Les contingències del sobiranisme



  

 Són simptomàtiques les crides a recompondre la unitat del sobiranisme, a enganxar la figura de porcellana esquerdada (segons el president Mas) o a fer un bon trencadís de la trencadissa produïda (segons metàfora recent de Pilar Rahola), després dels darrers esdeveniments al si del bloc procunsulta, una vegada suspesa la convocatòria del 9N i feta la substitució per un nou 9N. Fins ara la unitat funcionava com un rellotge, no s’endevinaven escletxes en el full de ruta que tots seguien com un sol home, i si es presentava la qüestió de què es faria si no es podia votar, o de si hi havia un pla B, tots al uníson desviaven l’atenció amb el mateix recurs discursiu: ara cal centrar-se en el 9N i mantenir la unitat.

    Era una unitat superficial, mantinguda per guanyar temps en benefici de tots, si bé s’intuïa que hi podria haver una diversitat d’interpretacions a mida que el calendari fes el seu camí, i sobretot quan la suspensió fos un fet, perquè, s’ho diguessin o no, tots sabien que aquella pregunta no podria ser objecte d’un referèndum o consulta legal amb la legislació vigent. La unitat trobava el seu recolzament definitiu en la manera èpica, quasi heroica, de plantejar el repte davant el cinisme implacable del govern central. D’aquest cinisme impassible se’n deduïa la grandesa de la unitat i la legitimitat i transparència democràtica del procés que havia de tenir per objectiu un Estat  Nou, qualitativament diferent d’aquest Estat espanyol, decadent, que ens foragita.
    El mirall de la societat groga, adornada amb fórmules tan originals com “vull un Estat en el que tots siguem ciutadans de primera”, s’ha anat bastint amb molta estètica expressionista (no exempta d’un alt valor ciutadà per la mobilització que comporta), manifestacions multitudinàries amb un particular segell artístic i un seguit d’escenificacions, qualificades d’històriques ja abans de produir-se,  en les que el discurs polític ha deixat lloc a les divises més maniquees (“No ens enganyem, el nostre adversari és l’Estat espanyol”, en boca del president, com a útim recurs retòric per conservar la unitat). Era un plantejament clarament heroic, èpic, entre un ideal de futur incontestable i la rememoració d’un passat que ens tornava a convocar per extirpar d’una vegada el malson del domini hispànic. I tots, en el bloc sobiranista, volien participar d’aquesta heroicitat avalada per les multituds, una força (es deia) que anava de baix a dalt.
   En la traducció d’aquesta voluntat heroica hem viscut el fenomen de la indiferenciació pròpia de la sociabilitat de les multituds, tal com la qualifica Z. Bauman en la seva "Ética posmoderna". En les multituds es comparteixen els sentiments, però abans de ser articulats i en comptes de definir-se. Compartir és el sentiment fonamental que no deixa lloc per discernir altres sentiments. La multitud viu de la semblança, de la indiferenciació, de la unicitat temporal arrabassadora, no dóna oportunitat ni a l’espai moral ni a la reflexió política per articular arguments contraris o complementaris.

    Però ara ja no hi ha unitat, i l’èpica ha de cedir el lloc  a la política prosaica, i en tot cas necessària, dels interessos de grup i de partit, i només queda l’embolcall de l’estètica per salvar l’aparença d’unitat.  I encara ni això, perquè a IC, per exemple, ja es plantegen si no és millor una multitud protestant que una multitud dipositant pacíficament un fals vot dins d’una urna fictícia. En el full de ruta de la consulta, tal com es va plantejar, s’ha arribat a un temps postheroic en el que la política ha de recuperar el seu paper. No és que la unitat es desfaci i que sigui urgent recomposar-la; és que el sobiranisme es troba amb les contingències que necessàriament havien d’aparèixer.
   El professor Daniel Innerarity en la seva obra “El futur i els seus enemics”, parla justament de la necessitat de la política en una societat postheroica i senyala les línies d’una teoria de la contingència política, relativitzant el valor de la unitat política en un món que ja no viu de l’èpica. Citant Luhman, recorda que “s’hauria de substituir l’obligació d’unitat per l’oportunitat d’entendre’ns”. “La política, diu Innerarity, no és garantia de la unitat sinó advocada de la diferència.Una societat democràtica renuncia a la unitat emfàtica, legitima la discrepància dels seus membres i abandona l’esperança en una unanimitat política”. Aplicat al nostre procés, l’aparició de la discrepència és bona i començava a ser una necessitat. Es pot pensar que encara que hi hagi discrepància en els procediments hi ha d’haver unitat en els fins. En política els procediments configuren els objectius. Penso que s’anirà veient com en el tractament polític (cada vegada més despullat de les vestimentes èpiques) de les diferents maneres d’avançar en la qüestió de l’encaix (o de la separació) de Catalunya es presenten oportunitats per entendre’ns, tant entre nosaltres  com amb el Congrés i el govern que resulti de les properes eleccions generals. “Si la funció del poder, afegeix Innerarity, és la regulació de la contingència, llavors qui té el poder ja no és un subjecte heroic que ha de decidir, de forma personal o institucional, sinó el procés general en el que s’equilibren l’acord i el dissentiment”.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Suite per un casament

Il.lusió fundacional

Rebel.lió?