Isaiah Berlin contra el nacionalisme

 

  Isaiah Berlin, filòsof i historiador d’idees (1909-1997), va ser la primera persona de família jueva a guanyar una beca a Oxford on exercí de professor durant gran part de la seva vida. Segons explica el seu biògraf i alumne Michael Ignatieff, el setembre de 1948, pocs mesos després de la declaració d’independència d’Israel, Isaiah va escriure a Weizmann (el primer president del nou Estat, entre 1949 i 1952) per deixar-li clar que tot i considerar-se jueu no volia fer dependre la seva vida del nou Estat i que en cap cas tenia la intenció de traslladar-se a viure a Israel. Aquella carta, explica Ignatieff, era una clara expressió de lleialtat i alhora una declaració d’independència envers Weizmann, Israel i el Sionisme.

 El primer ministre  David Ben-Gurion va arribar a oferir-li la direcció del Foreign Office israelià per portar-lo a Israel, considerant que l’estil de vida d’Isaiah fora del nou Estat no podia tenir sentit. Isaiah va refusar l’oferta i en el seu assaig sobre “Esclavitud jueva i emancipació “ (1951) afirmava: “ La creació de l’Estat d’Israel és una victòria de la llibertat precisament perquè restitueix els jueus no simplement en la seva dignitat i estatus com a sers humans sinó sobretot en el dret a escollir com a individus la seva forma de viure. I això no vol dir que l’única forma de vida lliure que pot tenir un jueu hagi de ser vivint a Israel”. En la dialèctica vital que se li plantejava entre viure a Israel per demostrar i assegurar el sentit de pertinença al Sionisme, i la seva llibertat individual, I.Berlin no va dubtar a escollir la seva plena integració en la cultura anglesa sense deixar de considerar-se  jueu.

  L’opció per la llibertat de pensament i el pluralisme  que defineix la vida i l’obra d’Isaiah Berlin troba un relleu especial en els seus assaigs sobre la història de les idees (1979-1980), en particular en un breu assaig denunciant els nacionalismes, titulat justament “Nacionalisme: negligència en el passat i poder en el present”, inclòs en el compendi de l’obra de I. Berlin “El veritable estudi de la humanitat” (Ed. Empúries). En aquest assaig defineix el que entén per nacionalisme: “Per nacionalisme vull dir una cosa molt definida, ideològicament important i perillosa: a saber, la convicció, en primer lloc, que els homes pertanyen a un grup humà particular i que la manera de viure del grup difereix de la dels altres; que els caràcters dels individus que composen el grup són formats pel grup i no es poden entendre separats del grup, que es defineix en funció d’un territori comú, costums, lleis, records, creences, llengua, expressió religiosa i artística, institucions socials, maneres de viure, a les quals alguns a, afegeixen l’herència, el parentiu i les característiques racials, i que són aquests factors els que formen els éssers humans, els seus propòsits i valors”. D’aquestes característiques se’n segueix: que per al nacionalisme tots els fins, creences, polítiques i vides “són nostres”; que si la nació ha de desenvolupar lliurement  la seva veritable naturalesa, això implica la necessitat d’eliminar els obstacles del seu camí; que la ideologia organicista exigeix la lleialtat al poble com el veritable portador dels valors nacionals. Però l’atractiu més poderós de tots aquests centres de devoció, afegeix Berlin, ha estat històricament l’Estat nació: “La revelació del seu domini sobre els ciutadans el 1914, quan va demostrar ser molt més fort que la solidaritat de classe del moviment de la classe treballadora internacional, va fer palesa aquesta veritat d’una manera particularment devastadora i tràgica”.

  Isaiah Berlin va veure les conseqüències de la ideologia nacionalista jueva en el conflicte permanent entre Israel i els palestins després d’optar per no viure a Israel i defensar que el ser jueu no podia considerar-se incompatible amb altres formes de vida, dins i fora del nou Estat, i amb altres grups socials en el mateix territori. Aquesta incompatibilitat portada a l’extrem està a l’origen de la perversa espiral de violència confrontada, tot s’ha de dir, amb la pretensió fonamentalista de Hamàs d’eradicar Israel de la faç del territori. Com I. Berlin, George Steiner no va voler establir-se a Israel, amb aquest argument: “Israel està reduint els jueus a la condició comuna de l’home nacionalista. Ha fet minvar aquella singularitat moral, aquella aristocràcia de la no-violència contra els altres que eren la glòria tràgica dels jueus… És aquesta sensació de pèrdua el que m’ha impedit ser sionista i establir la meva vida i la dels meus fills a Israel”