Per què en diuen referèndum pactat si volen dir unilateral?





 Alguna de les tesis que en un futur més o menys immediat es dedicaran al procés català tindrà per objecte, ben segur, l’anàlisi de la terminologia i la fraseolgia política emprada i la seva relació amb el camp semàntic que designa. Una de les expressions  a analitzar haurà de ser la de “referèndum o referèndum” en el context polític concret del moment en què la pronuncià el president Puigdemont, el setembre de 2016, forçat per la Cup en la qüestió de confiança, i les posteriors aplicacions que ha tingut en els últims trams del procés, fins a la celebració d’un referèndum unilateral, si és que es produeix. La Cup ho tenia molt clar de bon començament, i no enganyava ningú: de referèndum segons la legislació vigent, només n’hi pot haver un, l’unilateral que obliga a desobeir aquesta legislació. Pel Pdecat era una manera d’escombrar cap a casa per acabar llançant la brossa al mig del carrer, una maniobra típica de la puta i la ramoneta que dissimula les intencions sota formes diverses per guanyar temps.
  En el món dels comuns l’ambigüitat de l’expressió es va aprofitar per entrar en el camp semàntic del dret a decidir agafant-la pel cantó que en aquell moment més els convenia per no quedar despenjats en la pugna per guanyar vots entre els sobiranistes, el cantó del suposat referèndum pactat que es proposava en primer lloc. Aquest aprofitament venia a ser una versió light de la puta i la ramoneta. I així, amb la distància rupturista d’uns, la sornegueria especulativa dels altres i la maniobra oportunista dels de més enllà per no desmarcar-se del tot de l’independentisme nacionalista, va néixer el Pacte Nacional pel Referèndum.
  La terminologia (“Pacte Nacional pel Referèndum”) és prou expressiva per ella mateixa. Conté la paraula “pacte” per convèncer a qui de bona fe o amb segones intencions es vulgui deixar convèncer, i en això reprodueix el camp semàntic del “referèndum o referèndum”, apunta a la celebració d’un referèndum sigui o no pactat (només cal llegir el manifest amb un mínim de perspicàcia). Altrament, si de veritat volia indicar només un referèndum pactat hi havia una manera ben clara i senzilla d’expressar-ho: “Acord Nacional per un Referèndum Pactat”.
  En el totum revolutum del Pacte Nacional pel Referèndum, nascut sota aquestes condicions de prepotència, ambigüitat calculada i acomplexament sobiranista que li aporten els seus fundadors, tots es veuen amb cor de pescar. La Cup hi veu confirmada la seva tesi inicial (no és possible pactar amb l’Estat), JuntsxSí vol demostrar urbi et orbi la predicada transversalitat del procés que condueix irremissibliment a la unilateralitat després de passar pel sacrifici de l’intent de pacte, i els comuns hi volen demostrar l’esforç per buscar les raons objectives que el farien possible amb garanties. Però els comuns s’enganyen, i saben que s’enganyen: en el context del procés la dinàmica unilateralista que el regeix foragita tota possibilitat de reconeixement internacional.
  La darrera maniobra de recórrer a la Comissió de  Venècia per donar a conèixer la voluntat majoritària dels catalans de celebrar un referèndum pactat i acordat i perquè es posin en marxa les iniciatives oportunes per disposar de l’assessorament, el reconeixement i l’aval de la Comissió,  ve a corroborar l’ambiguïtat del Pacte Nacional pel Referèndum i deixa a la intempèrie les bones intencions dels comuns que, de moment, prefereixen continuar sota la protecció de l’ambivalència abans de desmarcar-se del joc del referèndum. Donar a conèixer la voluntat dels catalans de celebrar un referèndum pactat és un brindis al sol de Brussel.les i de les institucions comunitàries; la mateixa Comissió de Venècia ha dictaminat que no és possible un referèndum si no està previst a la Constitució o norma de conformitat (principi bàsic del “rule of law” que els independentistes catalans ignoren olímpicament). I d’altra banda no és políticament, jurídicament o materialment imaginable que la Comissió de Venècia pugui assessorar, reconèixer o avalar un referèndum unilateral de secessió a Espanya. Els de JuntsxSi, i no diguem la Cup, ho saben perfectament. Els que de moment prefereixen ignorar-ho són els comuns que, però, més  tard o més d’hora hauran de denunciar que no hi ha condicions per celebrar un referèndum unilateral amb garanties, i tornaran a la casella de sortida després de jugar una partida en la que havien de participar encara que ja sabien que no podia tenir un final satisfactori.
   Jugar amb el miratge de la Comissió de Venècia, al que astutament s’ha apuntat JuntsxSí després de refusar-ho inicialment i modificar substancialment els termes de la primera proposta, serveix per mantenir l’ambigüitat del Pacte Nacional sota una pàtina d’aparent recolzament internacional. Així es manté el globus inflat als ulls dels que de bona fe s’hi han adherit, els centenars de milers de catalans que s’hi han apuntat perquè un pacte és un pacte. Llàstima que de bon começament no se’ns ha aclarit que aquest pacte no acaba amb l’intent de fer-lo possible amb l’Estat, ara o més endavant, sinó que continua inexorablement amb el pacte dels que volen arribar fins al final, quan el pacte ja serà només cosa d’una part dels que el van proposar.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El referèndum unilateral, a cara o creu

3 de 9

De l’atzucac a la confrontació?