Joc de miralls

 

  Si Urkullu va deixar escrit que no és partidari de les vies unilaterals, i menys de les que es gestionen fracturant la societat, ara és el president de la Generalitat Valenciana, Ximó Puig, en la conferència d’ahir al Cercle d’Economia, el que advocant per una Espanya catalana i una Espanya de les espanyes ens deixa dit que Espanya ha de fer un pas gran però Catalunya també té una responsabilitat després d’anys de deriva unilateral i camí cap enlloc. Ha de sortir de l’atzucac i deixar de mirar-se en un mirall deformat que reflecteix una imatge que pocs reconeixen. 

  Ximó Puig es va reunir amb el president en funcions de la Generalitat, Pere Aragonès, i no precisament al palau de la Generalitat. És de suposar que van parlar de la proposta del president valencià d’unir el trellat valencià i el seny català per reinventar Espanya a través d’una reforma territorial profunda i per constituir una Commonwealth mediterrània amb el corredor mediterrani. M’atreviria a dir que Pere Aragonès no li va rebatre obertament aquesta proposta ni va gosar retreure-li que això sona a iniciatives caducades de fa anys sobre la vocació catalana per reformar Espanya,  encara que li subratllés la situació d’especial fragilitat que viu la Generalitat amb els presos del procés i les dificultats insalvables de la relació amb JxC.

  Entre els miralls d’Urkullu i Ximó Puig, del nacionalisme basc i de la represa valenciana per un federalisme pràctic, Pere Aragonès, candidat a la presidència de la Generalitat  per Erc, es troba amb el mirall que li posa al davant Laura Borràs elegida per poc més de 2.900 vots candidata de JxC, el mirall de l’independentisme nítid i de la confrontació com únic programa.

   No sé cap a quin dels miralls acabarà inclinant-se el Hamlet que porta a dins Pere Aragonès però estic segur que si acaba escollint el de Laura Borràs i reedita la formació de Govern amb JxC s’hi veurà progressivament més borrós, més deformat, perquè aquest mirall reflecteix una imatge que pocs reconeixen, com diu Ximó Puig. Ni Pere Aragonès s’hi pot veure reflectit si de veritat creu en una gestió eficaç del govern, si pensa que l’independentisme ha de trobar aliances més enllà d’ell mateix per travessar aquest temps d’una gravetat excepcional que exigeix, no ja prioritats en funció d’un programa electoral concret, sinó una coordinació de tots els mitjans, econòmics, socials, polítics i culturals, per fer front amb un mínim de garanties a la crisi de la pandèmia i les seves conseqüències.

   No seran pocs els que es mirin en el mirall de la llista de Laura Borràs, o de la llista que acabi decidint Carles Puigdemont, a les properes eleccions. Ximó Puig diu que pocs s’hi reconeixen pensant més enllà de Catalunya, i pensant sobretot en un projecte que apunta molt més enllà d’unes eleccios immediates. És molt probable que Pere Aragonès, i Erc en particular, dubtin i dubtin i acabin per conformar-se amb una última cerimònia de la confusió que neutralitzarà amb la retòrica de la confrontació les ganes de sortir de l’atzucac. Si això passa, podria ser que Erc, altre cop, al final d’una experiència fracassada d’iniciació al poder de la Generalitat (que comportaria una altra legislatura perduda), es trobés sense arguments per aspirar a veure’s i a presentar-se com alternativa creïble.

    Fins ara Erc no ha fet més que viure políticament successives cerimònies rituals d’iniciació al poder. En cap d’aquestes experiències iniciàtiques ha demostrat que és capaç d’accedir a presidir el Govern amb objectius clars pensant en la pluralitat del país. Ara té una última oportunitat, justament ara que el poder convergent, i els seus succedanis, arriben a l’episodi final d’autodestrucció. Perquè sigui quin sigui el resultat de JxC a les properes eleccions, i per més escons que tregui, la trajectòria obsessionada pel miratge de la confrontació arribarà al seu terme, a la seva total irrellevància, durant la propera legislatura. El procés ha devorat tots els seus fills. Al mirall de Laura només s’hi reflecteix la falsa nitidesa del qui han escollit trencar amb la realitat.