Podem ser consultats?

     

    El president Mas ha insistit en què pensa convocar la consulta. Convocar no vol dir celebrar. Des del principi té dit que no convocarà una consulta que no sigui legal, i per tant cal entendre que encara menys posaria els mitjans per la celebració d’una consulta que no fos legal. D’altra banda hi ha qui exigeix la celebració de la consulta “tant sí com no”, i denuncia que no celebrar-la i substituir-la per unes eleccions plebiscitàries seria un “frau de llei”. I això sense perdre de vista que ni el govern central ni el Congrés estan en disposició de cedir la competència per celebrar-la. És a dir, que ens trobem entre Escil.la i Caribdis i el cant de les sirenes.

    La decisió del president tindria el seu sentit si de veritat està pensant en convocar la consulta d’acord amb la Llei Catalana de consultes populars, la vigent o la nova que s’aprovi dintre de poc. El sentit seria, però, exclusivament tàctic, ja que la convocatòria s’hauria de fer en un lapse reduït de temps, exactament el que aniria de la publicació de la llei a la seva suspensió pel Tribunal Constitucional una vegada impugnada pel govern central, o bé, i encara més peremptori, el que aniria de la sol.licitud d’autorització al govern central per a la celebració de la consulta (si és que la nova llei preveu aquesta condició, que sí preveu la vigent) a la seva denegació. Ningú podria acusar el president de no haver arribat fins a la convocatòria de la consulta. En qualsevol cas la suspensió de la Llei pel TC i/o la manca d’autorització del govern central convertirien la celebració de la consulta en impossible, encara que hagués estat formalment convocada, i si a continuació es convoquessin les eleccions autonòmiques anticipades (que tothom entendria que serien de  caràcter plebiscitari, encara que no s’emprés el terme) el “frau democràtic” que alguns ja denuncien s’hauria consumat. La frustració estaria servida, i el president a punt de lliurar les seves cendres per després de les eleccions (o abans?).

    De veritat hem de consentir que no serem consultats de cap manera? El destí del procés sobiranista és el d’enquistar-se en el bull de la seva pròpia salsa indefinididament, potser a l’espera de circumstàncies millors per a reemprendre l’envestida, deixant-nos a tots amb la boca oberta i amb unes  ganes boges de menjar encara que patim d’anèmia? O de veritat cap en el seny d’algú que es pugui celebrar una consulta, amb les mínimes garanties democràtiques, “tant sí com no”? “Tant sí com no”, el món és rodó, i molt poca cosa més… Si la consulta no es celebra en la data i amb el contingut acordats el frau serà, a  més de democràtic, sobirà (en el sentit de suprem) i emocional, i per descomptat conceptual. La radicalitat de la proposta que s’ha fet pivotar des del principi del procés entorn de la independència com a única opció (maldestrament desfigurada amb una doble pregunta de difícil interpretació) ens haurà portat a un atzucac. Pel camí hi haurem deixat bous i esquelles, les forces polítiques fragmentades i la societat amb la sensació d’haver sigut objecte d’un frau, en el sentit més ampli i vulgar de l’expressió. Serà l’escenari ideal per als partidaris del “tant pitjor, tant millor”.

    Jo no em resignaria a deixar passar l’oportunitat de celebrar una consulta encara que no coincidís amb els termes impossibles de la proposada. Una consulta amb totes les garanties democràtiques i que no tanqués cap porta a les  opcions realment existents, però per damunt de tot que se celebrés. A la negativa permanent i arrogant del govern central cal donar-li la volta amb moltes dosis d’imaginació i d’intel.ligència política. A més, els catalans tenim en aquest moment la necessitat ineludible d’aclarir-nos nosaltres mateixos. Estar permanentment enfrontats a la negativa del govern central ens pot aportar capacitat de resistència i grans dosis d’amor propi, però també ens pot acabar alienant de la societat que realment tenim.

    La Llei catalana 4/2010, vigent, de “Consultes populars per referèndum a Catalunya” (i en el mateix sentit suposo que anirà la que es pugui aprovar properament al Parlament), preveu la consulta d’aquelles qüestions polítiques d’especial  transcendència per a la ciutadania en l’àmbit de les competències de la Generalitat. La iniciativa per proposar una consulta en aquest àmbit pot ser institucional o popular, en aquest segon supòsit per mitjà d’una Comissió Promotora que ha de comptar amb l’aval de les signatures del 3% de la població i ha de ser aprovada per la majoria absoluta del Parlament. La iniciativa institucional per proposar-la correspon al govern, a proposta del president, a una cinquena part dels diputats o a dos grups parlamentaris, i a un 10% dels municipis que representin com a mínim  500.000 habitants.

  Una eina per a la consulta, doncs, la tenim a l’abast amb aquesta llei o amb una de nova que la substitueixi. El quid de la qüestió està en el seu contingut tenint en compte, per un cantó,  les opcions que estan en  joc i, per l’altre,  la necessitat de plantejar-la en termes rigorosament legals, de manera que el govern central no tingui arguments jurídics per denegar-la, i que si ho fes quedés ben evident que es tractaria d’una negativa absurda, políticament inassumible. Amb aquests paràmetres em passa pel cap (amb el risc de caure en la ingenuïtat més ridícula) que una possible consulta podria plantejar-se sobre aquestes tres opcions: 1, vol que es convoquin eleccions autonòmiques anticipades  a Catalunya? ; 2, vol que el Parlament de Catalunya plantegi al Congrés o al Govern d’Espanya la iniciativa de reforma de la Constitució? ; 3, vol que el govern de Catalunya continuï amb l’Estatut d’Autonomia vigent? Les tres preguntes s’haurien de considerar excloents entre si.

    Si el president té decidit convocar eleccions anticipades, hauria de mesurar prèviament el  grau de conformitat ciutadana per fer-ho, perquè el moment és massa greu i el remei de les plebiscitàries molt especial i d’efectes desconeguts. Altrament, seria una decisió seva personal, que podria reportar-li encara més problemes. Encara que en aquesta teòrica primera opció no es parlés d’eleccions plebiscitàries expressament (el terme provocaria d’immediat la suspensió del TC), tothom entendria  que l’opció es correspon amb la decisió de portar el procés sobiranista fins a les últimes conseqüències, d’acord amb el resultat que es produïs en les eleccions. Preguntar sobre la conveniència d’anticipar les eleccions és una qüestió d’especial transcendència en aquests moments, en l’àmbit de les competències de la Generalitat. El govern central no tindria arguments jurídics  per oposar-se a aquesta primera pregunta. I encara menys els tindria respecte de les preguntes segona i tercera, donat que la iniciativa per proposar la reforma de la Constitució, d’acord amb l’article 166 de la mateixa que remet a l’article 87,1 i 2, també correspon a les assemblees de les Comunitats autònomes. La segona i tercera pregunta tenen una densitat molt diferent respcte de la primera, i ambdues admetrien continuar amb Espanya, reformant o sense reformar l’statu quo. Exigiria que els partidaris d’aquestes dues opcions s’hi mullessin a fons.

    Tant el govern català com el govern central haurien de fer cas del resultat d’una consulta així, encara que es tractaria d’una iniciativa merament consultiva, com preveu la llei catalana. Fins ara només anem d’enquesta a  enquesta, amb interpretacions moltes vegades contradictòries. Tothom sabria quin peu calça. Totes les opcions hi tenen cabuda i totes poden ser defensades. Amb això ens hauríem abaixat els pantalons i hauríem renunciat a defensar el nostre dret a decidir fins al punt de desnaturalitzar-lo del tot?  Penso que no. Hem de sortir de l’atzucac, el govern central ens deu una consulta després de la Sentència del TC de juny de 2010 contra l’Estatut, i els catalans ens hem d’anar aclarint sense abandonar-nos ni als cants de sirenes ni a les frustracions. Hem de prendre la iniciativa. Podem i hem de ser consultats.