Crítica de la raó puigdemontista

 


   No sé si Carles Puigdemont exposava les línies mestres del seu programa a l’article del passat dia 6 a la Vanguàrdia (“Els acords amb l’Estat i el pactisme màgic”), o si l’objectiu era més modest i es limitava a criticar la posició d’Erc després de pactar els pressupostos de l’Estat per titllar-la de “pactisme màgic”. De tota manera, com que el que diu Puigdemont té un ressò mediàtic, social i polític, important, i ha triat el diari de més tirada a Catalunya per exposar i justificar el seu posicionament, val la pena dedicar sine ira et studio una estona al pensament que es desprèn d’aquest article per mirar d’aclarir-me una mica.

  Si no ho he entès malament, el misssatge de Puigdemont consistiria en aquests quatre aspectes:

1er.- Catalonfòbia de l’Estat espanyol.

  L’Estat espanyol és una maquinària de poder que actua com un sistema expert i com a tal, i pel que fa a la relació amb Catalunya, presenta sempre unes línies vermelles que determinen la posició dels tres poders de l’Estat en el sentit d’incomplir sistemàticament els acords a què s’hagi pogut arribar, independentment de la ideologia dels seus governants. És un sistema que “ha refinat la persecució a una nació minoritària fins a fer-la encaixar, aquesta persecució, en els estàndards que s’exigeixen a una democràcia liberal”.

  2on.- És perillós endinsar-se en el terreny dels acords amb l’Estat espanyol.

  El catalanisme, tot sencer, ha fallat sempre a l’hora d’arribar a acords conjunturals que no han obert portes a reformes estructurals. Mai no s’han pres les precaucions que s’havien de prendre en funció dels antecendents del sistema expert espanyol. És d’una ingenuïtat perillosa, i és un exercici d’autoengany, aprofitar la feblesa parlamentària d’un govern per resoldre qüestions estructurals. Així es contribueix a “la cronificació del conflicte, que és l’escenari en què el fort guanya sempre”.

 3er.- El catalanisme ha negligit la consrucció del seu propi sistema expert.

  S’ha malbaratat tota l’experiència acumulada al llarg del temps pels polítics catalans de torn que han tingut l’oportunitat de tractar amb l’Estat. En cada estadi aquests polítics “han pretès inventar o innovar en les relacions amb l’Estat amb la ingènua esperança de ser els qui resoldrien el plet per a una o diverses generacions.” No hem après dels errors i no ens hem sentit hereus dels que ens han precedit, hem caigut en la “lluita caïnita i els recels partidistes portats fins al paroxisme”. Una part del catalanisme ha viscut amb l’obsessió de matar el llegat del govern de Jordi Pujol: “es dediquen ingents esforços per deconstruir i estigmatitzar els convergents”  i assolir l’hegemonia electoral. A l’altra part del catalanisme va passar el mateix amb el llegat de Pasqual Maragall. L’Estat sempre es presenta com el mateix interlocutor, mentre que nosaltres “canviem interlocutors, canviem el llenguatge i a vegades també els objectius, amb la prevenció insensata d’esborrar els mèrits dels predecessors, per tal que els seus hereus polítics no puguin obtenir part dels hipotètics rèdits d’un futur acord amb l’Estat”.

  4art.- No es pot transitar cap a l’efectivitat de la independència per la via dels acords amb l’Estat. Cal posar en pràctica l’estratègia per la consecució d’un estat propi mitjançant un moviment unitari inajornable.

  Creure en la via dels acords és caure en un pactisme màgic paradoxalment oposat al que s’interpreta com independentisme màgic. Sobre l’experiència passada, i per consolidar victòries com la de l’1 d’octubre, “són les fites polítiques que es marqui com a moviment polític, avalat sempre per àmplies i creixents majories electorals, les que han de guiar l’independentisme a la consecució dels seus objectius”. Aquesta estratègia no pot dependre de les majories conjunturals al Congrés espanyol, “ni tampoc a la seva correlació de forces ideològiques”. No hi pot haver cap ajornament estratègic.

  En conclusió, les idees-força del missatge de Puigdemont són la catalanofòbia de l’Estat espanyol, la inutilitat d’endinsar-se en acords conjunturals amb aquest Estat, el malbaratament de l’herència catalanista que en cada etapa no ha sabut aprendre dels seus errors ni dels llegats dels que ens han precedit, i la concepció de l’independentisme com un un moviment polític unitari que s’ha de proposar fites sempre avalades per àmplies majories electorals seguint una estratègia que no es pot ajornar, independenment de la correlació de forces ideològiques al Congrés espanyol.

  Entenc, per tant, que el puigdemontisme es presenta com la solució final i definitiva de la complexa i confictiva relació secular de Catalunya amb l’Estat espanyol, no per la via dels acords sinó per la via que marqui el moviment polític que només ell és capaç de desenvolupar fins a la consecució de la independència. Es tracta, en definitiva, de superar les limitacions de tots els catalanismes que hem viscut fins ara, d’esquerra i de dreta, que es consideren viciats històricament per diferències partidistes, i d’arribar a un estat propi superant les fites que es marqui en cada moment el moviment independentista unificat, prescindint de tota ideologia.

  Aquesta proposta de moviment unitarista i antiideològic, de confrontació amb l’Estat amb l’objeciu exclusiu i excloent de la independència, penso que conté una forta dosi d’antipolítica. Simplifica la complexitat de la societat catalana, limita el pluralisme i encega les vies de concertació que haurien de trobar-se partint d’aquest pluralisme. En el mentrestant margina tota possibilitat d’acords amb l’Estat del que formem part,  i del que no podríem en cap cas desprendre’ns sense abans passar per altres propostes alternatives avalades per les mateixes majories electorals a les que apel.la Puigdemont. Fonamentalment és una proposta antipolítica perquè contribueix a ignorar els problemes socials, econòmics i culturals pels que estem passant, que són prioritaris per a una majoria de la població i que haurien de ser assumits de manera inclusiva pel  govern que surti de les properes eleccions.

  D’altra banda, tot el plantejament de Carles Puigdemont parteix de la premissa de considerar l’Estat espanyol com a catalanòfob, com si Catalunya hagués constituït des de sempre un cos estrany que es refusa a l’interior d’Espanya. Amb aquest determinisme fatídic es diu adéu a tota la tradició pactista que ens ha definit com a poble. Estem davant d’una proposta antipactista i apriorística que desfà els nostres antecedents (els que de manera contradictòria Puigdemont diu que s’han de preservar) i que de cap manera pot ser compartida per una àmplia majoria dels ciutadans de Catalunya.

  Si el concepte d’Espanya que té Puigdemont és determinista, el concepte que té de Catalunya és reduccionista en un doble sentit: per ell només compten els independentistes, i d’entre aquests els que opten per la confrontació permanent amb l’Estat catalanòfob. Oblida de forma incomprensible que l’estratègia inajornable que vol posar en marxa cap a un estat independent, respecte de la qual afirma que no ha de dependre de la correlació ideològica del Congrés espanyol, depèn necessàriament de la correlació de moltes altres forces i factors, com a més important el del reconeixement internacional. No cal pensar-s’hi gaire per veure quin dels dos sistemes experts, segons la terminologia de Puigdemont, és el més fort.   És difícil fer entendre que l’Estat tingui un sentiment innat de fòbia inalterable envers les institucions de la Generalitat que ell mateix ha contribuït a crear. La fòbia és un sentiment personal reactiu que no pot determinar una acció política col.lectiva. Puigdemont és presoner en aquest punt d’una disposició a interpretar la història, la present i la passada, des de l’òptica conjuntural del resultat del procés dels últims vuit anys. És, certament, una conjuntura dolorosa que l’Estat hauria de resoldre com més aviat millor, començant per posar fi a la situació dels presos del procés i continuant amb la negociació política per desembocar en una consulta a la ciutadania. En el nou procés de negociació la voluntat de pacte és imprescindible i cap part se’n pot desentendre, tampoc la que representa Carles Puigdemont.

   El concepte determinista de l’Estat que té Puigdemont és paradoxalment incongruent amb l’herència del catalanisme a la que Puigdemont apel.la. En aquest punt sembla que de manera confusa Puigdemont es defineix a si mateix com el veritable hereu del catalanisme, intenta apropiar-se dels llegats convergent i maragallià (una picada d’ullet electoralista als simpatitzants sobiranistes de les files postconvergents, dels comuns i dels socialistes?), i alhora renega de tots els acords a què els catalanismes al llarg del temps han arribat amb l’Estat.

  La conjuntura present no ens hauria de fer perdre de vista la complexitat dels problemes que se’ns presenten. La transformació social que reclama el temps que ens toca viure és incompatible amb el moviment exclusivista de Puigdemont, una proposta que frega el populisme, o que si més no voldria construir el poble d’una part de la ciutadania marginant la resta. En política tenir la força i la pau mental dels que no transigeixen mai no és cap garantia per enfrontar i resoldre els problemes. El veritable exercici d’autoengany no està en la voluntat d’arribar a acords, com diu Puigdemont, sinó en intentar fer creure que es pot progressar només de foma unilateral. Com tampoc la cronificació del conflicte no depèn dels acords a què s’arribi sinó de la permanent fugida endavant en la que el més fort sempre guanya.

  Recordava Vicens Vives que “com tots els pobles de passadís, els catalans som propensos a les negatives intransigents i a les claudicacions afectives, als odis primaris i a les abraçades cordials. L’anar i tornar de gent estranya en el nostre territori ens ha tornat a vegades incongruents i paradoxals. Som fruit de diversos llevats, i per tant una bona llesca del país pertany a una bilogia i a una cultura de mestissatge”. Podem assumir que sovint som incongruents i paradoxals, com ho és l’article de  Carles Puigdemont, però no hauríem d’oblidar mai la condició de mestissatge que caracteritza la nostra societat.

   P.D. : En un article d’avui també a La Vanguàrdia Oriol Junqueras replica a Puigdemont (“Via àmplia a la independència”). Sosté Junqueras que prescindir del diàleg amb l’Estat seria una irresponsabilitat caríssima i que qui renuncia a tenir més recursos per a Catalunya desmostra estar molt allunyat dell patiment de la gent i , segurament, no està prou capacitat per dirigir el país. D’aquesta confrontació dialèctica en surt la gran pregunta: poden tornar a governar juntes visions tan diferents?

 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El fill del xofer i altres relats

Emmaús

ERC sempre perd