El contagi de la por



  

 La crisi desfermada a tot l’Estat, partint de Madrid, pel primer cas d’infecció directa per ebola a Europa, de l’auxiliar d’infermeria Teresa Romero, si bé produïda al mateix centre de la capital Carlos III pel tractament a Manuel García Viejo, missioner repatriat que s’havia contagiat a Sierra Leona justament cuidant infectats d’Ebola, està deixant al descobert algunes insuficiències morals de la nostra concepció del risc i dels comportaments que espontàniament tendim a adoptar davant un situació excepcional com aquesta.
  Diu U.Beck, el sociòleg que més ha teoritzat sobre la societat del risc, que el tracte conscient amb la inseguretat és la clau de la civilització en l’era de la postmodernitat reflexiva, que ens obliga a tenir en compte exhaustivament, i a saber gestionar, els riscos inherents al progrés tecnològic. No són només els aspectes de gestió política, administrativa i burocràtica, de previsió, d’adopció i de compliment de protocols adequats, els que en surten mal parats d’aquesta situació excepcional, sinó també (i potser sobretot) els aspectes directament relacionats amb la nostra disposició per fer efectiva aquesta capacitat de tracte conscient amb la inseguretat, i per això mateix amb el nostre grau de responsabilitat ètica i moral. Totes les respostes venen condicionades per un sentiment irracional de por, gens apte per a crear confiança, i encara menys per a desvetllar empatia. La por, sentiment natural de reacció inicialment útil per gestionar els mecanismes bàsics de prevenció, pot arribar a bloquejar-nos moralment si s’excedeix de determinats límits, perquè ens tanca sobre nosaltres mateixos i ens impedeix de tractar el que passa amb un mínim de racionalitat i consciència ètica.
   La roda de premsa de la ministra de sanitat, i encara més les declaracions del conseller de sanitat de la Comunitat de Madrid, han contribuït a superar els límits racionals de la por, traslladant a la població una sensació de descontrol i d’inseguretat i, el que és pitjor, blindant les seves hipotètiques  responsabilitats, que en tot cas s’haurien de concretar, per situar-les en la mateixa infectada i en un suposat mal ús dels mitjans de prevenció. A partir d’aquest posicionament es trenca la cadena d’empatia que s’havia d’haver refermat de bon començament i s’inicia la cadena del contagi de la por i de la insolidaritat. La culpable del primer contagi directe a Europa (ara que Europa ens examina amb lupa) seria Teresa Romero, i anant més lluny els primers culpables serien els qui van decidir repatriar els missioners d’Àfrica, que (segons pensa molta gent) havien d’haver escollit morir sobre el terreny on van patir la infecció. Com si la vocació missionera hagués de comportar un factor inherent de menyspreu a les ganes de continuar vivint. En comptes de subratllar i valorar com es mereix la tasca de l’auxiliar d’infermeria que es va oferir voluntàriament per cuidar Manuel García, se la degrada personalment com a responsable del contagi, i es provoca un seguit de dubtes en els professionals de sanitat sobre com fer compatible la seva dedicació amb una consideració del risc que desvetlla molta por i cap consciència racional i ètica per enfrontar la crisi.
   El gos sacrificat Excalibur, propietat de Teresa Romero i la seva parella,  ha sigut també víctima d’aquest contagi de la por. S’havia de suprimir de soca-rel  la més remota possibilitat de contagi (mai s’ha produït la infecció  per ebola d’un gos a una persona) amb el seu sacrifici, i així demostrar que els errors ja s’han aturat i que la situació està perfectament controlada. Crea, però, certa perplexitat constatar que moltes persones que creuen que va ser un error imperdonable la repatriació dels missioners s’han mostrat contràries, amb la mateixa convicció, al sacrifici del ca. En determinades situacions de manifestació primària de sentiments es valora més l’amic de l’home que l’home mateix.
   Del tancament ètic i moral que la por desbordada pot arribar a provocar en surt greument perjudicada la relació amb les persones i situacions que d’entrada se’ns presenten com estranyes i generadores de risc. Tzvetan Todorov ha descrit molt bé aquesta reacció en el seu llibre “La por als bàrbars” en un context de  tracte de civilitzacions. En el tractament de l’ebola que es fa des d’Europa, descuidant el fet evident que l’ebola és un problema global, com molt bé ha defensat el sociòleg i professor de l’Escola Andalusa de Salut Pública, Juan Manuel Jiménez, hauríem d’evitar el risc ètic d’instal.lar-nos en la por i el convenciment irracional que els paisos pobres (en aquest cas Guinea Konacri, Sierra Leona i Libèria) són un risc permanent per al nostre contagi, i justificar així  una relació distant, insolidària i desconfiada, limitada a prestacions assistencials temporals. En tot cas la pobresa és el primer risc que cal combatre, tant allà com aquí.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Suite per un casament

Il.lusió fundacional

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?