Dialogar amb ETA? : alguna cosa es mou

L’aprovació de la moció socialista al Parlament espanyol sobre un eventual diàleg amb ETA, si deixa les armes, sota la fórmula de "processos de diàleg entre els poders competents de l’Estat i els qui hagin renunciat a la violència", moció de la que n’ha volgut quedar al marge el PP, porta a reflexionar sobre alguns aspectes del procés històric que estem vivint :

- La posició del PNB, adherint-se a la proposta del PSOE, ha variat substancialment si se la compara amb la que va mantenir amb la Declaració de Lizarra, primer, i amb el Pla Ibarretxe, després, fins arribar a les últimes eleccions del P. Basc. Queda lluny aquell compromís adoptat en la Declaració de Lizarra en la que es contenien expressions com aquestes: " La negociación debe ser global en el sentido de abordar y dar respuestas a todas las cuestiones que constituyen el conflicto, así como a las que son consecuencia de éste. No hay agendas limitadas... Siendo distintas las concepciones que existen sobre la raíz y permanencia del conflicto, expresadas en la territorialidad, el sujeto de decisión y la soberanía política, éstos se constituyen en el núcleo de cuestione fundamentales a resolver". Ara, en canvi, torna a subscriure els principis del Pacte d’Ajuria Enea, reflectits en la moció del Congrés.

El resultat de les últimes eleccions al País Basc ha estat com el coronament d’un llarg procés en el que, en part gràcies a l’Acord PP-PSOE per les llibertats i contra el terrorisme de 9 de desembre de 2000, i també per la crisi de les bases pseudopolítiques del terrorisme a rel dels fets de l’11-S i sobretot de l’11-M, s´ha evidenciat (contra el parer inicial de molts) que la iniciativa política, policial, judicial i legislativa ha obert expectatives per creure que és realment probable un final políticament incondicional d’ETA. El PNB va reaccionar contra aquell Acord amb el Pla Ibarretxe, però ara ha de constatar que aquest Pla no pot tirar endavant tal com està dissenyat, i a més que els excompanys de Lizarra, amb qui ha acabat enfrontat, malden per no quedar del tot exclosos de l’acció dels partits polítics "homologats", hivernats en un EHAK que encara no se sap si serà la continuació pura i dura de Batasuna o bé si s’anirà adaptant a les necessitats de l’acció política de l’esquerra abertzale després de ritualitzar-se el final d’ETA. Massa coses s’han mogut des de 1998 (Lizarra) i des de 2002 (Pla Ibarretxe) com perquè el PNB continuï en una posició tan radicalment autista.

- El PSOE oficialitza la voluntat de buscar el final efectiu d’ETA, donant a la seva proposta la solemnitat del Parlament que no van tenir al seu dia les iniciatives en el mateix sentit dels governs de Suàrez, González y Aznar. Ara "parlamentaritza" aquesta voluntat, de la mateixa manera que donant lloc al debat del Pla Ibarretxe va "parlamentaritzar" l’oposició de la immensa majoria dels representants polítics. És una manera de fer públics, amb llum i taquígrafs, els acords de la majoria política. I és positiu que sigui així. Ara bé, el tema d’ETA és el més sensible i arriscat de tots els possibles. La reacció de la banda (imprevisible encara), si aprofités aquest moment per crear la sensació que s’estan negociant partides polítiques, i no dialogant sobre les condicions d’entrega de les armes i de reinserció dels presos, podria originar seriosos dubtes en molts sectors de la població. I no diguem ja, si ETA cometés algun atemptat amb víctimes mortals. De moment, Otegui ja se’n cuida de proclamar que s’ha de posar fi al "conflicte" portant a la taula els dos temes bàsics: la "territorialitat" d’Euskal Herria i els contorns de "l’ámbit basc de decisió ", és a dir, l’esperit mateix de Lizarra.

La posició del PSOE és valenta. Sap que ha donat un pas endavant respecte de l’encotillament de l’Acord per les llibertats i contra el terrorisme, que està contribuint a desdimonitzar el PNB, que caldrà encarar mesures de política penitenciària que provocaran reaccions aferrissades de molts sectors, que caldrà emprendre reformes legislatives d’entitat (potser la més urgent, la relativa al compliment íntegre de les penes pels condemnats per delictes de terrorisme, que xoca contra les bases del dret penal constitucional orientat a la reinserció social). Zapatero deu tenir elements per pensar que s’acosta el moment de tractar sobre una sortida de la violència sense contrapartides polítiques. Serà un èxit si aquesta apreciació es fa realitat.

- La Posició del PP és la de conduir fins a les últimes conseqüències les accions policials, judicials i legislatives derivades de l’acord de desembre de 2000, presentant-se com l’executor solitari i plenament fidel, buscant-ne un rendiment electoral, utilitzant insidiosament algunes de les organitzacions de víctimes del terrorisme. No s’està de dir que s’ha d’arribar a l’exterminació de la banda, que no es pot dialogar ni tractar de res amb ETA. Amb això està fent bandera partidista de la política antiterrorista, faltant al punt 1 de l’Acord que obligava a eliminar de l’àmbit de la legítima confrontació política o electoral entre els dos partits les polítiques per acabar amb el terrorisme.

És aquesta una actitud de revenja pels últims resultats electorals, de confrontació oberta que no té en compte els interessos de l’Estat respecte al terrorisme sinó únicament l’expectativa del rèdit electoral. De moment, no sembla que l’opinió pública estigui gaire disposada a seguir-la. Veurem si continuarà en aquesta posició, que ve a ser la de l’extrema dreta incardinada al partit. El resultat de les eleccions gallegues hi tindran alguna cosa a dir. El que sembla bastant segur és que aquesta posició extrema tindria com a conseqüència una vigència permanent , indefinida , d’ETA: no es podria donar mai per resolt el problema de la violència, per més que la banda quedés en una situació d’extrema debilitat; en qualsevol moment es recrearien i s’autolegitimarien moviments de recuperació d’accions més o menys violentes, que podrien tornar a rebre justificació i recolzament entre l’esquerra abertzale. És trist constatar que el PP s’està situant en la tesitura de voler aquesta pervivència indefinida d’ETA amb el pretext de buscar la seva desaparició definitiva sense cap mena de diàleg. Per a ells hi ha una consigna clara, naturalment no expressada en públic: " Contra el terrorisme vivim millor".