La independència com a últim recurs



   El quart informe del Consell Assessor per a la Transició Nacional raona sobre la forma més convenient de plantejar a l’exterior el procés català d’autodeterminació. És a dir, formula un argumentari de la internacionalització del procés. Cal agrair la claredat dels termes amb què s’expressa, en particular la substitució de l’ambigu concepte del dret a  decidir pel precís i concret del dret a l’autodeterminació. Deixa clar que estem, tant des de la consideració del qui el redacten com des de la necessitat del govern a qui va dirigit , en un procés de d’autodeterminació, i, encara més, en un procés que té com a objectiu únic  i comprensible el de la independència. Llegint l’informe s’arriba clarament a la conclusió que qualsevol atra sortida no podria ser acceptable, i per això la internacionalització del procés només es pot presentar com un procés que justifica la creació d’un nou estat, i no pas com un procés que busca l’expressió de la voluntat plural dels catalans en un moment particularment conflictiu. S’unifiquen els conceptes de procés, autodeterminació i independència.
  Semblaria que no es poden confondre els tres conceptes, i sobretot que el dret a l’autodeterminació, que es pot portar a terme amb un conjunt d’acords polítics diferents que no necessàriament han de desembocar en la independència, no és el mateix que el dret a la independència que com tal és l’establiment d’un nou estat sobirà en una part del territori d’un estat existent, segons definició de  A. Buchanan. En qualsevol cas, l’informe del Consell Assessor assimila els tres conceptes amb una dinàmica expositiva que suprimeix matisacions i es situa en el punt més extrem com a única sortida possible, la independència. A més d’aquesta assimilació conceptual, l’informe dóna per descomptat que la independència de Catalunya s’haurà de produir de forma no consensuada amb l’estat espanyol.
    Després d’exposar els fonaments de dret polític i filosòfic que es poden argumentar da cara a l’exterior (el fonament democràtic i la teoria del dret fonamental nacionalista segons la qual cada nació, pel fet de ser-ho, té dret a reivindicar el seu propi estat), l’informe es decanta per subratllar el que el mateix A. Buchanan defineix com a teoria del dret corrector com a fórmula més eficaç per fer comprensible al món la demanda de la independència per Catalunya. En la doctrina de Buchanan (veure el pròleg a l’edició espanyola del seu llibre Secessió, amb l’explícit epígraf interrogatiu de “¿Tiene Cataluña derecho a la secesión?”), la independència pot ser la sortida justa a una situació que cal corregir quan es dóna algun d’aquests elements: annexió injusta d’un territor, violació a gran escala de drets humans fonamentals, redistribució discriminatòria continuada i greu, i vulneració per part de l’estat de les obligacions del règim autonòmic intraestatal o la negativa continuada a negociar una forma d’autonomia intraestatal adequada.
    Les circumstàncies de redistribució discriminitaòria continuada i greu i la vulneració de les obligacions intraestatals pactades o la negativa continuada a negociar-ne de noves, les veu Buchanan com a possibles factors justificatius per plantejar la demanda d’independència a Catalunya, amb la condició que es  doni la prova contundent de la concurrència d’ambdós factors, si bé de forma pragmàtica acaba aconsellant que se superi la desconfiança recíproca d’estat i Generalitat amb l‘ajuda d’una tercera part independent capaç de recolzar el procés de negociació intraestatal, de controlar que les dues parts compleixen els termes de l’acord i de proporcionar incentius efectius per al seu compliment, i en el cas de Catalunya la candidata evident és la UE.
    L’informe s’acull, doncs, de manera substancial a la doctrina del dret corrector per explicar el procés a l’exterior, i ho fa recorrent a l’explícit i suggestiu concepte d’últim recurs (“remedial-right-only secession”) o remei necessari per acabar amb una situació d’injustícies greus i persistents. I així la culminació de l’argument explicatiu de la necessitat d’independència per a Catalunya rau en el fet que “l’únic remei possible a  aquesta situació és la modificació de les relacions entre la majoria i la minoia territorials fins a posar-les en un pla d’estricta igualtat, concedint l’estatus de plena sobirania a la minoria nacional”. Situar-se en una posició en la que l’últim recurs o únic remei per superar una situació  és la independència vol dir necessariament assumir com una realitat certa l’existència d’elements objectius que converteixen aquesta situació en radicalment injusta. Des d’aquest punt de vista, val a dir que l’informe fa una pel.lació al realisme per reconèixer que la càrrega de la prova d’aquest fet correspon a la Generalitat. Però penso que aquesta fugaç apel.lació al realisme s’avé poc amb la superficial relació de les circumstàncies de la història política recent de Catalunya (amb particular atenció a la desnaturalització de l’Estatut del 2005 per la Sentència del TC del 2010) que segons el parer dels informants són contundents perquè Europa i el món entenguin que Catalunya no té cap més recurs que la independència per sortir de la situació de radical injustícia que la té dominada.
   L’informe dóna per suposada l’evidència d’una prova que als ulls exteriors pot molt ben ser que no constitueixi prova suficient.  Europa, i el món en general, pot entendre que Catalunya ha tingut accés a un procés d’autonomia en un marc constitucional després de la dictadura que ha acabat tenint problemes i que s’ha de resoldre de forma negociada. El que per nosaltres pot ser viscut com una situació d’últim recurs que demana un remei radical, per l’exterior pot ser vist com una situació complicada però que es pot millorar. I el mateix pot percebre una part molt important dels ciutadans catalans.
    No calibrar prou el moment de plantejar la sortida de la independència com a últim recurs, al meu entendre, és l’element que més distorsiona la capacitat transformadora del procés. Abans d’arribar a un últim recurs s’han d’haver esgotat tots els recursos previs. Fa escassament dos anys que es valora seriosament la possibilitat de la independència com una sortida. Si ha de ser una realitat, penso que tot just estaríem al principi d’un llarguíssim i complicat procés en el que cada estapa s’ha de completar sòlidament, amb prou força provatòria de la situació realment existent. No estem al final, com pressuposa l’informe, sinó que estem a les beceroles. Unes beceroles, però, que com el magma originari contenen tota la potència d’un futur amb vàries sortides possibles. 

Comentaris

Miguel ha dit…
Amic Cinto, ara que les reflexions assenyades al voltant del Procés no són precisament abundants, textos com el teu són un bàlsam absolutament necessari. Fins i tot per la salut. Gràcies per compartit-lo!

Entrades populars d'aquest blog

El referèndum unilateral, a cara o creu

3 de 9

De l’atzucac a la confrontació?