Lectura d'una adhesió

  
   Si la política fos només l’art del possible, l’adhesió dels parlamentaris del PSC al Congrés a la proposta de CiU, perquè el govern de l’Estat i el de la Generalitat iniciïn un diàleg amb l’objectiu de possibilitar la celebració d’una consulta als ciutdans i ciutadanes de Catalunya per decidir el seu futur, acabaria sent una ació política sense cap sentit, una més en la línia de demanar al govern de l’Estat el Concert econòmic sense possibilitat material d’obtenir-lo, o de proclamar unilateralment la condició de subjecte sobirà sense disposar de més fonament jurídic que la pròpia declaració autoafirmativa. Perquè és obvi que el Govern de l’Estat no donarà ni un pas per iniciar aquest diàleg, ben al contrari, es negarà a atorgar la més petita espurna de legalitat a la pretensió d’una consulta als catalans sobre el seu futur. Però si la política és també l’art d’apuntar cap a un objectiu que de moment és inabastable, amb la intenció de posar de relleu les seves circumstàncies i contradiccions, llavors la decisió de Pere Navarro i de l’executiva del PSC de votar a favor d’aquella proposta no és només un acte polític coherent amb el seu darrer programa electoral sinó una acció de fons que remou efectivament algunes circumstàncies i contradiccions.

   Es remouen, en sentit prospectiu, les circumstàncies amb què es va dictar la Sentència del TC el juliol del 2010 sobre l’Estatut. Si no es va tenir en compte el significat constitucional del referèndum previ dels ciutadans de Catalunya per mantenir el Tribunal fora dels condicionants polítics que van propiciar una resolució de naturalesa deslegitimadora de la intervenció democràtica del poble català en votar afirmativament el text proposat, i si aquest fet (com tothom reconeix) ha generat un profund interrogant jurídic i polític, no només sobre la seva oportunitat sinó sobretot sobre la legitimitat d’una de les institucions de l’Estat per frustrar el contingut de l’Estatut, desencadenant un procés de reivindicació del dret a ser escoltat novament en una part molt majoritària de la població, caldrà reconèixer que aquesta voluntat democràtica de tornar a ser escoltats hauria de ser atesa. Es remouen, a més, les circumstàncies del Govern central, començant pel de Zapatero, que no va fer res per salvaguardar el sentit democràtic del referèndum de l’Estatut, i que tampoc va moure un dit per evitar la degradació del TC, primer, i per tornar després a legitimar i a donar força legal, amb les modificacions corresponents, al contingut de l’Estatut escapçat. Si aquestes circumstàncies es van donar, ara caldria parlar sobre la conveniència d’una nova consulta, de les seves condicions i del seu objecte, coincidents o no amb les que proposa el sobiranisme.

   Aquestes circumstàncies especialíssimes de referèndum previ, desnaturalització de l’Estatut i conseqüent desafecció institucional, no s’han donat en cap altra Comunitat Autònoma. S’haurien de preguntar els barons del PSOE, que ara s’esquincen les vestidures, d’on els ve als companys del PSC la peremptorietat per plantejar al Govern la necessitat d’un diàleg amb la Generalitat de cara a una consulta legal, i mirar de comprendre les seves raons.

   Les contradiccions que es posen de relleu amb els escarafalls dins el PSOE a l’adhesió del PSC a la proposta de diàleg tenen a veure, en primer lloc, amb el mateix contingut del text. És molt clar que el que es proposa és un diàleg perquè la consulta es celebri de forma legal. Haurien de lllegir els barons del PSOE els articles del constitucionalista Francisco Rubio Llorente (“Un referéndum para Cataluña” i “Un referèndum que nadie quiere”) per adonar-se que és possible una consulta sense violar la Constitució, per via d’autorització de les Corts Generals d’un referèndum d’àmbit territorial restringit, perquè la voluntat del legislador només està limitada pel que la Constitució prohibeix, no pel que se suposa que la Constitució no possibilita.

   Convindria, d’altra banda, no esborronar-se amb el plantejament del dret a ser consultats confonent-lo amb el dret a la independència. El PSC té molt clar que no és independentista. El PSOE té massa clar que vol continuar sent, per no perdre pistonada electoral, un partit espanyol-nacionalista, i en aquest afany cau en algunes contradiccions de pes: no tornarà a governar Espanya sense els vots a Catalunya que no li garantiria un PSOE d’àmbit territorial català que no fos catalanista; encara més greu, un PSOE a Catalunya no catalanista podria convertir-se en un perillós factor de disgregació de la cohesió social que el PSC ha preservat; finalment, si de veritat el PSOE té un plantejament federalista alternatiu, que el tregui, que el discuteixi a fons amb la resta de partits, començant pel PSC, i que deixi de fer volar coloms amb propostes de paper mullat que encara no tenen la tinta eixugada de tan improvisades com han sortit d’alguns despatxos per tapar-se les vergonyes.

   Encara que no es pot negar que l’adhesió del PSC a la proposta significa per a Mas una dosi de legitimitat per esgrimir davant d’Europa (el 75 % dels diputats catalans a favor d’una consulta), no és menys cert que hi ha una altra contradicció de fons que la decisió de Pere Navarro pot fer evident respecte del plantejament sobiranista de CiU i ERC: aquell anunci d’una consulta “sí o sí” del president pot veure’s molt matisat amb un plantejament que busca, o que almenys proposa i intenta, un acord legal amb l’Estat. Tot i la satisfacció que ara mostra per l’adhesió, potser el president Mas comença a estar intrigat i a preguntar-se si a curt termini convindrà anar més enllà de l’intent d’una negociació amb l’Estat. Segur que aquesta intriga no agrada a ERC, però sigui com sigui l’Oriol Junqueras ja pensa en un altre resultat: el d’unes noves eleccions anticipades.



Comentaris

Anònim ha dit…
i de la Chacon que me'n dius?
mdm
cinto amat ha dit…
A la Chacón ja li ha passat el temps polític. Ni optarà novament a la secretaria del PSOE ni continuarà, previsiblement, i com li suggereix en Navarro, com a cap del PSC a Madrid

Entrades populars d'aquest blog

Suite per un casament

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?

El referèndum unilateral, a cara o creu