Més que una mesura de gràcia

 

 La proposició de Llei orgànica d’amnistia presentada ahir al Registre del Congrés pel grup socialista, acordada pels nacionalistes bascos i catalans, és un text clar, diria que transparent, amb dues qualitats rellevants: clarifica els acords del PSOE amb ERC i JUNTS, i posa el punt d’inflexió allà on convenia posar-lo, en  el recurs a la Constitució per donar pas a la recuperació de la convivència  a Catalunya i  a Espanya, enfortint així la democràcia.

   Per a qui vulgui llegir-lo amb ànim de superar els dubtes que podien suscitar els acords amb ERC i JUNTS, com és el meu cas, l’exposició de motius  fixa en  cinc densos i mesurats apartats la columna vertebral de la proposició de la que  cap grup social i polític hauria de desentendre’s: “Con la aprobación de esta ley orgánica, por tanto, lo que el legislador pretende es excepcionar la aplicación de normas vigentes a unos hechos acontecidos en el contexto del proceso independentista catalán en aras del interés general, consistente en garantizar la convivencia dentro del Estado de derecho, y generar un contexto social, político e institucional que fomente la estabilidad económica y el progreso cultural y social tanto de Catalunya como del conjunto de España, sirviendo al mismo tiempo de base para la superación de un conflicto político” ( a l’apartat II).

   Aquesta pretensió es coordina amb els antecedents nacionals i internacionals amb una relació exhaustiva de legislació que amplia i fa més constructiu el punt de mira, i enllaça directament els fets del procés amb l’acció parlamentària de llavors i d’ara: “En este tiempo, las Cortes Generales han tenido un papel preponderante a la hora de configurar la respuesta de la soberanía popular a ese proceso independentista. Un papel que esta ley orgánica reafirma al reconocer su competencia y legitimidad para hacer una evaluación de la situación política y promover una serie de soluciones que deben ofrecerse en cada contexto, de acuerdo con el interés general” (al mateix apartat II).

   I, el que és més important, la proposició reforça l’Estat de dret perquè no s’allunya de la Constitució sinó que hi recorre sense envair altres espais i  reconeixent-li la seva dimensió fundacional vinculada justament amb l’amnistia prèvia del 76-77 que va donar pas a la Transició: “Así, con esta ley orgánica de amnistía las Cortes Generales acuden de nuevo a un mecanismo constitucional que refuerza el Estado de derecho para dar una respuesta adecuada más de diez años después del comienzo del proceso independentista, cuando ya se han superado los momentos más acusados de la crisis y toca establecer las bases para garantizar la convivencia de cara al futuro. De esta manera, al asumir las Cortes Generales esta decisión de política legislativa, no solo no invaden otros espacios, sino que, muy al contrario y en uso de sus competencias, asumen la mejor vía de las posibles para abordar, desde la política, un conflicto político” (també apartat II)

 Després de defensar la constitucionalitat de la proposta a l’apartat IV,  l’apartat V  té en compte les objeccions que es plantegen dins i fora del CGPJ relatives a l’excepcionalitat de la proposició d’una llei singular i al risc d’anar contra el principi d’igualtat: “Ahora bien, la regulación ad casum que supone toda ley singular, solo supera el canon constitucional de igualdad cuando se trata de normas “dictadas en atención a un supuesto de hecho concreto y singular, que agotan su contenido y eficacia en la adopción y ejecución de la medida tomada por el legislador ante ese supuesto de hecho, aislado en la Ley singular” (sentencia del Tribunal Constitucional 129/2013, de 4 de junio). Este es precisamente el parámetro de constitucionalidad que cumple la presente ley orgánica de amnistía, toda vez que su objeto y ámbito se dirige a un grupo concreto de destinatarios y agota su contenido en la adopción de la medida para un supuesto de hecho singular, en este caso el conjunto de actos vinculados, de diversas formas, al ya mencionado proceso independentista, que quedan acotados material y temporalment”.

   Les suspicàcies que es podrien mantenir amb la consideració de l’amnistia exclusivament com una mesura de gràcia reparadora de passades actuacions il.legals i de resolucions judicials inadequades, es poden veure superades per la insistència de la proposició en vincular la mesura amb la capacitat de la Constitució per enfortir l’Estat de dret i la democràcia. En aquest sentit la proposició ha optat no tant per justificar una mesura de gràcia com per oferir una via constitucional de superació i respecte que comprengui els interessos de Catalunya i Espanya. La dinàmica de la llei així concebuda contribueix a diluir la sensació de trobar-nos davant un intercanvi de mesura de gràcia per investidura. Espero que el pas del temps confirmi la virtut de la llei com el que realment vol ser, un recurs a la defensa del pluralisme polític dins el respecte constitucional en benefici de tots.

   En la relació d’actes que quedarien amnistiats (àmbit subjectiu, article 1 del Títol I) hom s’adona de l’amplitud de la mesura proposada, com també de la  tensió acumulada que van provocar els fets del procés i que amb l’aplicació de la llei podria  començar a trobar una sortida.

   Penso que la proposició de la Llei és difícilment impugnable des del punt de vista dels criteris de necessitat i d’interès nacional reservats en exclusiva a la consideració de les Corts Generals. Des del punt de vista del respecte als principis constitucionals també penso que el TC no hi hauria de trobar tampoc  impediments. La seva raonabilitat, proporcionalitat i adequació consten àmpliament fonamentats.

   Potser alguns problemes poden suscitar-se al moment d’identificar els actes als que sigui d’aplicació l’amnistia en cada procediment. Aquí el criteri interpretatiu del TC, o en el seu cas de cada tribunal o jutjat, començant pel Tribunal Suprem, serà decisiu.