La claredat i l'acord

 

  Es podria dir que en el context de les pressions per a la investidura de Sánchez el president Aragonès ha optat per mirar de guanyar terreny respecte de les exigències de Junts recorrent al mantra del referèndum d’autodeterminació. En el debat de política general de finals de setembre de 2022 va demanar un acord de claredat amb l’Estat seguint la via canadenca per superar el bloqueig de la situació actual, qualificant la proposta com a plenament inclusiva i democràtica, dirigida a independentistes i no independentistes, la més apta i convenient per donar resposta al clam popular per un referèndum que, segons ell, existeix en totes les capes de la població catalana, prescindint de les simpaties partidistes. 

   Contràriament, però, al que llavors va exposar, ara s’ha decantat per la via escocesa després del lliurament de l’informe dels Experts sobre l’Acord de Claredat. Tot i que l’informe apunta cinc opcions per fer el referèndum, el president ha escollit motu proprio la que planteja directament una pregunta binària (sí o no) sobre la independència de Catalunya només als ciutadans de Catalunya. S’ha abandonat, doncs, la via canadenca per la via escocesa en un moment en què ni a Escòcia ni a Catalunya, segons els últims informes del CEO, l’independentisme no sembla que estigui en condicions de guanyar cap referèndum d’autodeterminació. Ho exposava cruament Ferran Requejo en una entrevista a Vilaweb, quan reconeixia literalment: “Tampoc no estic d’acord amb quedar-nos amb l’autodeterminació. De vegades, sembla que ens ho juguem tot amb un referèndum. Segurament, ara mateix no el guanyaria l’independentisme; per tant, no em sembla gaire intel·ligent”.

  Potser no calia cap grup d’Experts sobre l’Acord de Claredat per tornar a la casella de sortida. De tota manera, algú pot pensar que és un bon instrument per deixar clara la voluntat d’ERC més enllà de l’amnistia que ja dona per feta. En tot cas, el president Aragonès, a qui van deixar sol en el Govern poques setmanes després de presentar el seu projecte per a un acord de claredat al Parlament, ja té guanyada en teoria la seva claredat. Però ara li falta guanyar l’acord.

   Sobre aquest extrem no cal enganyar-se altra vegada: pot proposar la seva opció en una taula oberta a tots els partits catalans però tornarà a quedar-se sol. La claredat que diu que ha guanyat no és cap instrument que ajudi a un acord. És només una manera  de guardar les distàncies i guanyar temps, ara, mentre duri el calvari de les negociacions per a la investidura de Sánchez, i més endavant, tant si la investidura es produeix o no es produeix. A hores d’ara ningú creu en la viabilitat d’un referèndum a l’escocesa perquè avui per avui no és possible arribar a cap acord sobre aquest extrem. En tot cas, la prosòdia sobre la claredat que exhibeix el president Aragonès contrasta amb el secretisme de les negociacions del PSOE amb Junts, que semblen empantanegades en aquest moment en el cèrcol de la motivació d’una hipotètica amnistia que Puigdemont ha sintetitzat amb una altra teoria disjuntiva de la claredat: o reconeixement de la legitimitat del referèndum de l’1-O, sense renunciar a la unilateralitat, o noves eleccions.

 D’altra banda, la vinculació d’amnistia i referèndum que el president Aragonès acaba de fer en la defensa de les posicions d’ERC al Senat, només davant els presidents de les CCAA del PP (sense l’assistència dels presidents del PSOE, ni del Lehendakari !) no ajuda a clarificar la viabilitat d’un referèndum i penso que més aviat destorba la viabilitat d’una amnistia perquè acosta el posicionament d’ERC a la defensa de la legitimitat de l’1-O que en fa Puigdemont. “L’amnistia, ha dit Aragonès, no és un punt final sinó el punt de partida cap a un destí: que la ciutadania de Catalunya voti en un referèndum sobre el seu futur polític, sobre la independència”. L’amnistia no es pot acceptar com un punt de partida per a un referèndum si no es vol servir en safata una sentència d’inconstitucionalitat al TC. Només es pot acceptar com a punt final de tot el procés.