La recuperació de Pedro Sánchez

  

 Els resultats de l’elecció directa del secretari del Psoe en la persona del reelegit Pedro Sánchez amb una participació molt considerable dels militants donen peu a tres  notes d’urgència que de tota manera queden condicionades pel resultat del Congrés del mes vinent:

    1.- A curt termini s’allunya l’espectre de la fractura del Psoe.

   Les veus de Cassandra d’alguns sectors del Psoe més propers a l’aparell, i alguns mitjans de comunicació rellevants han subratllat  abans i durant la campanya el perill de fractura. Amb els resutats produïts, ho continuen fent. Només cal llegir l’editorial de  El País d’avui (“El Brexit del Psoe”) i les sibil.lines referències de Susana Díaz al seu reducte andalús per continuar sent útil al seu Psoe. El perill es localitzava de manera interrssada sobretot en una hipotètica victòria de Pedro Sánchez, i quasi gens en una victòria de Susana Díaz que es donava per descomptada, amb un marge prou suficient com per convèncer el  rebel Pedro Sánchez i els seus seguidors que el millor pel futur del partit era el dòcil retorn a les directrius de la comissió gestora i dels prohoms de la vella guàrdia.

   En contra d’aquestes veus, el recolzament de la militància a Pedro Sànchez ha estat espectacular. No es tracta d’una diferència mínima que podria continuar alimentant objectivament el recurs dialèctic a una fractura imminent, sinó d’una diferència aclaparadora de més de deu punts (50,21%-39,94%) que hauria, almenys, de fer reflexionar els partidaris de Susana Díaz i els seus avaladors de la vella escola. Si es continuen escampant  les insídies i les maquinacions de fractura els responsables seran només els qui les ationen, i si s’arribés a produir ja no hi hauria Psoe per celebrar-ho.

   Susana Díaz només ha guanyat a Andalusia, amb menys vots que avals hi va tenir. Són molt significatius els resultats de (ai Ximó Puig!) València (63,07%-28,22%), de Balears (71,10%-17,80%), i fins de Madrid (49,49%-31,76%) i d’una seu clàssica com Extremadura (49,15%-43,65%). Amb aquestes xifres, que es confirmen invariablement Comunitat per Comunitat, seria temerari que els partidaris de Susana Díaz no es replantegessin la seva posició per mor d’avançar cap a la renovació del partit.

   2.- Al Psc se li obre una via de confiança en les relacions amb el Psoe.

 Fa tot just dos mesos que es va renovar el protocol de relacions Psc-Psoe, pactant l’obligació de respectar els acords del Comité federal i establint la voluntat de passar-se informació mútua i de buscar el consens a l’hora de firmar pactes electorals. Llavors aquests acords podien semblar una claudicació del Psc; ara en canvi obren una altra porta: els acords del nou Comité federal poden anar en un sentit diferent, i en tot cas pot ser que s’allunyi cada vegada més el malson de les imposicions. Més aviat podria pensar-se en un apropament d’un Psoe renovat cap al discurs del Psc en la problemàtica Catalunya-Espanya. Pensant en les properes eleccions al Parlament, la busca de consens amb el Psoe per firmar pactes electorals o postelectorals també podria adquirir una coloració diferent. També s’ho començaran a rumiar ERC i els comuns?

   El més positiu dels resultats, però, és que Catalunya no ha sigut determinant en l’elecció  de Pedro Sánchez. La determinació cal buscar-la en la resta de CCAA, llevat d’Andalusia. En el supòsit que no haguessin votat els militants del Psc (com en algun moment de les dures negociacions amb el Psoe es va plantejar), excloent la participació de Catalunya, amb un simple càlcul s’arriba a l’evidència que Pedro Sánchez hauria obtingut un 47,47% dels vots enfront del 41,67% de Susana Díaz. La diferència de 10,27% s’hauria reduït a 5,80%, que continuaria sent una diferència notable. Estem per tant davant d’una determinació comuna que pot contribuir a fer rebaixar les suspicàcies alimentades artificialment, i els prejudicis interessats, d’un sector de les Espanyes envers Catalunya.  Podemos va encetar un camí en aquest sentit, i ara el Psoe pot continuar-ne un altre, potser més difícil però també més profitós si en ambdós casos es descarta la tàctica electoralista de l’autodeterminació i s’emprèn la via d’una proposta fonamentada i raonable que pugi tenir recorregut. Més tard o més d’hora s’haurà de practicar la prova del nou per a Catalunya i verificar si el document de Granada pot madurar i s’acaba traduint en una reforma constitucional objecte de referèndum.

   3.- La feina bruta de la comissió gestora no ha culminat amb l’elecció de la candidata de l’aparell sinó que paradoxalment dóna pas a una nova dinàmica en l’oposició al govern Rajoy.

   Rajoy no s’atrevirà a prémer el botó d’unes noves eleccions generals. Al problema de la corrupció se li suma la nova determinació del Psoe, i els efectes colaterals que es puguin derivar per a Podemos i C’s, així com per als nacionalistes i sobiranistes una vegada superada l’aventura del referèndum o referèndum.

  Paradoxes de la història, la feina bruta de l’expulsió del secretari Sànchez i de l’abstenció en la investidura de Rajoy ha mutat en el retorn de Pedro Sánchez i en la viabilitat d’una oposició ferma en el mateix lloc on la va deixar el “no es no” del mateix secretari rediviu. Superada l’abstenció, i fent-se més i més evident que el rei del govern Rajoy també va despullat, a Rajoy se li compliquen els anys de legislatura que li quedin, i encara més la continuïtat d’un govern del Pp en una nova legislatura.

   La dinàmica d’acords Pp-Psoe-C’s es pot anar transformant en una altra dinàmica Psoe-Podemos-Nacionalistes que ara mateix  ja és, teòricament, una alternativa numèrica al Pp. Podemos també s’ho hauria de començar a rumiar (oi, Errejón?), perquè amb aquests resultats, i si es confirma la renovació plausible del Psoe, Podemos serà cada vegada menys l’alternativa del Psoe en l’àmbit de l’esquerra. Haurà de buscar l’alternativa allà on la vol la majoria social d’esquerres, en un acord, al nivell que sigui, amb el Psoe. Psoe i Podemos estan condemnats a entendre’s. S’ha acabat el temps del bipartidisme, però està molt lluny d’arribar el temps de l’hegemonia d’un sol partit a l’esquerra.