Sabadell com a símptoma

Des de fa uns dies Sabadell està al centre d’atenció dels mitjans. Alguns sectors denuncien que no es fa prou per eradicar la violència de grups neonazis al carrer, que la manera de governar de l’equip municipal és prepotent, que no es tolera cap mena de crítica a l’alcalde, que no hi ha projecte de ciutat, que tot és política d’aparador, que, en canvi, es persegueixen els grups antisistema, els més crítics amb l’Ajuntament, que hi ha inseguretat… Fins i tot l’excalde Farrés va retreure al govern municipal una falta clamorosa de model de ciutat en una tertúlia a Catalunya ràdio; l’entrevista al 33 ("La nit al dia"), de fa uns dies, entre el primer tinent d’alcalde, el socialista Manau, i un representant d’aquests sectors crítics, va resultar una mica angoixant: hi havia realment "mal rotllo" entre ells dos, i si eren exponents representatius de maneres de veure la situació de la ciutat , de tan enfrontats com es presentaven feien preveure un immediat futur poc envejable per a Sabadell. Hi ha hagut manifestacions, també dels Instituts, davant l’Ajuntament, coincidint amb una concentració "dura" dels treballadors de recollida d’escombraries; el regidor encarregat de la policia municipal va anunciar que deixava el càrrec, entre plors, denunciant amenaces concretes contra la seva persona i els familiars; alguns li van retreure que feia comèdia…

Amb risc d’equivocar-me, per les poques dades de què disposo, m’atreveixo a subratllar alguns elements que potser es remouen en el fons d’aquesta complicació ciutadana:

- Costa de creure que un govern municipal que representa a la majoria de partits (PSC, IC-Verds, ERC, i fins no fa gaire CiU) pugui estar tan allunyat de les inquietuds dels vilatans, que hagi sobtadament perdut de vista el model de ciutat que tots els governs anteriors han anat ordint per a Sabadell (presentada molt sovint com a model de gestió municipal, almenys no fa gaires anys), en una paraula, que quasi tots els partits polítics s’hagin tombat a la fresca i a veure passar el temps. Això no concorda amb els resultats de les últimes eleccions que van expressar gran confiança al partit de l’alcalde (PSC), que va passar del 34’1% (1.999) al 49’2% (2003), amb un increment notable de participació (en números absoluts, de 77.424 a 86.666). Per alguna cosa devia ser. Serà que els altres grups que van perdre clarament ( IC va passar del 33’9% al 10’8%, i CiU del 16’1% al 13%), tot i estar encara al govern (cas d’IC) han tramat una política d’oposició a l’alcalde fent una mena de doble joc, des de dins i des de fora? Poc versemblant. Serà que els grups no alineats amb els partits tradicionals (cas d'Entesa per Sabadell), sempre a fora del govern municipal (que van passar del 0’8% al 8’6% en conjunt), amb d’altres extramurs del sistema electoral, pensen que ha arribat el seu temps i volen com sigui fer-se notar i mostrar-se com a única alternativa? Potser més probable.

- Les protestes d’aquests dies, que alguns han volgut fer passar com autèntic moviment d’oposició veïnal, com si estigués a punt de fer caure un govern que en conjunt representa quasi el 70% dels votants de les últimes eleccions, no tenen res d’espontànies. Hi ha d’haver sectors concrets, organitzats, al seu darrere. Les enganxines de "no a l’estil Bustos", i semblants, així com les consignes a l’entorn d’aquest leit-motiv, no surten perquè sí. Senyalar un "estil" no és designar res concret; significa, en tot cas, definir globalment, si bé de manera totalment vaga i ambígua, una forma d’actuar que es considera refusable com un tot. Aquests posicionaments de "totalitat" només es prenen des d’estratègies polítiques ben organitzades.

- Amb aquest plantejament "contra tot" el que el govern municipal fa, sectors significatius anti-sistema s’hi senten còmodes, sobretot joves. Enemics de matisos, el que interessa és denunciar globalment un govern municipal, i de passada desacreditar tota una classe política. És un camp abonat per a la manipulació personal sense escrúpols. Segurament que molts dels estudiants d’Instituts van anar a la concentració convençuts de què la "causa" era tan noble com la protesta per la guerra d’Iraq. Veig molta malícia acumulada en voler fer passar un incident d’extralimitació policial (com tants n’hi ha encara, malauradament), o d’actuació ostensiblement desproporcionada davant la simple adhesió d’una enganxina a la paret per un noi de catorze anys, com un designi d’orientació policial global, o, encara pitjor, com una demostració incontestable de la política del govern municipal contra els drets ciutadans més elementals. Tot serveix contra la totalitat de l’acció de govern. Per aquest camí, les conseqüències sobre l’opinió pública poc informada o més crèdula, i sobre la raonabilitat de propostes que puguin sortir del mateix Ajuntament, seran funestes. No hi haurà mai cap "raó" a considerar d’un govern que d’entrada es considera totalment deslegitimat.

- Els media fan un tractament cridaner d’aquests fets, i moltes vegades irresponsable. Els hi donen una transcendència que no tenen en la realitat social en què es produeixen, per la via fàcil d’obrir els micròfons als ja preparats (més que predisposats) per deixar anar les consignes. Sota una capa d’aparent interès social contribueixen a crear una atmosfera irrespirable de demagògia que els més avesats saben aprofitar molt bé.

Potser cap d’aquestes consideracions és encertada, i el govern de Sabadell s’ha encartronat, s´ha burocratitzat, s’ha allunyat en poc temps de la voluntat dels seus ciutadans, ha passat a tenir com objectiu prioritari de la seva acció el control dels joves anti-sistema. Llavors sí que, més que com un símptoma del que pot passar en situacions semblants (ciutats de característiques semblants …), ho hauríem de prendre com una veritable diagnosi de la malaltia irreversible que pateixen aquests i altres polítics com aquests, atacats de prepotència, despotisme, corrupteles, cofoïsme, enfront de la voluntat despresa i transparent dels vilatans que "gosen" denunciar-los. Jo no m’ho crec (en aquest cas), per bé que sempre caldrà buscar noves fòrmules per adaptar críticament el "fer política" a les necessitats de la gent, per trobar amb imaginació noves formes de participació, per superar els límits evidents dels partits polítics, com posa de manifest el Cesc referint-se al manifest de "Nou Cicle".