Jo confesso

Santa Maria de Gerri



Confesso que m’ha emocionat més la història del drap de quadres de la nena d’Auschwitz i la seva pregunta (“warum”, per què?) que la història del Storioni de Cremona. Confesso que m’ha enganxat la història del mal al revers de l’autobiografia d’un atacat per Alzheimer El Gran, entre els records i els misteris de la Sara. Confesso que em solidaritzo amb els monjos de Sant Pere del Burgal, a tocar de l’Escaló, i amb la seva tristesa en tancar el monestir. Confesso que tinc ganes de penjar la pintura d’Urgell, de Santa Maria de Gerri, al menjador de casa. Confesso que en el puzzle modèlic de la història algunes peces no m’acaben d’encaixar, o les veig sobreres. Confesso que la Laura hi és però com si no hi fos. Confesso que em recorda coses ja molt ben explicades per Primo Levi o Vasili Grossman. Confesso que em quedo tancat dins el laberint de la història d’una amistat que té els seus racons i les seves traïdories. Confesso que la relació de la mare amb la Lola Xica és una relació impossible i difícil de comprendre. Confesso que els oficials nazis se’m repeteixen una mica .

Confesso que em veig entre els manuscrits del pare i els seus amics de la Gregoriana, i en la seva ambició repicada cada vegada que sona el timbre de la botiga i al Sr Berenguer se li hissen les orelles. Confesso que a la caixa forta hi ha tot el que cal saber i disfrutar de la novel.la. Confesso que la confusió de la funda del violí resulta un xic banal per un final tan tràgic. Confesso que hi ha molta ambició d’autor reflectida en les obres del protagonista, sobretot en el triangle Llull-Vico-I. Berlin. Confesso que hi ha una passió per la música, el pensament i l’escriptura, que posa la pell de gallina. Confesso que els fragments de novela negra potser desentonen insertats en la sinfonia de la culpa. Confesso que el pas de la tercera a la primera persona, o viceversa, em manté constantment suspès dins la narració, sotmès a la força hipnòtica de l’autor que sap jugar amb les paraules, els llocs i els temps, i amb la sonoritat del llenguatge, com si tot ho veiessis i ho sentissis passar davant teu mateix, ara i aquí, per conduir-te des dels temps passats a l’endemà de tot plegat (“ara és sempre l’endemà”). Confesso que he disfrutat amb l’alè poètic de molts passatges. Confesso, hic et nunc, que m’ho he passat de pputa mare.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Suite per un casament

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?

El referèndum unilateral, a cara o creu