“Res no va sortir com esperava”

 

    

 Dels primers de la classe als últims de la lllista. Del “Govern dels millors” de fa deu anys, als últims llocs de la llista del Pdecat, llevat de Joana Ortega que anirà de número dos per Barcelona. Artur Mas ni això, ni a la llista, perquè prefereix un perfil baix i no vol enfrontar-se a Junts, segons diu a l’entrevista a La Vanguàrdia amb motiu del desè aniversari del seu accés a la presidència de la Generalitat.

  La història posarà al seu lloc el llegat d’Artur Mas com a president. El que ara sembla evident, però, és que aquest llegat apareix vinculat a Jordi Pujol quant a la seva designació, no quant a la seva acció de govern i al seu contingut, i vinculat als successors Carles Puigdemont i Quim Torra, el primer designat per ell i el segon el seu vicari. Es miri per on es miri, no sembla que les ziga-zagues de Mas hagin aportat res de bo a Catalunya. La situació ara és molt pitjor que fa deu anys. No ja per la pandèmia i les conseqüències econòmiques i socials que veiem que està tenint, sinó per la precarietat institucional i la tensió social, i també econòmica, en què ha desembocat el procés que ell va endegar.

  Si almenys reconegués que els errors de percepció  i les variables impossibles, com diu a l’entrevista, van conduir directament el fracàs, i senyalés el camí de l’autocrítica per refer el camí perdut durant aquests deu anys, potser el futur el podria contemplar amb una certa commiseració, la que correspon als fracassats que reconeixen sense embuts els seus arrors i assumeixen la seva responsabilitat. Perquè, en què consistirien, segons ell, aquests errors de percepció? I quines eren les variables impossibles?  Hauríem de parlar de l’error de les aleccions avançades el 2012?, de les plebiscitàries del 2015?, del pas al costat del 2016?, del seu mutisme envers la fugida endavant del president designat l’octubre del 2017?. I les variables impossibles tenien alguna cosa a veure amb la manca de consideració de la complexitat de la societat catalana, o almenys amb la ingenuïtat i l’astúcia (la seva divisa) amb què es va jutjar la correlació de forces en presència? De res d’això parla a l’entrevista.

  Se sent “màxim responsable” del que passa fins al gener del 2016, “corresponsable” fins a l’1 d’octubre del 2017 i “gens responsable”a partir de llavors. L’assumpció de responsabilitat va decreixent a mesura que va creixent l’acumulació d’errors activats per les seves decisions i augmentats pels successors que ell va designar, directament o indirectament. Decreixement que dóna la mesura minvant de la vàlua política del personatge. “Res no va sortir com esperava”, diu ara. En aques res que reconeix s’hi ha jugat el tot de la responsabilitat que defuig, durant tot el trajecte.

 Obama explicava en una altra entrevista, parlant de les seves memòries (“Una terra promesa”), que per més que pugui semblar depriment, encara que els detalls del que fem durant les nostres vides puguin caure en l’oblit, queda el progrés que aconseguim durant el temps de què disposem. I afegia que quan no mesurem les coses en funció del que és o no és actual, i comencem a fer-ho en termes de dècades o segles, en adonem del molt que anem avançant, encara que no visquem el temps suficient per veure els nostres somnis fets realitat.

  Artur Mas ha tingut una mirada curta i desenfocada. No ha cuidat els detalls ni ha tingut paciència per fer millorar el país en el dia a dia de què va disposar com a president. Artut Mas es va enlluernar amb la missió messiànica que va creure que l’esperava, i ara és incapaç de mesurar el fracàs en funció dels seus propis errors. Va caure en l’ambició d’un present tant absolutament condicionat per la seva mirada astuta que el futur no li reservarà cap realitat de progrés connectada amb els seus somnis messiànics.