La llei d’eutanàsia

 


   La llei orgànica d’eutanàsia va ser aprovada ahir al Congrés per majoria de 198 vots contra 138 ( els de la dreta del PP i la UPN i els de la ultradreta Vox). Queda pendent només de l’aprovació al Senat per entrar en vigor. 

  La llei conté un procediment extraordinàriament garantista que la fa especialment curosa respecte de les lleis d’autanàsia d’altres països, Benelux, Canadà, Nova Zelanda i alguns Estats d’EEUU i Austràlia. El cas suís és del  tot especial ja que opera sobre un buit legal.

   El caràcter substancialment garantista de la llei parteix no només del consentiment conscient de la persona que ho sol.licita (fins a dues vegades de forma explícita en l’espai de quinze dies, corroborades en l’entremig i al final altres dues vegades després d’un procés deliberatiu amb el metge d’atenció personal sobre el seu diagnòstic) sinó sobretot de l’existència d’una Comissió de Garantia i Avaluació que s’haurà de constituir en cada Comunitat Autònoma, el caràcter jurídic de la qual determinaran els respectius governs autonòmics. Aquesta Comissió haurà de ser interdesciplinar i inclourà un mínim de set membres entre personal mèdic i juristes. En el cas que el pacient no es trobi conscient s’haurà d’atendre la seva voluntat clarament expressada amb anterioritat mitjançant el testament vital o document anàleg, o en manifestació provada i indubitada.

  El metge d’atenció personal, en primer lloc, ha d’evacuar la consulta amb un altre metge de la mateixa patologia del pacient però d’un equip diferent, paral.lelament a la designació per la Comissió de Garantia i Avaluació de dos membres (un d’ells jurista). El procés seguirà endavant si aquests dos membres estan d’acord, i si no, haurà de decidir el ple de la Comissió. El pacient té dret en tot moment a recórrer les decisions negatives a la seva petició, i en última instància a recórrer judicialment per la via contenciosa administrativa.

  La llei permet la petició d’eutanàsia activa tant en supòsits de patiment greu, crònic i impossibilitant, com en supòsits de malaltia greu i incurable, causants en ambdós casos un sofriment intolerable. Contempla també el suïcidi mèdicament assistit (sense emprar aquest nom) al preveure tant l’administració directa al pacient d’una substància per part del professional sanitari competent com la prescripció per part del mateix professional d’una substància que el pacient es pugui autoadministrar per causar la seva pròpia mort.

   Per fi tenim una llei que es feia imprescindible per atendre la pluralitat de casos que durant anys s’han anat presentant i per atorgar la seguretat jurídica necessària a les persones implicades i familiars que a partir d’ara podran viure amb més tranquil.litat un procés inevitablement dolorós.

  Recupero tres casos que en el seu moment van tenir una repercussió mediàtica important i van donar lloc a una saludable polèmica:

  - 2005: “Donar i prendre la vida”. El cas de Terri Schiavo, un conflicte profund entre el marit i els pares de la pacient. Els pares li havien donat la vida, i devien sentir com un deure quasi biològic l’obligació de continuar-la tenint i preservant encara que fos en aquell estat, assumint una esperança, que en el fons sabien inútil, de recuperació; el marit havia conviscut i disfrutat amb ella, i segurament havia madurat amb ella, més enllà dels condicionants purament biològics, una realitat i un projecte de vida que s’havia frustrat, respecte del qual tanmateix Terri havia expressat la seva voluntat de posar-hi fi.

  - 2007: “Viure i morir amb dignitat”. El cas de Madeleine Z. la vídua de 69 anys, francesa resident a Alacant, que patia des de 2001 d’esclerosi lateral amiotròfica. Una cas de suïcidi assistit per personal no mèdic. Segons algunes enquestes que llavors circulaven, la dificultat més greu que trobaven els metges en la legalització de l’eutanàsia, per davant del problema ètic i de la mala utilització que se’n pugui fer, era la possibilitat de vulnerar els drets de les persones en situació de fragilitat. Es vulgui o no, quan es parla d’eutanàsia (la bona mort) es posa en joc un concepte de la vida: s’hauria d’evitar córrer el risc de valorar la vida sobretot des de l’òptica de l’autonomia personal absoluta, oblidant les limitacions i la necessitat de relacions que des que naixem ens constitueixen com a persones.

 - 2009: “El cas Eluana”. Eluana havia deixat clara la seva voluntat de no viure en estat crònic vegetatiu. Ni tan sols es tractava d’un cas d’eutanàsia, sinó del dret a viure amb dignitat la pròpia mort, prescindint d’un tractament superflu i inútil que no feia més que perllongar l’agonia i acabava eradicant el sentit de la vida. No hem tingut també nosaltres, periòdicament, experiències personals en aquest mateix sentit en els processos de morir dels nostres familiars i amics?

  Aquests tres casos son només una petita mostra de la multiplicitat de casos que abans i després s’han anat produint dins i fora del nostre país. Almenys ara i aquí hem sigut capaços de reunir prou consens per situar-los en l’àmbit de l’empara legal.

  

 

 

 

 

 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El fill del xofer i altres relats

Emmaús

ERC sempre perd