Sortir de la incertesa



   

 En la situació de bloqueig en què ens trobem potser és excessiu demanar que sortim del laberint per tornar a la política, però és molt urgent sortir de la incertesa immediatament. Amb algunes constatacions:
    1.- L’aprovació de la Llei de Consultes no referendàries pel Parlament es va retardar més del compte. Si de veritat es volia tenir llest i diàfan el camí legal cap a la consulta, havíem de tenir la llei uns quants mesos abans. Esclar que l’astúcia, que ara ens ha descobert el president com element important de la tàctica preestablerta, recomanava retardar l’aprovació de la Llei a última hora, i encara més la seva entrada en vigor amb la publicació al DOGC per tal de vincular-hi immediatament el decret de convocatòria, perquè així el TC no disposés de temps per suspendre-la i resoldre sobre el seu contingut, i sobretot perquè a les envistes del 9-N, a Rajoy i al TC se’ls plantegés la necessitat d’haver-hi de fer front de forma peremptòria i escandalosament ràpida a ulls vista. L’astúcia, però, s’ha cobrat la seva part de quota, ja que si bé la tàctica ha donat el seu resultat creant la impressió certa d’atac a la consulta fonamentada en la llei catalana, també ha deixat al convocant sense capacitat de reacció davant la suspensió (totalment previsible), pràcticament sense temps material per fer efectiva la consulta el dia D (9-N). L’encadenament Llei-convocatòria-suspensió ens ha abocat a una situació d’irrealisme jurídic i polític que només es resoldrà amb el venciment fatídic de la data del 9-N. Aquesta situació no s’hauria produït si el Parlament hagués fet cas de la recomanació del president del Consell Nacional de la Transició, Carles Viver, que un bon dia (ho recordo bé) va aconsellar un full de ruta per demanar la consulta que comencés amb la llei catalana i acabés amb la petició de  la delegació governamental de referèndum.
    2.- Aquests antecedents subratllen la temeritat política de Rajoy en no moure’s ni fer cap proposta des que es va fer pública la doble pregunta, i també posen en evidència la irresponsabilitat del president Mas que ha bastit un complex jurídic sense comptar amb les conseqüències de la suspensió (si no s’ho esperava, és un ingenu, i si ja ho sabia, ha jugat amb la bona fe de molta gent). Rajoy ha deixat que la situació es podrís legalment, perdent legitimitat política encara que el TC li doni la raó, i el president Mas, per mor justament de defensar la primacia de la legitimitat democràtica per sobre dels formalismes legals, s’ha ficat, i ens ha ficat, en un atzucac legalista del que serà potser difícil sortir-ne sense prendre mal. Ni l’un ni l’altre mereixerien protagonitzar les negociacions que un dia o altre hauran de començar.
    3- Abans del 9-N es mantindrà la suspensió de la consulta. A hores d’ara no serveix de res argumentar que el TC aixequi la suspensió de la consulta, que és tant como demanar una surrealista suspensió de la suspensió. Per acabar-ho d’embolicar sembla que el Parlament demanarà la recusació del president del TC  i del magistrat designat com a ponent per a dictaminar sobre la constitucionalitat de la Llei. Continuarà, doncs, la representació amb més personatges, i els espectadors ho haurem d’aguantar encara que demanem el final de la comèdia. Per sort, ningú pot canviar el 9-N del calendari.
    4.- Els catalans mereixem més respecte polític, i per això és imprescindible que el president Mas ens exposi d’una vegada el seu full de ruta a partir d’ara mateix. Que no faci més equilibris i no jugui més amb les paraules, que encara crea més incertesa. Si ERC li permet, que ens anuncïi ja la propera convocatòria de les eleccions autonòmiques i prepari el bloc sobiranista  per la independència, amb una llista única CiU-ERC, perquè d’una vegada puguem votar sabent el que escollim, i si guanya, llavors sí que podrà emprendre la iniciativa formal que li correspon davant les institucions de l’Estat, a la qual fa referència, de manera un xic vergonyant, el mateix decret de convocatòria de la consulta. I si ERC no li permet, que convoqui igualment eleccions i que ja no es presenti com a candidat.
    L’alternativa a això, que potser l’estat de tensió del país ja no permet, seria recomençar el procés per tornar a demanar un referèndum amb una pregunta sobre la iniciativa per reformar la Constitució perquè els catalans puguem decidir el futur de les relacions amb Espanya, o perquè s’emprengui la reforma federal de L’Estat. Aquesta pregunta s’hauria de formalitzar de manera que no admetés dubtes sobre la seva constitucionalitat, aprofitant la doctrina del TC i les indicaciones que probablement contindrà la Sentència del mateix TC sobre la Llei de consultes  i el decret de convocatòria, si segueix el criteri de la recent Sentència sobre sobirania i dret a decidir.  En aquest camí (llarg i complicat, però que podria comptar amb la complicitat dels resultats de les properes eleccions municipals i generals del 2015) seria el govern central el que es podria veure abocat a un atzucac polític, i sobretot jurídic (camp aquest en el que sempre ha jugat amb vantatge perquè li hem servit amb safata). Per aquesta alternativa es podria comptar, encara amb més força si se sabés conduir el procés, amb la mobilització ciutadana que veuria, amb igual o més sentit que fins ara, que la seva empenta serveix per avançar en la línia del progrés polític concret.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?

El referèndum unilateral, a cara o creu

3 de 9