment pausat i reflexiu, d’una escenificació totalment simbòlica dels grups humans, dels objectes, de la natura (el riu sobretot, i el mar). Una fatalitat ineludible plana sobre tots els elements. Més que simple espectador o destinatari d’una història que es conta et sents coprotagonista de la mateixa, amb una barreja de sorpresa, estranyesa, admiració i neguit (el que potser fa que alguns espectadors no aguantin la lentitud i densitat de la narració i abandonin la sala).

Quan l’art, el relat, la narració, vol dir alguna cosa en profunditat de l’experiència humana, apel-la sovint a les funcions dels mites que s’expressen simbòlicament . A vegades, com en aquest cas d’Eleni, l’estructura de la proposta és directament mítica i simbòlica (per bé que dramatitzada històricament), però d’altres vegades s’arriba al nucli significant del mite a través de narracions de fets aparentment banals (penso en la "Velocidad de la luz", de J.Cercas). Per això cal aprendre a llegir i a interpretar els mites perennes de la història. Gràcies Paul Ricoeur!!