quadern d'en Cinto Amat

   El resultat de la manifestació d’ahir no portarà a la independència en qüestió de setmanes ni de mesos, però sí que ha posat en marxa un moviment que si no volem que desemboqui en un desconcert i frustració profunds ha de començar a tenir elements de clarificació per saber amb què comptem i quines perspectives polítiques se’ns obren per no deixar el país en un estat catatònic.    En la compareixença d’aquest matí el president Mas ha donat mostres de recollir el missatge de la manifestació multitudinària per la independència, però en algunes parts de la intervenció m’ha semblat endevinar la intenció de voler amollar la contundència del missatge amb les necessitats que li marca la seva doctrina de “transició nacional”. En aquest sentit s’ha esforçat en senyalar que la sobirania fiscal és un instrument essencial per a la plena sobirania, i que com a tal no té perquè alentir el procés (en cap moment ha utilitzat la paraula independència). Caure en una interpret...

    El novembre de 2010, durant la darrera campanya electoral per les eleccions al Parlament, Artur Mas feia aquesta proclama, el contingut de la qual s’ha convertit en el leit motiv tàctic, més que estratègic, del seu govern: “No volem que aquesta gran festa que s’ha fet durant tants i tants anys a la resta de l’Estat es pagui amb el diner i l’esforç dels catalans”. La proclama, que inclou la comparació entre el dispendi d’uns i l’espoli dels altres, en un moment de crisi econòmica profunda i creixent, ha fet fortuna en la mentalitat de molta gent que pensa cada vegada més que amb un Estat independent Catalunya no patiria la crisi amb la intensitat amb què la viu, o tindria recursos suficients per enfrontar-la amb èxit tota sola. Sobre el significat d’aquesta proclama el Govern de CiU s’ha vestit amb els elements de “la transició nacional” i el “concert econòmic” (després reconvertit en pacte fiscal), prou ambigus com perquè sense apuntar inequívocament a l’indepen...

Ruivo de Madeira, camí que s’embalma al si de la roca, alè que reposa al túnel que encalma l’esforç de la pedra. Mar a la cimera, penya foradada vestida de bruc, vertigen que fuig per l’heura encimada.   Veritat o quimera, Ruivo de Madeira. C.A.

Punta de Sant Llorenç, sargantana de lava reptant sobre l’atzur de l’illa de Madeira C.A.

La levada (del portuguès “levar”, portar) és una sèquia o conducció d’aigua que a l’illa de Madeira s’ha vingut construint des del S. XV i que serveix per regar i subministrar aigua corrent i energia. Els camins que segueixen les levades proporcionen una especial sensació de benestar. Beu el camí del fresc oreig de l’aigua, mira la sèquia el pas del caminant i es menen l’un a l’altre com si de sempre s’haguessin conegut. No hi ha camí sense el mirall que el vetlla, ni espill sense petjada. Branques de bruc filtren els raigs de llum que besen l’ombra i es fan estries d’aigua frisant en la penombra. C.A.

Macarra , del català macarró ¿Ens pensàvem que la crisi ens deixava sense pasta, que anàvem al precipici sense menjar ni un bocata ? Doncs estàvem ben errats. Ens ho ha dit el senyor Homs, el clonus del senyor Mas: estem plens de macarrons! Els macarrons del Rajoy que cuina sense saber-ne, un pinxo, un pobre noi, com un zombi a la taverna. Els macarrons del Montoro. i els del Guindos, que és l’estrella, fets amb guindes d’algun toro i amb molta salsa vermella. Els macarrons de la Merkel, la mestressa de l’hostal, que ens esprem i ens treu el fel sense embrutar el davantal. I els macarrons dels mercats, de l’interès i la prima, salpebrats per la Lagarde i el Dragui que ens els gratina. Tenim la crisi servida amb grans plats de macarrons que ens han embafat la vida i abaixat els pantalons. C.A.

      Josep Piqué sap fer cara a tots els vents. Serà que Vueling li ha donat l’experiència del penell de campanar? Ara, com a president del Cercle d’Economia, acaba de presentar un document en el que es predica la necessitat d’anar cap a la reforma de l’Estat de les Autonomies i de fer front a un nou model de finançament per a Catalunya. Adverteix sobre la inconstitucionalitat del concert econòmic i de la bilateralitat, i sembla que veu més plausible un model de finançament de tipus federal, com el d’Alemanya, però només es mulla a l’hora de demanar un sistema de redistribució que no alteri el principi d’ordinalitat (que les comunitats que més contribueixen, com Catalunya, no acabin sent menys riques després de la distribució del que s’ha recaptat) i que estableixi mecanismes de solidaritat.    El que ara demana el Sr Piqué des del Cercle d’Economia, on conflueixen, com ell mateix diu, diferents sensibilitats des del punt de vista catalanista i na...

Eliseu Meifrèn Fa poc temps el president Mas deia que si l’Estat no acceptava la negociació constructiva del pacte fiscal, sobre les bases que s’aprovessin al Parlament de Catalunya, potser Catalunya emprendria la seva pròpia ruta en rumb desconegut. Aquest rumb desconegut apareix ja ara. No hem hagut d’esperar la negativa de l’Estat a pactar, ni cal ja plantejar-se eleccions anticipades per emprendre noves rutes desconegudes. Estem de ple en el rumb desconegut. No perquè Catalunya ho hagi volgut sinó perquè Espanya està de fet intervinguda dins els dominis de dret i de fet de la UE, presonera del cercle viciós dels mercats, del deute públic i privat, de l’obligació d’atendre el deute fiscal i de la recessió econòmica. Estem en rumb desconegut perquè segons ens diuen els responsables de pilotar la nau no hi ha cap altre rumb possible. En aquesta situació, la discussió de les bases del pacte fiscal que Catalunya vol és com buscar el millor bot salvavides que es presenti en l...

   Seria molt simplista associar directament la fixació de la cancellera Merkel en la política d’austeritat, l’obsessió per la reducció del dèficit fiscal, a la seva ascendència luterana (filla d’un pastor luterà), però no hi ha dubte que en el pòsit o rerefons de moltes motivacions d’economia política hi bateguen els fonaments psicològics i ideològics que històricament han conformat una manera de ser i de pensar. En el cas de la cancellera Merkel aquests condicionaments ideològics i sicològics poden tenir molt, o bastant, a veure amb els antecedents de la cultura ascètica puritana que beu de les fonts de l’ètica protestant.     Si la cancellera, i darrera seu altres representants del sentiment nòrdic, es permet jutjar el comportament global dels països del sud d’Europa titllant-lo de comportament irresponsable, que estira més el braç que la màniga, que necessita un control rigorós per assesegurar que el seu endeutament podrà fer front a les exigèn...

Si les dades no em fallen, la recaptació de la marató de TV3 contra la probresa ( 4.030.182€) és bastant menys de la meitat de les recaptacions de les maratons del 2010 (8.735.103€) i 2011 (8.931.418€). Què ha passat? Tot i que la comesa era de nivell molt superior, la gent ha reaccionat de manera molt menys entusiata que quan l’objectiu era lluitar contra malalties concretes necessitades de fons per progressar en la millora de la investigació i dels tractaments. Serà potser que hi ha hagut la percepció que la lluita contra la pobresa és un objectiu massa desbordant, massa greu i excessiu per convertir-lo en una simple plataforma de propaganda des de la tv? Serà potser que la gent intueix que la pobresa no és precisament una malaltia sino una situació social fruit de la desigualtat d’oportunitats, i que contra aquesta situació la sensibilitat ciutadana apunta més cap a la responsabilitat dels poders públics que cap a les minces possibilitats de l’aportació personal?  ...

Diu Aguirre: “La copa, a porta tancada, i quan s’acabi el partit, segons qui l’hagi guanyada, que li diguin bona nit. El príncep, no cal que hi vagi, i el rei, a caçar elefants, no fos cas que amb el contagi de bascos i catalans brandint les seves banderes, ikurrinyes i senyeres, s’encengués la capital contra l’himne nacional”. Doncs què voldries Aguirre? No t’agrada el joc del Barça ni el joc de cap Izaguirre que puguis veure per casa? No veus que l’himne fa nosa si ens anul.les tots el gols abans no rodi la cosa, si es veu massa que el que vols és tapar-te les vergonyes amb la bandera espanyola? Esperança, esperanceta, deixa de fer la punyeta. Quina cara posaràs quan surtis a la tribuna i el soroll que sentiràs serà el de Fuenteovejuna? Els esgarips del teu himne arribaran fins a Sol, proclamant que ets ben estúpida per sortir amb aquest farol. Val més un gol a Madrid, fet per l’Atlethic o el Barça, qu...

"Le poème, cette hésitation prolongée entre le son et le sens." Paul Valéry No sé què tens, poesia, que ens portes a l’abisme del fràgil equilibri entre el so i el sentit, al lloc on desemboquen la cadència del ritme i el flux vertiginós del pensament indòmit.   Poden perdre’s els mots en l’urc de cada dia, podem desfer la parla i omplir-la de verí, oblidar que som fills i hereus de la paraula, que tota veu és cant al si d’un nou desig, però sempre romandrà, planant sobre nosaltres, la potència del verb creant-nos altres noms, signes nous arrelats al dubte de l’instint, tremolors de la ment fecundada pels sons d’una antiga cançó, la més fonda i preuada, la que ens canta el poema des del fons dels sentits. C.A. XXVIII festival internacional de Poesia de Barcelona 8-17 de maig de 2012

Cau la borsa i cau el pib, cau el sou de cada dia, cauen els punts del Madrid. Cau també la monarquia? Ara que tot se’ns retalla, ara que res va endavant i que el país se’ns encalla, se’ns apareix l’elefant! Un elefant de Botsuana que en el malson econòmic irromp amb la trompa ufana desfent el somni borbònic. Ja el teníem mig trencat però la trompada al maluc ens el deixa malparat i amb un aire malastruc. Teníem l’afer del gendre embolicat de milions, un tema de molt malvendre a les files dels borbons. Però ara tenim la cacera del rei caçat i amb bastons, la reina a la capçalera omplint els grecs de petons. Cau la borsa i cau el pib, cau la Repsol a Argentina, cauen els punts del Madrid. Cau també la monarquia? C.A.

De vegades convé que el martell no repiqui, que la falç se n’adoni que és el puny qui la guia, que la ploma no escrigui si no sap per què escriu, si en els mots que dibuixa hi ha l’engany de qui els dicta. De vegades convé que les presses s’aturin, que s’apagui el soroll i s’abaixin les portes per viure des de dins el que passa per fora. De vegades convé fer reposar les eines si t’han tret de les mans el sentit de la feina. De vegades convé fer-te un amb molts altres per retrobar la veu que a tots ens dignifica. De vegades convé. C.A.

Detall de l'Al-legoria de la Primavera, de S.Botticelli Retorna el temps de l’estació primera i tot és com un gest suau i amable, un cos que t’embolcalla amb colors vius mentre et pica l’ullet per preguntar-te: i en el teu gest, on viu la primavera? Retorna el temps de l’estació primera i respira la branca al cor de l’aigua vinclant-se amb el batec de la tendresa mentre et pren de la mà per preguntar-te: i en el teu cor, on neix la primavera? Retorna el temps de l’estació primera i tot és com un doll de llum novella brollant sens fi dels ulls de la natura que s’encaren amb tu per preguntar-te: i en els teus ulls, on creix la primavera? C.A.

De vegades el teatre pot encendre l’emoció més profunda. Vaig veure Incendis de Wajdi Mouawad , al Romea, i no m’acabava d’explicar com la narració d’uns fets tant violents, com la descarnada itinerància vers l’origen del desastre en el que es descobreix, a través d’una odissea tràgica, que la violència neix i es nodreix de la mateixa sang, podia desembocar no en un sentiment d’impotència absoluta sinó de consol, no en una ràbia dominada per l’odi contra l’odi sinó en una obertura cap a un horitzó de sentit i coherència. La paraula contra l’absurd. La tinta contra la sang . La transparència de la poesia contra l’opacitat de la història. En l’origen, en la pregunta de com comença i s’engendra la violència, es confonen els bàndols, un acte d’amor dóna pas a una història fratricida que pugna per ser combatuda per la mateixa força de l’odi que beu de les mateixes fonts. W. Mouawad, d’origen libanès, ho explicava en una entrevista: “Miro la terra del meu pare i de la meva mare i m’hi veig...

Santa Maria de Gerri Confesso que m’ha emocionat més la història del drap de quadres de la nena d’Auschwitz i la seva pregunta (“warum”, per què? ) que la història del Storioni de Cremona. Confesso que m’ha enganxat la història del mal al revers de l’autobiografia d’un atacat per Alzheimer El Gran, entre els records i els misteris de la Sara. Confesso que em solidaritzo amb els monjos de Sant Pere del Burgal, a tocar de l’Escaló, i amb la seva tristesa en tancar el monestir. Confesso que tinc ganes de penjar la pintura d’Urgell, de Santa Maria de Gerri, al menjador de casa. Confesso que en el puzzle modèlic de la història algunes peces no m’acaben d’encaixar, o les veig sobreres. Confesso que la Laura hi és però com si no hi fos. Confesso que em recorda coses ja molt ben explicades per Primo Levi o Vasili Grossman. Confesso que em quedo tancat dins el laberint de la història d’una amistat que té els seus racons i les seves traïdories. Confesso que la relació de la mare amb la Lola Xi...

Vora la Seu mira el marbre novell la pedra antiga quan balla el rosetó la dansa de la llum. Amb llum de mar, encimats a Ses Ànimes, s’abracen fort el pi i l’oliverar seguint els sons de l’aigua. Sons de paraules fendeixen l’aire pur a Miramar i amb el vigor de Llull foraden el rocam. Rocam nevat, emmirallat al Gorg Blau i glaçat, bevent-se el cel obert amb mans del Puig Major. Milers de mans s’enlairen de la pedra a Sa Calobre per fer present al cel la memòria de l’aigua. Memòria erecta al Cap de Formentor que fita al lluny, sobre la roca esquerpa, l’arrel i el cant de l’arbre. El cant del dia s’apaga a S’Albufera i a poc a poc va desgranant els tons de sa claror darrera. C.A.

Mentre l’Alícia treu pit al país de meravelles i ens assenyala amb el dit el seu paradís d’estrelles, lliure del tot de cabòries, sense taxes ni memòries, els convergents sobirans miren cap a una altra banda, i per rentar-se les mans demanen la palangana als servidors del pepé. És tan plaent l’ablució, s’hi troben tan i tan bé, que en el mateix balneari veuen junts la solució, les pautes de l’ideari per viure i no prendre mal: la reforma laboral que amb menys cost i menys desfici porta el mateix benefici. I, doncs, la sobirania? Queda per un altre dia… C.A.

Set magistrats del suprem varen sortir de cacera, se suposa que amb bon tremp i amb empenta matinera. El bosc de Gürtel es troba en un antre corronyaire on els caçadors amb toga havien d’allisar l’aire perseguint el porc senglar: així ho posava el cartell quan la veda s’aixecà perquè hi entrés el tropell. Però heus aquí que a la contrada vivia un paó acolorit, amb la ploma estarrufada, blau i verd, molt eixerit, que es deia (i encara es diu) “Garzón”, l’estrella emplomada, si bé garsa per perdiu ens donà alguna vegada. I aquell paó estarrufat, pensant que res passaria, es ficà al tros acotat per provar com lluiria. Els caçadors quan el veuen es mirem i no s’ho creuen, els hi creix un pam el nas i bandejant els senglars ensumen que és el moment d’esplomar el paó valent. Qui dispara?, es pregunten, però de cop tots ja l’apunten i deixen descolorit aquell gall tan presumit. I la gent d’aquell indret, que volia fer neteja, proclama que no hi ha dret, i crida i s’angunieja: quina justícia é...