L’amnistia com un bé polític superior

 

 Pedro Sánchez va ser molt clar a l’hora d’explicitar la seva opció per l’amnistia davant el comitè federal  del PSOE el passat dissabte. Analitzant els termes d’aquesta opció, em sembla que hi ha dos aspectes sobre els que es fonamenta i un punt de confluència que la justifica com un bé polític superior:

   Primer, la valoracio política de la transcendència del moment i el risc d’una coalició reaccionària del PP i VOX: ”Así pues, es cierto, no era nuestro plan para este momento. Pero uno no siempre en política como en la vida puede elegir los momentos en que se realizan los planes. Y por tanto, la pregunta que debemos hacernos y responder a la sociedad española es muy sencilla, ¿ha cambiado algo en la realidad que justifique un cambio por nuestra parte? La respuesta es sencilla: Sí, las elecciones del 23 de julio. Las elecciones cambian las cosas en dos sentidos. En primer lugar, el mandato de los electores obliga a optar por uno de estos dos gobiernos: o un gobierno de coalición reaccionaria del PP y VOX o un gobierno de PSOE y SUMAR, con apoyo de distintas fuerzas parlamentarias. Y resulta que en unas Cortes Generales donde hay 350 diputados y diputadas, hay 56 diputados y diputadas que reclaman una amnistía para apoyar la investidura”.

   Segon, la conveniència de progressar en les mesures de gràcia aplicades als fets del procés per arribar al retrobament total: “Pero de las elecciones se desprende una razón aún más poderosa. Mucho más concluyente. Es una razón de oportunidad. El resultado en Cataluña, el del pasado 23 de julio, prueba que las medidas de gracia, los indultos, han tenido un efecto mucho mayor del que podía suponerse sobre la sociedad catalana. Y ese efecto ha sido abrumadoramente favorable para el reencuentro y la superación del trauma de la ruptura que vivimos en 2017. Dicho de otro modo: Cataluña está lista para el reencuentro total. Los representantes de más del 80% de los catalanes respaldan esta medida”.

   Els dos aspectes conflueixen en una raó superior que defineix la convicció política personal i més fonamental de Sánchez, la convicció que la mesura és la que convé també a l’interès d’Espanya: “Y por esas mismas razones, en el nombre de España, en el interés de España, en defensa de la convivencia entre españoles, defiendo hoy la amnistía en Cataluña por los hechos acaecidos en la década pasada... En las calles de Cataluña y de toda España, hay deseo de convivir, de hacer cosas juntos, de progresar juntos, de dejar atrás querellas inútiles. Y ese es el deseo que inspira este paso. Y este es el momento”.

   Potser a molts votants del PSOE i del PSC que en principi no estarien gaire, o gens, d’acord amb l’amnistia, els acabi convencent la raó de la transcendència del moment configurat pel resultat de les eleccions, entre un govern reaccionari i un govern de progrés que obliga a anticipar l’amnistia com a mesura de gràcia definitiva malgrat tenir-la prevista per a un moment posterior segons es desprèn del context del discurs, en continuïtat amb la política dels indults. Aquest és el moment, diu Sánchez, tot i admetre que la investidura només pot ser possible a canvi de l’amnistia en aquest moment. És el moment de la investidura perquè és el moment de l’amnistia que ara ja s’exigeix per  evitar un govern PP-VOX. En aquesta línia de raonament, molts militants i votants socialistes poden entendre que han d’acceptar l’amnistia ara com un mal menor per no caure en un mal molt pitjor.

   Inevitablement, la urgència per fer de la necessitat virtut xoca amb les expectatives de poder madurar les raons d’una amnistia en un moment posterior, sense que semblés que es paga un preu a canvi d’uns vots. Fa uns dies Ivan Redondo, partint de la convicció que l’amnistia seria un bé per a la democràcia espanyola, defensava que no es podia prendre com una mesura a canvi de la investidura i que necessitaria un temps de gestió  (no dos mesos) per no cometre errors.

   Haver-la de concedir, ara ja, allunya tota possibilitat  de discutir les raons de la seva conveniència política per a la democràcia espanyola amb els sectors de l’oposició, i amb els sectors socials i econòmics que la defensen com una mesura de gràcia de l’Estat i amb el més ampli consens possible. Però per governar cal optar i prendre decisions no exemptes de riscos.

  Malgrat tots els inconvenients, i mirant de superar uns quants dubtes, faig confiança en la decisió de Sánchez, avalada pel seu comitè federal, a l’espera de ser ratificada per una àmplia  majoria de les bases. Una decisió que penso que defensa honestament com un bé polític superior, amb la convicció de contribuir al retrobament total a Catalunya i al desig de conviure i de progressar junts deixant enrere les querelles inútils. Per fer-ho possible haurem de continuar picant pedra.