Stefan Zweig: adéu a Europa

  La pel.lícula de Maria Schrader, sense ser una gran pel.lícula, destil.la prou sensibilitat i sentit de la mesura com per anar-te imbuint del drama interior de Stefan Zweig durant els últims anys de l’exili, del 38 al 42, entre  Anglaterra i Amèrica. És un breu però molt acurat mostrari del progressiu allunyament, físic i sobretot moral, d’aquella Europa que havia somiat, i per la que havia lluitat, des de la seva irreductible posició d’humanista i pacifista, forjada amb personalitats com Romain Rolland durant i després de la primera gran guerra. La possibilitat de construir una fraternitat espiritual al si d’Europa desapareixia per ell definitivament amb l’inici de la segona guerra, després de l’annexió d’Austria, la invasió de Txekoslovàquia i la persecució dels jueus. En aquelles circumstàncies, vist i autopercebut com un apàtrida en la societat britànica i obligat a un  periple per Buenos Aires, Rio de Janeiro, Nova York i Petròpolis, decidí posar fi a  la seva vida, juntament amb la seva segona muller, en aquesta última ciutat el 22 de febrer de 1942.

    És particularment suggestiva la seqüència final de la pel.lícula que projecta a través del mirall d’un armari tant la realitat present, però oculta a la visió directa de la càmera, de la mort de la parella, com el passat d’una vida estroncada prematurament, dedicada a la defensa de la dignitat humana. S’hi mostra el significat transcendent del que només ens és possible de contemplar per via del reflex, de les ombres, com diu ell mateix al final de les seves memòries :” Tota ombra és, al cap i a la fi, filla de la llum, i només qui ha conegut la claredat i les tenebres, la guerra i la pau, l’ascens i la caiguda, només aquest ha viscut de veritat”.  

   La relectura d’aquest llibre imprescindible (“El món d’ahir. Memòries d’un europeu”), motivada per la visió de la pel.lícula, et porta altra vegada a Europa, al moment actual de por i d’expectativa, d’obertura i de tancament, d’èxit i de fracàs plausibles. Zweig no va voler esperar a veure el que es podria esdevenir després de la segona guerra, ja en va tenir prou amb l’ensulsiada del temps d’entreguerres en què va haver d’assistir com espectador humiliat a la fi de l’autoritat de la paraula com a vehicle de comprensió entre els pobles, ell que vivia només de la paraula. Va dir adéu definitivament a Europa als seixanta anys, quan molt probablament hauria pogut veure el renaixement, dotze anys després, de l’intent d’una nova Europa que comunica amb el nostre món d’avui.

   Zweig és un referent indiscutible de la integritat i del coratge moral, “l’únic heroisme a la terra que no reclama víctimes alienes”, que segons confessa va veure com a símbol reflectit  en el rostre de Freud poc abans de morir també exiliat a Londres, en els seus ulls de mirada sincera i serena. En dues ocasions, explica Zweig, es va trobar dient “no” a la seva època i “sí” a si mateix, i només en aquells moments va deixar de sofrir les tragèdies que el trasbalsaven interiorment: en les seves obres més personals i privades, el “Jeremias” de 1917 i l’ “Erasme” de 1934. De la primera diu: ”sempre m’havia fascinat la idea de mostrar l’enduriment interior que en l’home provoca qualsevol forma de poder i l’entumiment de l’ànima que la victòria produeix en pobles sencers, per contrastar-los amb el poder de la derrota que commou l’ànima imprimint-li solcs  profunds i dolorosos”.

  Entre els problemes que ens afecten a l’Europa d’avui, econòmics, socials i polítics, altres testimonis de la nostra època, la marcada per la postmodenitat després de l’empenta dels trenta anys posteriors a la segona guerra, també han posat l’accent en l’esvaïment de la sensibilitat moral que la caracteritza, com un dels fonaments de la manca de perspectiva humanista i de sentit  del món d’avui. Quan Tony Judt es pregunta què cal fer en aquest nostre món que no se’n surt, respon proposant reestructurar el debat públic  i reobrir la qüestió social, però també un nou relat moral. “El salt entre la naturalesa inherentment ètica de l’agenda pública i la qualitat utilitària del debat polític, diu Judt, és el responsable de la manca de confiança envers la política i els polítics”. Ens falta, sosté amb contundència, un relat moral, un relat internament coherent que doni sentit a les nostres accions d’una manera que les transcendeixi”.  I Zygmunt Bauman, parlant de la ceguesa moral, de la pèrdua de sensibilitat en la modernitat líquida, denuncia la sorra abocada als engranatges de la moralitat pels requeriments de la societat de consum: “a mida que la negligència moral creix en dimensió i intensitat, l’exigència d’analgèsics socials creix imparable, i el consum de tranquil.litzants morals passa a ser una addicció”.

   El coratge moral de Stefan Zweig el va convertir en un cronista privilegiat del seu món que connecta directament amb el nostre. Dos móns que són un continuació de l’altre i que no se’n sortiran si no són capaços de construir una cultura europea basada en la fraternitat espiritual  com l’entenia Zweig.