quadern d'en Cinto Amat

Tot és encara ple de tu i en el contorn de cada cosa queda l’empremta del teu cos com un alè de vida nova. No hi ets però et sento a prop tothora en aquest àmbit del silenci on sóc tan sols el testimoni del teu esclat de llum i absència que et fa present a cada instant. El buit del temps serenament s’omple de tu, són perdurables als nostres ulls tots els moments nascuts per no morir, l’amor, el goig i el pensament de tu. C.A.

L’acció de la Justícia no només té repercussions sobre els individus i els seus interessos particulars sinó també sobre els ciutadans i les institucions que els representen. Si a quelcom de real es remet la denominació de “Ciutat de la Justícia” que rep el conjunt d’edificis de l’Hospitalet que acullen tots els jutjats al servei de la ciutat de Barcelona serà perquè hem d’entendre que el que en aquests jutjats es resol afecta directament la vida personal i col.lectiva dels ciutadans. Massa sovint, però, els responsables de l’administració de justícia li retallen la dimensió i transcendència públiques (i per tant política i democràtica) i s’esforcen a tancar-la dins un àmbit estrany als ciutadans en el seu conjunt, dominat per especialistas que resolen, diuen, amb total imparcialitat, al marge de tota mena de pressions i utilitzant un llenguatge moltes vegades inintel.ligible, lluny de la comprensió comuna. La Justícia, ens diuen, fa la seva feina. El saqueig que ha patit El Palau és ...

En l’aire indefinit de la vaga general (l'endemà cada part ha defensat que tot ha transcorregut segons les seves previsions) es dibuixa sense gaires matisos la convicció molt generalitzada que Zapatero està sol, que li han crescut tots els nans, els domèstics i els de fora, que el sobtat canvi de rumb en la política econòmica endegada a partir de maig d’enguany l’ha de precipitar fora del govern, probablement sense esgotar la legislatura. Les dretes han estat sempre, per definció, contràries a la vaga general, però aquesta vegada se la miren amb simpatia. Les contradiccions es donen per justificades si contribueixen al que elles, ara, també en diuen el canvi . Veurem si Zapatero pot passar la tempesta sense que se l’emporti, si refent els ponts amb els sindicats i le seves bases socials milloren a curt termini les dades macroeconòmiques (reducció del dèficit, recuperació del consum, creixement del PIB, lenta disminució de l’atur, millora de les exportacions…) que li permetin esgota...

La discreció : C.M. Dubufé, 1820 Si en la vida en general la discreció, la sensatesa en el comportament, forma part de l’art de viure de manera tranquil.la i eficaç, sense massa pertorbacions, en algunes feines professionals, com ara la d’advocat, la discreció no només se li suposa sinó que se li exigeix expressament sota pena de sanció d’acord amb normes deontològiques. L’advocat se suposa que és discret, i si no ho és, si no és capaç de mantenir el secret de moltes intervencions en les que estan en joc l’interès econòmic i el benestar de les persones, se’l sanciona. Però passa que els límits deontològics de la discreció cada vegada són més laxos, i en la societat de la immediatesa i de la circulació indiscriminada d’informacions i d’opinions que ens ha tocat viure ser indiscret, obtenir protagonisme a partir de les dades d'un encàrrec professional, moltes vegades ja no es considera un defecte sinó que acaba presentant-se com una virtut, un senyal de la dedicació incondicion...

La reacció d’una part de veïns contra el trasllat del Centre de Menors del Mas Sant Jordi a les dependències de la parròquia de la Mare de de Déu de Montserrat pot respondre a la percepció més o menys conscient, sempre subjectiva, d’un determinat risc per als interessos particulars, com ara d’augment de la inseguretat al carrer, de baralles, de danys a la propietat privada... És simptomàtic que un dels aspectes que han posat de relleu és que el pati de les noves dependències del Centre comunica amb els patis de les finques d’alguns veïns que no hi estan d’acord, donant a entendre que aquesta comunicació física portarà problemes. És del tot lícit, i fins convenient, expressar les pròpies pors, perquè la por, al cap i a la fi, és un sentiment normal d’autoconservació que com senyala el professor Daniel Innerarity en un article recent ( “ El miedo global” ) pot contribuir a prendre mesures de protecció institucional, socialment consensuades, necessàries per mantenir la convivència. Bon...

Canta, canta, mestre d’aixa, que la fusta bé es rebaixa al compàs del teu esforç mentre l’eina omple de sons les drassanes de la riba i ens desvetlla melodies que la mar guarda al seu si per qui les vulgui sentir. Fas cançons d’amors perduts i de vides retrobades, de pescadors i llaguts tornant al port de la tarda, d’esperances i neguits sota la volta estrellada quan el caliu de la nit té gust de rom i abraçada. Però la que ens agrada més surt del tall de la teva aixa, té veu de mestre i fuster, tons del ribot que acompanya cada gest del teu treball per bastir una barca nova amb quilla i proa brillant com els ulls clars d’una dona. Canta, canta, mestre d’aixa, que la fusta bé es rebaixa al compàs del teu esforç mentre l’eina omple de sons les drassanes de la riba i ens desvetlla melodies que la mar guarda al seu si per qui les vulgui sentir. Sense l’aixa i el teu cant no hi hauria cel de barca ni vela sobre la mar rebent el bes de les aigües, no sabríem les cançons dels amors d’allà a...

Fent ús d’un condicional intemporal Artur Mas no s’està de dir i de repetir que ell votaria a favor de la independència en un referéndum, però que ara no toca perquè molt probablement es perdria. D’aquí es dedueix que Artur Mas és independentista en la intimitat, que diu a qui ho vulgui o ho pugui entendre que la seva pulsió política més íntima l’empeny a la independència, però que per les circumstàncies que ara concorren és més convenient decantar-se pel dret a decidir, una mena de tertium quid que segons intenta explicar participa alhora de la naturalesa sobiranista i del realisme possibilista de l’acció política concreta. I ara ens presenta l’exemple de com funciona aquesta combinació de possibilisme i d’íntima pulsió per la independència, sostinguda pel sobiranisme, incluint en el seu programa electoral l’exigència del concert econòmic avalada per una consulta popular que no hauria de ser condicionada pel govern central. I hem d’entendre que en aquest exemple la consulta popul...

Rellegint Carles Riba he trobat una senzilla composició, una tanka , que compara la pàtria amb una herència. Metàfora molt encertada en aquests moments, quan sembla que Catalunya s’hagi de prendre com un ens abstracte, com una aura etèria que ens ve graciosament donada, com un bé immaculat i immarcescible, una aspiració incondicional que procedeix de la llunyania dels temps i que té per si mateixa el dret de créixer i d'acréixer en qualsevol circumstància. Les herències no són res de tot això. Es poden acceptar o refusar, i mai no vénen perquè sí sinó perquè algú ho ha disposat lliurement. Moltes vegades van carregades de secrets, de sorpreses, de deutes, de reclamacions, de llegítimes i d’impostos per pagar, de tantes coses pendents que més val no acceptar-les perquè són realment folles. L’herència atorga ineludiblement al qui l’accepta un sentit d’identitat i de continuïtat amb els causants, els antecessors que l’han feta possible, amb el seu esforç i les seves limitacions, ...

El PP està manipulant el T. Constitucional fins a límits que no pot tolerar l’Estat de dret. Abans de dictar-se la sentència sobre l’Estatut ja va aturar amb males arts la renovació al Senat dels membres que tenen el càrrec caducat en aquest Tribunal, inclosa la presidenta. L’estratègia va consistir en què les CCAA del PP presentessin dos noms inacceptables, un d’ells (el d’Enrique López, portaveu de l’anterior Consell del Poder Judicial) sense complir els requisits mínims d’exercici temporal de magistrat per poder optar al càrrec. La Sentència de l’Estatut es va dictar, per tant, en situació de flagrant irregularitat de la composició del Tribunal, amb la conseqüència d’afegir desprestigi a la ja desprestigiada institució i de sumar un obstacle més a la configuració territorial i política de l’Estat . Ara continuen les males arts, que consisteixen en recórrer el veto del Senat al Sr Enrique López i fer que passi el temps perquè el TC no es renovi durant tot el que queda de legislatu...

Molt més del que imagines se t’ofrena i és més del que ara veus el que t’espera perfent-se en l'infinit de cel i pedra després de cada petja a la carena. No és pels teus ulls que creix la llum serena, ni és el teu pensament l’últim esquema de la imatge que et prens com si fos teva, com l’íntima raó d’allò que alena. La memòria de l’aigua en el penyal et parla d’antic glaç i roques noves, ressona dintre teu des del seu temps dient-te que no ets tu el foc germinal, que tot és més del que vols i retrobes, més enllà del que perds i el que retens. C.A.

Pilar Rahola ha volgut fer de Jasmina Reza i ha buscat el seu Sarkozy sota les màscares , reals o inventades, del seu particular monarca, l’Artur Mas . Perquè hi ha dues maneres de parlar d’un personatge polític, una presentant la seva línia de pensament, les seves limitacions, les seves ombres i les seves possibilitats, i una altra partint d’unes suposades màscares o tòpics que circulen amb més o menys fonament entorn del personatge i proposar-se desemmascarar-lo, revelar la veritat del que hi ha a sota o al darrrere, perquè aparegui la persona tal com realment és. La primera forma exigeix molta informació i demana una distància crítica, la segona en té prou amb una complicitat preestablerta, una recíproca entesa per parlar del que convé parlar. La primera forma tendeix a buscar l’objectivitat, mentre que la segona tendeix a fer l’apologia del personatge. No cal dir que Pilar Rahola s’ha decantat per la segona fòrmula i ha posat tota la seva saviesa periodística, i tota la seva agud...

Quan les notícies s’apilen i arriben a crear desconcert, és convenient posar-hi unes gotes d’ironia per engreixar el sistema crític i mantenir obertes totes les lectures possibles. Trobo que l’epigrama és una bona manera d’encarar amb humor, no exempt de realisme, l’anàlisi del que ens està passant ara mateix en l’àmbit de la política nacional catalana. N’hi ha per sucar-hi pa, diem sovint. Doncs suquem-l’hi, mirant de no embrutar-nos massa els dits. Calma, la nació està en calma… Després de tanta emoció, de pair passions i drama, l’ha vençuda la calor. Al Parlament el Preàmbul va servir de para-sol i ajudà a passar un mal tràngol de desori i descontrol. Però heus ací que en el Congrés ha tornat la desbandada, tot ha anat de l’inrevés, ens ha fos la calorada. Ha sigut un pim-pam-pum de fira i d’astracanada, de tir al plat per fer fum amb la perdiu marejada. El pesecé i el pesoe van de fireta en fireta, jo t’ensenyo les vergonyes i tu em dónes la maneta. Convergènciaiunió veu un horitzó...

Durant vint-i-sis anys n’hem dit anar a Sant Iscle, però en realitat anàvem a Can Xic Grau, una senzilla masia del terme de Sant Iscle de Vallalta a tocar de Dones d’Aigua, una mica més amunt de la casa de Colònies de Can Bosch, a sota de Can Patiràs, senyorejada per un ampli pati al davant, guanyat al marge, just sobre una bifurcació de camins que porten al casalot enrunat de Can Vives de la Cortada, el de la dreta pujant, sota mateix del Montnegre, i a Can Maresme, ara rehabilitat, el de l’esquerra, sobre el vessant del Vallès, camí de Sant Martí. Diumenge passat en vam fer el comiat oficial, l’última paella urgida per la imminència del tancament, per la proximitat de la data en què l’hem de deixar definitivament després de tant de temps perquè al propietari li ha agafat la fal.lera de la venda. Però aquell comiat era un argument de simple cortesia amb la casa, un remirar el quadre sabent que era quasi l’última vegada que el vèiem, una primera aproximació, amb aires d’incredulitat, a...

Dorothea Lange,   "La mare immigrant" Mirada d’una dona amb els ulls de moltes dones. L’univers giravolta sobre l’eix maternal d’aquesta dona, amb arrugues d’amargor i solcs d’esperança, amb el sabor incert del temps a la comissura d’uns llavis maldant per les paraules, amb arrels de mans i braços sobre un farcell d’esgarrifances. Bellesa adusta esdevinguda dona i pensament Tot el futur al teu rostre, tot el present al fons de la teva tristesa. C.A.

Si hom llegeix amb deteniment la Sentència del TC sobre l’Estatut s’adona que el procés del raonament en els aspectes més sensibles presenta un vaivé que busca la fonamentació en la pròpia doctrina del TC però que després torna amb interpretacions, complements i afegits que porten a conclusions molt restrictives respecte del contingut constitucional. Aquest movimemt de vaivé confirma el carácter polític de la Sentència que parteix d’un apriorisme, d’una interpretació forçada que té per finalitat reconduir la lectura de l’Estatut cap a una concepció unidimensional i greument simptomàtica de la Constitució, la que que es correspon amb el sentit més centralista i unitarista. Examinem-ho. En la interpretació del terme “nació” en el preàmbul de l’Estatut, es remet a la doctrina anterior del TC recordant que “els preàmbuls no poden ser objecte directe d’un recurs d’inconstitucionalitat” (SSTC 36/1981, 150/1990, 212/1996 i 173/1998), però a continuació, en comptes de superar amb aquesta co...

Es comença a fer pesat haver de recórrer als mateixos arguments de fa cent vint-i-cinc anys per defensar-nos de l’unitarisme d’arrels castellanes : “Una cosa és l’espanyolisme i una altra el castellanisme. No volem sacrificar els altres, peró tampoc volem que ens sacrifiquin. No ens volem disfressar, no volem tenir un aspecte que no harmonitzi amb el nostre esperit, ni renunciar a les tradicions i costums que ens han fet com som. En què ens avantatja Castella perquè en tot l´hàgim de copiar? I sobretot, per què no hauríem de ser qui som? L’obra de Déu i dels segles no la pot esmenar un legislador atrabiliari. Per això no ens fan por les insensates provatures; però ens indigna la mala fe calumniosa. El dia que totes les regions d’Espanya tinguin consciència de si mateixes, aquell dia hi haurà país, com ara es diu, i cauran moltes benes dels ulls i moltes reputacions mal guanyades. El temps havia fet una obra de fraternitat i la concupiscència d’unas quant n’ha fet una obra de passió i ...

No hauria de ser difícil conjuminar els dos aspectes de la manifestació del dissabte: l’institucional, que aplega el sentit del posicionament ferm del Govern català i del Parlament enfront de la Sentència del TC, i el dels partits polítics i societat civil que aplega en un sentit molt més ampli la reacció de tots els ciutadans, del color polític que siguin. Els dos aspectes no s’exclouen entre si. Van coincidir des d’un primer moment la invitació del president Montilla a tots els ciutadans, amb ple sentit institucional, a assistir a la manifestació, i la convocatòria dels organitzadors d’Omnium Cultural. Aquella coincidència inicial no s’hauria de trencar si de veritat es vol conservar el sentit unitari respectant la diversitat legítima de posicionaments polítics i sentiments de tota mena dels ciutadans. L’Estatut va sortir de les institucions catalanes, i la resposta ha de ser institucional; l’Estatut va ser discutit i refrendat pels ciutadans, i per tant la resposta també ha de se...

En un brillant assaig sobre la inevitabilitat històrica el filòsof i historiador d’idees Isaiah Berlin polemitza amb dues doctrines poderoses del pensament contemporani, el relativisme i el determinisme, que a vegades, diu, han reeixit a l’hora d’espantar i dissuadir els homes de la majoria de les seves concepcions humanes, morals o polítiques, en nom d’una visió més profunda i més devastadora de la naturalesa de les coses. Amb tot, però, sosté Isaiah Berlin , potser no és més que un signe de neurosi i confusió, ja que cap de les dues concepcions no sembla que tingui el suport de l’experiència humana. Ens calen pensadors i polítics com Isaiah Berlin que s’atreveixin a enfrontar-se a les manifestacions més deterministes de la política econòmica en el context de la crisi actual en el que sembla que els mercats han de marcar inevitablement el decurs de les decisions polítiques dels governs. Els mercats, aquests monstres de cara desconeguda que han passat a formar part, com diria el mate...

S’haurà d’examinar amb detall el contingut de la Sentència del TC sobre l’Estatut per veure la incidència concreta que pot tenir en l’autogovern respecte dels aspectes que declara inconstitucionals i que d’una manera o altra interpreta o modifica. De moment, no per esperada resulta menys pertorbadora, encara que no ens hauria d’abocar al pessimisme. Agunes coses es poden constatar, que semblen bastant evidents : - Les condicions d’anormalitat en la composició dels seus membres (recusació, càrrecs caducats, inclosa la presidència, vacant no coberta…) i la forma que han pres les deliberacions al seu si (amb set esborranys i final a corre-cuita), partint de posicions atrinxerades per prejudicis polítics, contràries a les mínimes exigències d’objectivitat que exigeix la interpretació del dret, fan que aquest TC passi a la història com l’autor d’una Sentència política que ha caigut en el parany preparat pel PP (i pel Defensor del Poble) d’enfrontar la seva legitimitat a la legitimitat del r...

Plora el dia més llarg a la via del tren, plora la nit gement sobre rastres de sang, seguint passes de festa vers l’horror i l’espant, plora el mar a la platja dins un núvol de fel. Joves vides apreses que la mort desaprèn, mil històries perdudes amb el frec d’un instant dins el vòrtex brunzent de la nit de Sant Joan, com si el foc de la vida s’hagués fet flama cruel. Altra volta l’absurd fa de ferro els camins i corromp l’aire net i la llum dels nous llocs, l’horitzó abrusador i el pas de l’immigrant, amb la pols xardorosa que obscureix els destins, la dissort persistent a l’espatlla d’uns pocs, dels que sempre han de témer pel futur dels seus anys. C.A.