La sentència del TC i el dilema del dret a decidir





  Ves per on, el Tribunal Constitucional, en la seva sentència sobre la Declaració de sobirania del Parlament de Catalunya de 23 degener de 2013, acaba donant contingut al difuminat concepte de “dret a decidir”, acceptant, contra el que postulava l’advocacia de l’Estat, que es plenament admissible una interpretació constitucional a les referències al dret a decidir incloses en aquella Declaració si es té en compte que no exclouen seguir les vies constitucionalment establertes per traduir la voluntat política de la mateixa en una realitat jurídica. I això en tant que són estrictament constitucionals els principis en què es fonamenta la Declaració (llevat del principi primer relatiu al caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà de Catalunya), és a dir: el principi de legitimitat democràtica (amb relació amb els de transparència, cohesió social, europeisme, paper del Parlament i participació), el principi de diàleg i el principi de legalitat.
    Ras i curt, el TC li dóna la volta a la Declaració de sobirania i diu al Parlament de Catalunya que pot portar fins a les últimes conseqüències el seu projecte pel dret a decidir, però amb els paràmetres legals que la mateixa declaració s’imposa, els que es deriven de la impossibilitat constitucional que una part s’arrogui unilaterlament el dret de separar-se. Per aquesta via el Tribunal apunta explícitament a la reforma de la Constitució que el Parlament espanyol hauria d’entrar a considerar si l’Assemblea Legislativa d’una Comunitat Autònoma, que té reconeguda constitucionalment la iniciativa, formulés una proposta en aquest sentit.
    Amb aquesta consideració el TC, sense dir-ho,  obre una doble porta: la més simple que condueix a una reforma de la Constitució per redefinir l‘encaix de Catalunya dins Espanya, i la molt més important que podria conduir a un reconeixement de la sobirania de Catalunya (que en els termes actuals no es pot admetre) per continuar dins d’Espanya o per separar-se’n. En ambdós supòsits el procés s’ha de cenyir a la reforma constitucional. En aquest segon sentit el Tribunal crida l’atenció, significativament, sobre la inexistència en l’ordenament constitucional del model de “democràcia militant” (en el que s’imposaria, no ja el respecte, sinó l’adhesió positiva) així com la inexistència d’un nucli normatiu inaccessible als procediments de reforma constitucional. El plantejament de concepcions que pretenen modificar el fonament mateix de l’ordre constitucional té cabuda en el nostre ordenament, sempre que la seva  consecució definitiva es porti a terme en el marc del procediment previst per la mateixa Constitució.
    En definitiva, si s’admet el llenguatge comú de la sobirania del poble espanyol, tot procés és possible, també el de la separació. Penso que amb la constatació d’aquest fet (que ja coneixíem, però que és rellevant que es faci explícit en la Sentència del TC) se senyala al govern i al Parlament de l’Estat que la Constitució és la base de la convivència però no un reducte inexpugnable, i al govern i al Parlament de Catalunya que no es pot saltar unilateralment la norma bàsica de convivència.
    Si no s’admet aquest llenguatge comú tampoc no es pot admetre que la reforma de la Constitució pugui portar a res de positiu per Catalunya, començant per posar en dubte que la mateixa reforma sigui possible. S’estigui o no d’acord amb la sentència, el TC posa el procés pel dret a decidir en un dilema: o tira per la reforma constitucional, o si tira pel dret de l’acció unilateral  perd tota la legitimitat que es deriva del’ordenament vigent. D’acord amb aquest dilema convé preguntar-se si el nucli dur de l’independentisme, des de la posició en què s’ha situat, està en condicions d’admetre aquest lleguatge comú per plantejar una reforma de la Constitució en el sentit més definitiu, el de postular que es reconegui el dret de sobirania per a Catalunya. Si en qualsevol cas cal consultar els ciutadans de Catalunya en aquest sentit, potser ja seria hora de començar a pensar en una consulta que tingui en compte els termes d’aquest dilema. Es vol o no es vol la reforma de la constitució? I si es vol, amb quina intensitat?

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?

El referèndum unilateral, a cara o creu

No seria com sempre