Incendis


De vegades el teatre pot encendre l’emoció més profunda. Vaig veure Incendis de Wajdi Mouawad, al Romea, i no m’acabava d’explicar com la narració d’uns fets tant violents, com la descarnada itinerància vers l’origen del desastre en el que es descobreix, a través d’una odissea tràgica, que la violència neix i es nodreix de la mateixa sang, podia desembocar no en un sentiment d’impotència absoluta sinó de consol, no en una ràbia dominada per l’odi contra l’odi sinó en una obertura cap a un horitzó de sentit i coherència. La paraula contra l’absurd. La tinta contra la sang. La transparència de la poesia contra l’opacitat de la història. En l’origen, en la pregunta de com comença i s’engendra la violència, es confonen els bàndols, un acte d’amor dóna pas a una història fratricida que pugna per ser combatuda per la mateixa força de l’odi que beu de les mateixes fonts. W. Mouawad, d’origen libanès, ho explicava en una entrevista: “Miro la terra del meu pare i de la meva mare i m’hi veig: jo podria matar i podria ser dels dos bàndols, dels sis bàndols, dels vint bàndols. Podria envair i podria terroritzar. Podria defensar-me, i fins i tot –i aixó és el súmmum- tant si fos d’un com d’un altre bàndol, sabria justificar cadascun dels meus actes i justificar la injustícia que m’habita. Aquesta guerra sóc jo, jo sóc aquesta guerra”. L’odi ens confon i entrelliga amb la seva força impetuosa, i és capaç de trobar justificació en cada moviment cap endavant: “presenta la cara d’un déu afamat que ho devora tot i que reclama cada cop més la seva ració de carn i de sang”. Com reaccionar, com fer-hi front?

El moviment natural, el capteniment de la Història, ens diu W. Mouawad, és sempre el de la reacció violenta, el de l’odi contra l’odi. Però ell en proposa un de diferent en aquests Incendis, i en el camí que assenyala als seus personatges simbòlics i tràgics a la recerca d’un sentit, d’una coherència, fa dir a la protagonista de l’obra, la Nawal: “he entès que calia escollir: o desfiguro el món o ho faig tot per retrobar-lo”. Com subrattla Charlotte Farcet, la proposta de l’obra és un homenatge a la frase de Kafka: “en el teu combat contra el món, queda’t amb el món”. En la teva desesperació per l’absurd del món, mira de salvar-lo, no vulguis salvar-te només tu.

La cadena de la ràbia només es pot trencar amb el llenguatge. “Aprèn a llegir, aprèn a parlar, aprèn a escoltar”, és el consell que ressona en la profunditat del camí de recerca, en les paraules de l’àvia de Nawal. Sobre la necessitat del llenguatge contra l’odi subrattla el mateix Mouawad parlant d’aquesta i de les seves altres obres: “Les paraules són la meva munició, les frases els carregadors, els actors les ametralladores, i el teatre, el jardí. Permuta per permuta, donant, sempre donant”. Per això el final de l’obra és en un jardí, després d’haver-se conegut els origens del mal, escoltant les paraules descloses en la carta de la mare al final del silenci, del silenci profund i revelador de la inutilitat de l’odi: “més enllà del silenci, hi ha la felicitat d’estar junts”. És la profunditat del silenci que precedeix la revelació de la paraula, el silenci de la mare Nawal gravat durant hores i hores i que la sala del Romea comença a escoltar amb un recolliment emotiu, en un acte litúrgic de reconeixement i admiració. La paraula que posa nom als fills, al Simon i a la Jeanne, la paraula finalment gravada a la pedra sobre la tomba de l’àvia, allà on tot comença per arrabassar-nos i obligar-nos a seguir el significat dels noms.

Contra la violència només es pot reaccionar amb odi o follia. Nawal, la mare violada pel seu propi fill, opta per la coherència folla de la paraula al final del seu silenci, l’única força que pot trencar la cadena de la ràbia. Paraula que transcendeix els llocs i les circumstàncies de la Història, que brolla de la dignitat que queda per fer-se història concreta en la dona que canta, expressió de la força de la poesia contra el llenguatge de l’odi. Paraula poètica, paraula que pot salvar el món buscant coherència emnig de la incoherència. Diu W. Mouawad: “podem descriure l’esfondrament del món amb l’esfondrament de l’art, però hi ha una altra manera de resistir que consisteix en oferir coherència enmig de la incoherència”.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?

El referèndum unilateral, a cara o creu

3 de 9