Per què en diuen referèndum pactat si volen dir unilateral?
Alguna de les tesis que en un futur més o menys immediat es
dedicaran al procés català tindrà per objecte, ben segur, l’anàlisi de la
terminologia i la fraseolgia política emprada i la seva relació amb el camp
semàntic que designa. Una de les expressions
a analitzar haurà de ser la de “referèndum
o referèndum” en el context polític concret del moment en què la pronuncià
el president Puigdemont, el setembre de 2016, forçat per la Cup en la qüestió de
confiança, i les posteriors aplicacions que ha tingut en els últims trams del
procés, fins a la celebració d’un referèndum unilateral, si és que es produeix.
La Cup ho tenia
molt clar de bon començament, i no enganyava ningú: de referèndum segons la legislació
vigent, només n’hi pot haver un, l’unilateral que obliga a desobeir aquesta
legislació. Pel Pdecat era una manera d’escombrar cap a casa per acabar
llançant la brossa al mig del carrer, una maniobra típica de la puta i la
ramoneta que dissimula les intencions sota formes diverses per guanyar temps.
En el món dels
comuns l’ambigüitat de l’expressió es va aprofitar per entrar en el camp semàntic
del dret a decidir agafant-la pel cantó que en aquell moment més els convenia
per no quedar despenjats en la pugna per guanyar vots entre els sobiranistes,
el cantó del suposat referèndum pactat que es proposava en primer lloc. Aquest
aprofitament venia a ser una versió light
de la puta i la ramoneta. I així, amb la distància rupturista d’uns, la
sornegueria especulativa dels altres i la maniobra oportunista dels de més
enllà per no desmarcar-se del tot de l’independentisme nacionalista, va néixer
el Pacte Nacional pel Referèndum.
La terminologia (“Pacte Nacional pel Referèndum”) és
prou expressiva per ella mateixa. Conté la paraula “pacte” per convèncer a qui de bona fe o amb segones intencions es
vulgui deixar convèncer, i en això reprodueix el camp semàntic del “referèndum o referèndum”, apunta a la
celebració d’un referèndum sigui o no pactat (només cal llegir el manifest amb un mínim de perspicàcia). Altrament, si de veritat volia
indicar només un referèndum pactat hi havia una manera ben clara i senzilla
d’expressar-ho: “Acord Nacional per un
Referèndum Pactat”.
En el totum revolutum del Pacte Nacional pel
Referèndum, nascut sota aquestes condicions de prepotència, ambigüitat
calculada i acomplexament sobiranista que li aporten els seus fundadors, tots
es veuen amb cor de pescar. La Cup
hi veu confirmada la seva tesi inicial (no és possible pactar amb l’Estat),
JuntsxSí vol demostrar urbi et orbi la predicada transversalitat del procés que
condueix irremissibliment a la unilateralitat després de passar pel sacrifici
de l’intent de pacte, i els comuns hi volen demostrar l’esforç per buscar les raons objectives que el farien possible
amb garanties. Però els comuns s’enganyen, i saben que s’enganyen: en el
context del procés la dinàmica unilateralista que el regeix foragita tota
possibilitat de reconeixement internacional.
La darrera maniobra
de recórrer a la Comissió
de Venècia per donar a conèixer la voluntat majoritària dels catalans de celebrar un
referèndum pactat i acordat i perquè es
posin en marxa les iniciatives oportunes per disposar de l’assessorament, el
reconeixement i l’aval de la
Comissió, ve a
corroborar l’ambiguïtat del Pacte Nacional pel Referèndum i deixa a la
intempèrie les bones intencions dels comuns que, de moment, prefereixen
continuar sota la protecció de l’ambivalència abans de desmarcar-se del joc del
referèndum. Donar a conèixer la voluntat dels catalans de celebrar un referèndum
pactat és un brindis al sol de Brussel.les i de les institucions comunitàries;
la mateixa Comissió de Venècia ha dictaminat que no és possible un referèndum
si no està previst a la
Constitució o norma de conformitat (principi bàsic del “rule of law” que els independentistes
catalans ignoren olímpicament). I d’altra banda no és políticament,
jurídicament o materialment imaginable que la Comissió de Venècia pugui
assessorar, reconèixer o avalar un referèndum unilateral de secessió a Espanya.
Els de JuntsxSi, i no diguem la
Cup, ho saben perfectament. Els que de moment prefereixen
ignorar-ho són els comuns que, però, més
tard o més d’hora hauran de denunciar que no hi ha condicions per
celebrar un referèndum unilateral amb garanties, i tornaran a la casella de
sortida després de jugar una partida en la que havien de participar encara que
ja sabien que no podia tenir un final satisfactori.
Jugar amb el miratge
de la Comissió
de Venècia, al que astutament s’ha apuntat JuntsxSí després de refusar-ho inicialment
i modificar substancialment els termes de la primera proposta, serveix per
mantenir l’ambigüitat del Pacte Nacional sota una pàtina d’aparent recolzament
internacional. Així es manté el globus inflat als ulls dels que de bona fe s’hi
han adherit, els centenars de milers de catalans que s’hi han apuntat perquè un
pacte és un pacte. Llàstima que de bon começament no se’ns ha aclarit que
aquest pacte no acaba amb l’intent de fer-lo possible amb l’Estat, ara o més
endavant, sinó que continua inexorablement amb el pacte dels que volen arribar
fins al final, quan el pacte ja serà només cosa d’una part dels que el van
proposar.
Comentaris