Anotacions a la revocació del tercer grau als presos del procés

 

  La sala segona del Tribunal Suprem revoca les decisions dels tribunals de Vigilància Penitenciària que havien concedit als presos del procés el tercer grau de compliment de la pena i els permisos laborals previstos a l’article 100.2 del Reglament Penitenciari.

  Al meu parer el TS aplica amb un rigor desproporcionat el mateix rigor desproporcionat amb què va dictar la sentència condemnatòria, amb la particularitat, però, de què a l’incidir en l’àmbit penitenciari i atreure cap a la seva competència la fiscalització definitiva del compliment de les penes s’aparta de la jurisprudència i deixa a l’aire la finalitat  de la legislació penitenciària i les competències que la llei atribueix als jutges de Vigilància.

   Subratllaria tres aspectes d’aquest rigor desproporcionat que força la legislació penitenciària:

  1er.- Les resolucions del TS revocant el tercer grau presenten un punt de contradicció encoberta amb la decisió de la sentència condemnatòria que no va voler introduir en la part dispositiva la petició del fiscal que els condemnats no accedissin a cap permís fins a complir la meitat de la pena. El que allí es va negar es concedeix ara al fiscal amb la particularitat, també, de què el TS ho fa amb una discrecionalitat desmesurada, ratllant el límit  de la lesió a la seguretat jurídica dels condemnats. Diu, per un costat, que el tercer grau és prematur perquè ni tan sols han complert la quarta part de la pena, i per l’altre no concreta si el tercer grau es podrà concedir, doncs, quan s’hagi acomplert aquesta quarta part, o la meitat de la pena, o quan ho cregui oportú la mateixa Sala, depenent dels criteris que adopti en cada moment en funció de la gravetat dels delictes. La negació de la petició del fiscal a la sentència es tradueix ara en una facultat discrecional que el Tribunal es reserva per quan ho consideri convenient, prescindint del temps que s’hagi complert, de les Juntes de Tractament i de les resolución dels jutges de vigilància.

    Convé recordar que una part dels presos han complert ja una quarta part, que d’altres estan a punt de complir-la i que Junqueras la complirà en el decurs dels propers mesos de 2021. Caldrà veure si el TS anirà repetint els mateixos arguments de denegació del tercer grau i de permisos a mida que se li vagin reiterant les peticions dels condemnats.

   2on.- El TS s’esforça en desmentir que la revocació del tercer grau obeeixi a motius ideològics ja que la condemna va ser per accions concretes i no per la ideologia dels encausats. Ara bé, aquest raonament que podria ser acceptable en el moment de dictar-se la sentència malgrat la seva desproporció punitiva, resulta insostenible a l’hora de fonamentar la revocació dels permisos laborals per no considerar-los directament vinculats al projecte de reinserció social d’acord amb la naturalesa i la gravetat dels delictes. Aquí el TS segueix fil per randa el raonament de fiscalia, i penso que oblida que ara ja no està dictant sentència sinó corregint les pautes de reinserció de la legislació penitenciària. Quan afirma que la seva sentència no s’ha de reinterpretar per les Juntes de Tractament per tal de buscar-li un compliment ad hoc, el que realment està fent és reinterpretar el reglament penitenciari per regular de manera discrecional el compliment de les penes incidint de ple en la llibertat ideològica dels condemnats.

  Reprenc la reflexió de la jutgessa de vigilància penitenciària quan va desestimar el recurs del fiscal pels permisos a Jordi Cuixar. Raonava aquella resolució que Cuixart presentava un risc de reincidència baix, que havia assumit les conseqüències dels seus actes i que no és obligatori que l'intern mostri penediment per poder obtenir aquest tipus de permisos. Constatava la jutgessa que si Cuixart no havia seguit un tractament específic pel delicte de sedició havia estat perquè el centre de Lledoners no disposava d’un programa al efecte donada la falta d’antecedents històrics respecte d’aquesta tipologia, insistint en el fet que “no pot pretendre’s que l’intern realitzi un programa específic per canviar o modificar el seu pensament o ideologia política , ja que  aquest tipus de pensament és legítim en l’ordenament polític espanyol.” El mateix es pot dir respecte de tots als presos als quals el TS  ara revoca el tercer grau i la totalitat dels permisos. 

   3er.- Amb la revocació semblaria que el TS pren posicions envers el projecte de reforma del delicte de sedició en el codi penal, i envers la tramitació dels indults als condemnats. Posicions que no serien precisament benèvoles sinó totalment oposades a aquell projecte i als indults. Per això insisteix en què la interpretació de la sentència en funció de la gravetat dels delictes, que recorda repetides vegades, només correspon a la Sala que la va dictar. La interpretació sí, però la reinterpretació de la normativa penitenciària no, i encara menys el bloqueig d’una reforma legislativa que és prerrogativa del Congrés o d’una concessió d’indults que és prerrogativa de l’executiu.

  La reacció penal va desbordar els límits reals de la desobediència i de la malversació de fons públics, que comportaven la inhabilitació política, i va desembocar, primer, en una sentència amb penes desproporcionades, i ara en una impossibilitat d’aplicació de programes de reinserció en congruència amb els delictes polítics jutjats si no es vol atemptar contra el dret fonamental a la llibertat ideològica. La manca de diàleg polític va desnaturalitzar la reacció judicial. No havia d’importar llavors la dimensió penal, que s’hauria d’haver contingut en els seus límits estrictes, sinó la dimensió política. Aquells polítics que van actuar de forma unilateral en contra de la llei vigent eren i són persones perfectament integrades laboralment i socialment.

  Resulta impactant que amb aquesta revocació el TS vingui a fer seus els arguments de la fiscalia que també apel.lava a la prevenció penitenciària com un “instrument d’intimidació al conjunt de la societat i al propi delinqüent per dissuadir-lo d’aquesta forma de la comissió de nous delictes”. La intimidació és justament el contrari del que aquest Estat necessita per recuperar-se socialment i políticament. La intimidació és l’altra cara de la unilateralitat. Intimidar és la millor manera d’omplir de raons els qui diuen que ho tornaran a fer. I els qui no ho diuen no trobaran, llevat d’alguna minoria, que sigui una raó vàlida per mantenir la confiança en l’Estat de Dret i el bon funcionament de l’Administració.