Els acords, la palla i el gra
Si es llegeixen amb un mínim de deteniment els acords del PSOE amb ERC i JUNTS no és difícil separar la palla del gra, tot i que queda algun pòsit de pedres i algun altre que té molt barrejada la grana i la palla.
En tots dos acords el PSOE ha deixat que en la part narrativa dels antecedents tant ERC com JUNTS portessin la iniciativa. En quest sentit, el PSOE cedeix a ERC el discutible concepte de les “dues legitimitats” (la democràtica i la institucional) per donar continuïtat al procés de resolució del conflicte iniciat amb la taula de diàleg i mirar d’arribar a un “ampli consens social i parlamentari en l’àmbit de Catalunya”. Així, els acords són acords d’una segona fase en el diàleg institucional entre els dos governs, sense descartar que els pactes que es puguin assolir siguin “referendats pel poble català”, establint-se en paral-lel un espai conduït per una persona de prestigi que pugui acompanyar, verificar i realitzar el seguiment de la negociació De cara a la legislatura es procurarà l’estabilitat, en paral.lel al compliment dels acords , a través “d’una negociació de bona fe”. Els acords que comprometen al PSOE i al seu govern es concreten en els annexos: cessió de Rodalies, recursos públics, principi de suficiència financera, execució d’inversions amb les corresponents comissions bilateral i de seguiment sobre la situació econòmica.
Entre la palla de les dues legitimitats es desbrossa el gra dels punts concrets de l’acord amb ERC que és bàsicament constructiu, tot i la complexitat, no exempta de fragilitat i mals entesos interpretatius, que pot comportar la multiplicació de comissions i espais de seguiment
L’acord amb JUNTS, en canvi, té molta més palla en els antecedents. El PSOE aquí deixa que es desenvolupi el relat èpic de Puigdemont que enllaça el Decret de Nova Planta amb el seu exili, però fixant els desacords de principi respecte dels fets de 2017: JUNTS veu legítim el mandat de l’1-O i la declaració d’independència del 27-O mentre que el PSOE en nega la legalitat i la validesa i refusa qualsevol acció unilateral. En l’expressió del desacord del PSOE hi manca més concreció (la que sobretot la posició del PSC mereixia), pel que fa a la marginació humiliant a què es van veure sotmesos políticament i socialment els sectors de la població catalana no independentista, però majoritària, durant el procés com a conseqüència de la unilateralitat portada fins a l’extrem pels successius governs de la Generalitat. En algun moment caldrà que tant ERC com JUNTS facin un sincer exercici d’autocrítica.
Els desacords de PSOE i JUNTS continuen en els continguts dels àmbits de negociació. En l’àmbit del reconeixement nacional JUNTS pretén un referèndum d’autodeterminació emparat en l’article 92 de la Constitució, mentre que el PSOE proposa avançar en un ampli desenvolupament de l’Estatut del 2006 i en el reconeixement de la singularitat institucional, cultural i lingüística de Catalunya. Vaguetats de les dues parts, més palla que gra, que apunta cap a un estancament de les negociacions amb JUNTS que persistirà en la voluntat de mantenir el conflicte en termes d’indivisibilitat, del tot o res, per no desmarcar-se formalment de la radicalitat de les seves bases i dels seus plantejaments anteriors (la teoria de l’embat i les seves seqüeles).
En l’àmbit de les limitacions de l’autogovern, JUNTS demana la modificació de la LOFCA, que estableixi una clàusula d’excepció de Catalunya i que en reconegui la singularitat, amb a cessió del 100% dels tributs que es cobren a Catalunya, mentre que el PSOE proposa avançar en mesures que permetin l’autonomia financera i l’accés als mercats de Catalunya, i un diàleg singular sobre l’impacte de l’actual model de finançament a Catalunya.
Hi ha en l’acord-desacord de PSOE i JUNTS un propòsit de realisme compartit i de difícil concreció: “S’abordaran els elements essencials per facilitar i promoure el retorn a Catalunya de les seus socials de les empreses que van canviar la ubicació”. També hi ha, però, una mala peça al teler dels acords-desacords, el que segurament va fer demorar la signatura uns quants dies: “Les conclusions de les comissions d’investigació d’aquesta legislatura es tindran en compte en l’aplicació de la Llei d’amnistia en la mesura que es puguin derivar situacions compreses en el concepte lawfare o judicialització de la política, amb les conseqüències, si s’escau, de donar lloc a accions de responsabilitat o modificacions legislatives”. Aquest afegitó està fora de lloc i pesa com una pedra. És una concessió que el PSOE com a partit de govern no s’havia d’haver permès. El refús unànime de tots els sectors del poder judicial a aquesta clàusula, de la judicatura i de la fiscalia, sense fissures, podria dificultar el filtre de constitucionalitat de la llei d’amnistia a l’hora d’analitzar la seva motivació de fons, i en tot cas a l’hora de la seva aplicació concreta cas per cas.
L’acord-desacord de PSOE i JUNTS parteix de la discrepància profunda i de les desconfiances mútues i reconegudes. Per això s’estableix “un mecanisme internacional entre les dues organitzacions amb a funció d’acompanyar, verificar i fer el seguiment de tot el procés de negociació i dels acords a què s’arribin”. Un mecanisme que tant pot servir perquè el procés de negociació entri en via morta quan vulgui el PSOE com perquè JUNTS l’esgrimeixi com instrument de denúncia quan no s’arribi a cap acord en els dos àmbits esmentats i vulgui posar en qüestió l’estabilitat de la legislatura, respecte de la qual es diu que “queda subjecta als avenços i compliments dels acords que resultin de les negociacions en els dos àmbits”.
Malgrat que l’acord amb JUNTS apunta més a un desacord permanent que a un pacte, sí que es pot dir que Puigdemont ha començat a descosir les vores del seu Consell per la República i a donar algunes passes en la política real dins del reconeixement de les institucions constitucionals i d’autogovern. I aquí trobem la part de gra que val la pena en aquest acord-desacord. Ho demostren la referència a l’article 92 de la Constitució, així com la menció de la LOFCA , les limitacions de la Generalitat, l’exigència d’una amnistia que només es pot fer possible amb una llei orgànica al Congrés com expressió de la màxima mesura de gràcia de l’Estat, i per descomptat la prestació de vots a Sánchez per a un govern de progrés, que trenca completament amb la votació contrària a la investidura anterior del mateix Sánchez el 2019. Tot això ve a significar la seva renúncia tàcita, però clara, a les dinàmiques immediatament anteriors d’enfrontament radical amb l’Estat. Puigdemont prefereix aprofitar l’oportunitat de l’amnistia en el context actual de la investidura que no pas esperar la resolució TEDH en la sentència del procés, encara que retòricament continuï instal.lat en “mantenir la posició” de cara als seus seguidors.
Comencen a sonar estranyes aquelles expressions maximalistes de desembre de 2020 quan Puigdemont sostenia que “creure en la via dels acords és caure en un pactisme màgic paradoxalment oposat al que s’interpreta com independentisme màgic”, i que “aquesta estratègia no pot dependre de les majories conjunturals al Congrés espanyol, ni tampoc de la seva correlació de forces ideològiques”. I encara més estranya sona aquella proclama de fa tot just dos anys: “no vam anar a l’exili per demanar l’indult”.
Puigdemont no vol demanar l’indult que li significaria passar primer per un judici. Ara té l’oportunitat d’una amnistia, per més que s’hagi d’esperar un temps i sotmetre´s a la investidura de Sánchez i després a la incerteses de la seva constitucionalitat i de l’aplicació concreta dels tribunal de l’Estat. Ha fet balanç de la seva situació i malgrat tots els obstacles ha optat per l’amnistia com a únic camí de sortida del seu personal atzucac. Tant és així que en aquest camí voldria que hi entressin els seus col.laboradors més propers per la drecera d’una suposada lawfare practicada pels mateixos tribunals als que han de recórrer per ser amnistiats.
Puigdemont ha fet virtut de l'oportunitat d'una amnistia i de la necessitat de disposar-ne per mirar d’aclarir el seu futur i el del seu partit. Com Sánchez va convertir en virtut la necessitat de disposar dels vots de JUNTS per poder ser investit, prometent a destemps (segons va reconèixer) una amnistia anticipada. De la combinació d’aquestes necessitats i virtuts en dependrà l’estabilitat de la legislatura. Tant de bo la virtut de tot plegat, a més d’evitar un govern reaccionari de PP i VOX, consistís en entrar en una via irreversible de pactes per encarrilar els conflictes i millorar la convivència. Haurem de veure durant un temps com PP i VOX cremen la palla, abans de tocar el gra que la collita dels acords, en part maldestra, ens pot reportar.
Comentaris