Les pors de Joan Pau II

Joan Pau II va començar el seu pontificat amb l’expressió " No tingueu por", pronunciada a la primera homilia, que semblava augurar un magisteri de portes obertes com el de Joan XXIII. Però el resultat d’aquests vint-i-sis anys més aviat ha demostrat que aquella expressió traduïa un sentiment subjectiu de la pròpia por que sentia Joan Pau II davant la cruïlla que se li presentava al Papat tot just iniciat l’últim quart del S. XX, amb la pervivència de la guerra freda i els dubtes no resolts pel Papa Pau VI sobre l’aplicació del Concili Vaticà II en tots els aspectes, des de l’organització de l’Església fins als continguts de la doctrina i formes de vida a proposar i a compartir en aquell tombant de l’últim recorregut del segle. Tot això formava part del bagatge mil-lenari de l’Església, però s’havia d’actualitzar.

Joan Pau II va enfrontar aquesta por amb una fugida endavant que en realitat, al meu entendre, ha significat una reacció, un retorn a les concepcions més tradicionals de l’Església que s’ha mostrat incapaç de continuar escrutant "els signes dels temps" que proposava el Vaticà II. "La filosofia de l’enyor està a l’arrel del pensament reaccionari", deia Mounier, i penso que aquest pontificat ho ha demostrat

.
Aquesta reacció a la por el va portar a assegurar per tots els mitjans un lloc predominant de la seva figura en les relacions internacionals, multiplicant fins a l’extenuació personal la seva presència arreu del món, en un seguit de trobades que han contribuït molt a donar a conèixer, si es vol , la institució del Papat, i el carisma de la persona que l’encarnava , però que han ajudat molt poc a madurar les autèntiques bases del cristianisme catòlic. El carisme, en la més pura tradició paulina, era un seguit de dons o gràcies particulars (qualitats o dons innats, en diríem avui) que podien tenir els deixebles i seguidors, mai superiors a la caritat, a l’amor que encarnà Jesús. És allò de "si parlés totes les llengües, però no tingués caritat, seria com una campana que sona..."

En quasi tots els aspectes del seu magisteri es pot veure aquesta reacció temorosa:

a) Davant la por per la pèrdua d’influència de l’Església, va optar per fer-se un lloc entre els caps i governants de cada moment, de tot lloc i de tot signe. La caiguda estrepitosa dels règims comunistes de l’Europa de l’Est, a la qual va contribuir potser decisivament des de la seva relació immediata amb el Sindicat Solidaritat de Lech Walesa, va prestigiar la posició del Papa entre els governants occidentals, per més que després fustigués amb certa eloqüència verbal les limitacions de l’únic sistema econòmic que ha prevalgut, el neolliberalisme capitalista i els seus abusos. Aquest afany per fer-se un lloc entre els poderosos del món ha estat propiciat per l’ajuda inestimable de l’Opus Dei, organització priviligiada amb una intangible prelatura personal fins a extrems anticanònics, en perjudici de la Companyia dels jesuïtes que durant els papats anteriors havien representat, dins el seu pluralisme, una aposta pel compromís i l’aprofundiment intel-lectual

.
b) Davant la por per la pèrdua dels continguts de la doctrina, va optar per la teologia més tradicional i tancada, per la catequesi més esclerotitzada (compari’s el "Catecisme" amb el "Nou Catecisme Holandès"), fins a l’absurd d’oposar-se a la teologia de l’alliberament, d’expulsar materialment i prohibir el pensament dels teòlegs més creatius en la línia del Vaticà II. La por atàvica de Joan pau II a l’anàlisi marxista té molt a veure amb aquesta reacció.

c) Davant la por per la dissolució dels costums i la moral, va optar per una intransigència que en algunes qüestions (com la dels preservatius) suposa falta de raonabilitat. S’ha tancat a l’evolució de la moral sexual, de la contracepció, de la família, de l’homosexualitat, del paper de la dona i del ple reconeixement dels seus drets al si de l’Església, del tractament terapèutic dels embrions separats, de la fecundació artificial... Quedant-se, en definitiva, amb una falta de propostes ètiques mínimament comprensibles que ha fet que els mateixos creients ho considerin inacceptable. Bé és veritat que en algun aspecte de menys compromís personal (ecologia, oposició frontal a la guerra, començant per la preventiva) ha obert alguna porta a l’esperança.

d) Davant la por per la pèrdua de control del govern de l’Església, va optar per centralitzar totes les funcions, contrariant la doctrina conciliar de la col-legialitat. Les Conferències Episcopals s’han vist teledirigides (dirigides de lluny) des dels dicasteris vaticans, en perjudici de les autònomes funcions dels bisbes a les seves diòcesis i comunitats. S’ha faltat a la pluralitat més prudent en la designació de nous bisbes, el que ha repercutit en relacions cada vegada més deteriorades entre aquests, els seus sacerdots i les comunitats.

e) Davant la por per la pèrdua del sentiment religiós en una societat cada vega més secularitzada, va optar pels moviments "espiritualistes" (focolari, catecumenals, communione e liberazione...), oblidant que moltes vegades l’espiritualisme és el pitjor adversari del cristianisme, en perjudici dels moviments més arrelats a la societat i que sempre havien estat viver de cristians compromesos, com l’Acció Catòlica, la Joc, les comunitats de base... En el seu empeny per preservar en tot cas el sentit religiós dins les societats ha confòs moltes vegades la laïcitat amb el laicisme, oposant-se així a la doctrina conciliar sobre l’autonomia d’allò temporal.

Vist amb clau de reacció a la por, el pontificat de Jaon Pau II resulta molt negatiu. Algú dirà que, malgrat tot, els catòlics continuen la seva caminada tranquil-la, que la fe de la gent senzilla es pot sentir inclús reconfortada amb el reconeixement del Papa, i tindrà raó, i sort n´hi ha per continuar esperant. De totes maneres, i també en aquest nivell, penso que la gent senzilla pot creure que el Papa ha estat un bon home de negocis que s’ha oblidat de la família.

La institució del Papat, la institució sòcioreligiosa potser més representativa de la humanitat, s’ha d’humanitzar, com a conseqüència de la humanització de la mateixa Església. A mitjan S. XX, enmig del pessimisme i la por generats per la segona guerra i els interrogants que plantejava al pensament cristià, i europeu en general, la societat de progrés que començava a emergir, E.Mounier ("La petita por del S. XX") va reflexionar sobre les bases d’aquesta humanitat del cristianisme, amb termes que avui són del tot oportuns:

" A aquesta cristiandat presta a abandonar la terra a l’ Apocalipsi, presta a fugir vers l’Església invisible, presta a desertar el Cos del Crist, mai no li cridarem prou fort,avui, aquí, fins a nou ordre, el sentit de la terra, el sentit de la tasca, el sentit de la història, que són tots plegats (respireu aquest mot amb la seva sentor de terra) el sentit modern de la humanitat...El cristianisme com a tal no ha de donar solucions als problemes de la terra; no fa cap traïció ni es traeix no donant-ne, la seva funció no és pas aquesta. Però ha de formar en el sentit de la terra un nombre suficient dels qui li són fidels per tal que, enmig dels altres, tinguin el gust de buscar, de trobar i de realitzar les solucions adequades per a cada lloc i per a cada temps."

"Protesto en nom d’una religió que ha fet possibles un Pascal i un Francesc d’ Assís, un Joan de la Creu i un Francesc de Sales, la qual mai no oblidarà la ira del Pare, però encara menys l’amor del Fill; mai no oblidarà la maledicció, però encara menys la redempció; mai no oblidarà l’ombra de la ceru, però encara menys el pacte d’amistat divina... Del cristià d’avui que pretén fer l’àngel fugint de l´home i maleint-lo, altra cosa no li hem de demanar sinó que es faci home, plenament home, que tingui la passió que de cada home sense excepció pugui dir-se que ha pogut fer-se home, plenament home".

" Som tal com som: homes i no superhomes, homes i no infrahomes, fets per a un destí gloriosament més humil que tota la seva saragata: amors quotidians; llargues familiaritats amb l’esforç i la misèria; alegries breus, miraculoses, sense paraules; obres comunes, vacil-lants; lent deseiximent de l’animalitat ben a prop encara. Darrera aquest panorama sense esclat pipilleja una gran aventura, un drama més enllà de tota mesura, més transparent al silenci que al soroll; a les paraules quotidianes, pare, pa, alegria, mort, amor, pecat, que a la mobilització dramàtica dels nervis. Tot l’ensenyament cristià cap entre dues d’aquestes paraules: treball, bona voluntat. L’una pronunciada al llindar de la humanitat, sobre els nostres membres encara tendres de terra original, l’altra al llindar dels nous temps, sota la llum fràgil de la nit de Nadal. Treball: esforç pacient, progressiu, aplicat. Bona voluntat: disposició flonja i dòcil d’un cor que es busca i es prova. M’agrada de pensar que el diví potser més que l’invisible és el més poc visible; més que el silenci, el murmuri; més que la catàstrofe, la discreció. Potser les trompetes de Jericó no seràn res més que una paraula trasbalsadora xiuxiuejada a cau d’orella. L’esclat del dia es farà una mica més viu. La pomera tindrà un aire més feliç, l’alzina més etern, i en cada cara la gràcia dels dies únics es farà quotidiana. Tal vegada Déu no és expressionista. Déu no es complau en la desgràcia. No crec que estimi, tampoc, els feliços, o els optimistes; sinó els simples, que s’apiaden, i treballen sense minva de la seva pietat, i sense fer-ne alegries".