És possible un acord?

 

 Mentre Pedro Sánchez diu que se sent capaç d’arribar a un gran acord per a tota la legislatura amb els grups que necessita per a ser investit, Junts i ERC acaben d’aprovar al Parlament una proposta de resolució que condiciona la investidura del líder del PSOE a un compromís de "treballar per fer efectives les condicions del referèndum". Un referèndum que segons el text de la resolució es vincula directament amb el de l’1-O de 2017. Mentrestant, també, el Consell de la República, presidit per Carles Puigdemont, ha convocat una votació de les seves bases per decidir si els partits independentistes han de bloquejar, o no, la investidura de Pedro Sánchez. La consulta tindrà lloc entre els dies 17 i 23 d’octubre, i els resultats provisionals es faran públics el 24 del mateix mes.

   D’altra banda, l’ANC denuncia que tota negociació amb el Psoe significa blanquejar l’Estat, els sectors més irredempts se sumen a la denúncia afegint que els negociadors perden tota la credibilitat, i la presidenta de la Societat Civil Catalana, la convocant de la manifestació de diumenge que ve a Barcelona contra l’amnistia, sosté que l’amnistia significa impunitat i converteix l’Estat en repressor i no democràtic.

   Amb aquest panorama el gran acord que veu possible Sánchez es presenta molt difícil si els intransigents no modifiquen els seus plantejaments. Abert O. Hirschman deia que “en tota negociació s’han de deixar per al final els conflictes indivisibles per abordar en un primer moment els conflictes de més o menys”. El conflicte de l’amnistia seria en principi un conflicte abordable des de l’òptica del més o menys, buscant el consens per a madurar la motivació i l’abast temporal i subjectiu-penal de la mateixa durant els primers mesos de  la legislatura. En la futura llei orgànica, si es produeix, l’exposició de motius o justificació hauria de ser molt fonamentada i més extensa que el seu articulat. En la pugna per un acord sobre els seus motius, que crearan controvèrsia  profunda entre les legitimitats de les decisions preses pels protagonistes del procés i de l’Estat, la qüestió de l’amnistia pot acabar convertint-se en un conflicte indivisible.

   D’indivisible es pot considerar d’entrada el conflicte del referèndum, inabordable segons les exigències que posen Junts i Erc  perquè es situa en les coordenades del tot o res al marge dels condicionants de la Constitució. L’únic referèndum possible ara a Catalunya sense discussió és el previst per a un nou Estatut. Altra cosa seria derivar la qüestió cap a un referèndum consultiu de tots els ciutadans de l’Estat previst a l’article 92 de la Constitució, a proposta del president del Govern i prèviament autoritzada pel Congrés dels Diputats. Aquesta derivació, també abordable des de l’òptica del més o menys, podria ser, però, una causa d’inestabilitat constant de la legislatura, contrària al que Sánchez pretén.

  J.P. Overton va desenvolupar una teoria segons la qual la viabilitat política d’una idea ve més determinada pel clima que creen algunes crisis que per les preferències dels polítics. Les crisis obren “finestres d’oportunitat”. Malgrat la intensitat de la crisi social i política  per la que estem passant seria desitjable que la superació del clima d’enfrontament, de negació i d’exigències de totes les parts,  donés pas un altre clima social i d’opinió que fes possible la viabilitat política de noves idees. En aquests moments soc pessimista i penso que sense la total renovació dels líders polítics del procés no serà possible fer divisibles, en el sentit de Hirschman, els problemes que ara s’entesten en presentar sempre com indivisibles i que serveixen de combustible a la reacció de Pp i Vox.

   El mateix Hirschman té una obra sobre “Retòriques de la intransigència”, les que situa entorn de les tesis reaccionàries de la perversitat (segons la qual l’acció per millorar algun aspecte de l’ordre polític, social o econòmic, només serveix per empitjorar la situació que es vol canviar), de la futilitat  (segons la qual el intents de reformes seran nuls o d’abast limitat degut a la seva fragilitat teòrica) i del risc (segons la qual el cost polític i social de les reformes proposades és considerablement alt i posa en perill el que ja s’ha aconseguit). Estem acostumats a viure cada dia amb diferents versions d´aquestes retòriques reaccionàries  en tots els camps, i costarà  temps i molta paciència fer-hi front.