Manifest de juristes pel referèndum. Més confusió que rigor

   

 

  El Manifest de juristes a favor del dret dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya a celebrar un referèndum per decidir el futur polític de Catalunya presentat ahir, i signat per sis cents juristes, s’afegeix a d’altres també de juristes que advoquen pel respecte a la llei com a principi fonamental. Entre uns i altres, i sense arribar a ser totalment contradictoris, són molt poc representatius del que puguin pensar la totalitat dels advocats col.legiats exercents i no exercents a Catalunya (només a Barcelona som quasi vint-i-tres mil col.legiats), així com dels juristes no col.legiats. D’altra banda , com passa amb tots els manifestos,  el que interessa als que els promouen és l’adhesió de quants més millor, adhesió que sovint es produeix a partir de la posició política prèvia prescindint de l’anàlisi rigorosa del contingut. El nou manifest de juristes no s’escapa d’aquesta limitació, i busca adhesions partint de la suposada plena coherència del plantejament d’un referèndum d’autodeterminació (sense esmentar explicítament el terme) amb la Constitució espanyola.

  Al meu parer, el nou manifest discorre enmig d’un clarobscur que fa entreveure més errors que encerts jurídics:

  1.- La Constitució espanyola reconeix certament el principi democràtic com a principi estructurador del sistema polític i jurídic, com afirma el manifest, però no es pot sostenir que les minories que discrepen del marc constitucional puguin sense més ni més “proposar alternatives expressades a través d’un procediment democràtic – ordinàriament el referèndum en els països del nostre entorn– i de realitzar de manera negociada amb els representants de l’Estat la consecució del resultat obtingut”.

   La proposta d’alternativa al marc constitucional espanyol s’ha d’ajustar en tot cas al que preveu la mateixa Constitució, és dir, o bé a un referèndum merament consultiu per la via del seu article 92 (tot i així discutible per molts constitucionalistes quan es refereix a la consulta de secessió), o bé a un referèndum vinculant per la via de la reforma de la Constitució a través del procediment previst per ella mateixa, mai per la via de reconèixer la sobirania a una part del poble espanyol per decidir sobre el seu futur i limitar la negociació amb l’Estat a la consecució del resultat obtingut. Ens agradi o no, l’article 2 de la Constitució estableix el principi de sobirania indissolube de tots els espanyols, insuperable mentre no es reformi. I aquest principi participa naturalment del principi democràtic del que parteix la Constitució fins que una reformulació ratificada per tots els qui van votar-la estableixi una separació de sobiranies o un dret d’audeterminació.

   Cal recordar la doctrina del TC a rel del pronunciament sobre la declaració de sobirania del Parlament de Catalunya de 23 de gener de 2013. El TC  donava contingut al difuminat concepte de “dret a decidir”, acceptant, contra el que postulava l’advocacia de l’Estat, que és plenament admissible una interpretació constitucional a les referències al dret a decidir incloses en aquella Declaració si es té en compte que no exclouen seguir les vies constitucionalment establertes per traduir la voluntat política de la mateixa en una realitat jurídica. I això en tant que són estrictament constitucionals els principis en què es fonamenta la Declaració (llevat del principi primer relatiu al caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà de Catalunya), és a dir: el principi de legitimitat democràtica (amb relació amb els de transparència, cohesió social, europeisme, paper del Parlament i participació), el principi de diàleg i el principi de legalitat. 

  Ras i curt, el TC li donava la volta a la Declaració de sobirania i deia al Parlament de Catalunya que pot portar fins a les últimes conseqüències el seu projecte pel dret a decidir, però amb els paràmetres legals que la mateixa declaració s’imposava, els que es deriven de la impossibilitat constitucional que una part s’arrogui unilaterlament el dret de separar-se. Per aquesta via el Tribunal apuntava explícitament a la reforma de la Constitució que el Parlament espanyol hauria d’entrar a considerar si l’Assemblea Legislativa d’una Comunitat Autònoma, que té reconeguda constitucionalment la iniciativa, formulés una proposta en aquest sentit.

  El manifest de juristes, sense dir-ho explícitament, s’acull a la sobirania del Parlament per encabir el dret a un referèndum vinculant decidit unilateralment i sense respectar el procediment constitucional. No es pot dir que això sigui possible amb la Constitució que tenim. Podria estar d’acord que una Constitució reformada inclogués el dret d’autodeterminació però no en fer-li dir coses no ja que no diu sinó que contradiu clarament.

  2.- Quan el manifest afirma que “una negativa continuada de l’Estat legitimaria d’obrir altres vies per tal que la ciutadania de Catalunya expressés com vol decidir el seu futur” sembla que dóna a entendre que un referèndum unilateral seria  legítim i legal a partir de la pròpia Constitució.

  Tant de zel  posat en trobar virtuts inexistents a aquesta Constitució porta a l’absurd de sostenir que amb acord o sense el referèndum seria constitucional. Gran contradicció, que lliga amb el contrasentit de voler relacionar el “ principi d’Estat de dret i democràtic amb el d’unitat i sobirania del poble espanyol” (sic a l’apartat 6è del manifest). Si la sobirania és la del poble espanyol, com es fa compatible amb el dret unilateral d’una part a separar-se’n? Aquí se li veu el llautó al manifest que es presenta com una proposta per pactar amb l’Estat però que en realitat vol legitimar el que vindrà després, la convocatòria unilateral d’un referèndum vinculant. El pacte pel referèndum acaba fonent-se amb un pacte pel dret a la declaració unilateral d’independència. 

  D’altra banda, caldria entendre, contra el que suposa el manifest, que la negativa de l’Estat a una proposta de referèndum no ajustada a la Constitució vigent serà sempre justificada i no arbitrària, i per tant no arribarien mai a obrir-se altres vies legítimes, dins el marc constitucional, perquè la ciutadania de Catalunya expressi com vol decidir el seu futur. Perquè aquestes vies s’obrin, i siguin recognoscibles en dret per les instàncies internacionals, jurídiques i polítiques, cal abans esgotar les vies que la Constitució preveu, la seva reforma.

  En aquest sentit també val la pena recordar el que la mateixa Sentència esmentada del TC conté. El Tribunal crida l’atenció, significativament, sobre la inexistència en l’ordenament constitucional del model de “democràcia militant” (en el que s’imposaria, no ja el respecte, sinó l’adhesió positiva) així com la inexistència d’un nucli normatiu inaccessible als procediments de reforma constitucional. El plantejament de concepcions que pretenen modificar el fonament mateix de l’ordre constitucional té cabuda en el nostre ordenament, sempre que la seva  consecució definitiva es porti a terme en el marc del procediment previst per la mateixa Constitució.

  Quan arribarà el moment en què sabrem plantejar a l’Estat propostes la negativa continuada de les quals resultarà arbitrària? No com fins ara que ens hem limitat a donar voltes dins el bucle d’un procés sense sortida raonable, políticament i jurídicament. El govern Rajoy i la seva brigada Aranzadi n’estan encantats. Els hi donem tot en safata.