Joan Safont: "Per França i Anglaterra"

  
“La generació Ibèria va donar al país els homes més brillants de la seva generació”. Amb aquesta afirmació conclou l’amic Joan Safont la seva obra, el seu primer cop (com diu el prologuista Francesc Canosa), “Per França i Anglaterra”, amb el subtítol explicatiu de “La I Guerra Mundial dels aliadòfils catalans”. Ibèria, la revista que durant els anys de la Primera Guerra Mundial (“La Guerra de les Nacions”) va ser creada amb la finalitat exclusiva d’expressar els sentiments i la ideologia d’un grup emergent de periodistes catalans en pro dels interessos que representava França, i en menor mesura Anglaterra, enfront de l’imperialisme germànic. Ideologia i sentiments que es vehiculaven amb el seguiment concret dels fets de guerra. Aquells homes periodistes, intel.lectuals, artistes i escriptors, van ser Claudi Ametlla (el director), Romà Jori, Màrius Aguilar, Antoni Rovira i Virgili, Prudenci Bertrana, Eugeni Xammar, Alexandre Plana, Josep Mª Junoy, Feliu Elias Apa, Pere Ynglada i Don Amadeu Hurtado (el pare espiritual del grup, l’advocat de prestigi, el cervell gris de projectes editorials, com “La Publicitat”, polítics i culturals). De tots ells en Joan Safont n’ofereix una extensa glossa biogràfica, comprensiva de les seves aportacions a la revista Ibèria, de la seva idiosincràsia individual i social i del seu itinerari vital i intel.lectual. Els repeteixo aquí a tall d’homenatge, perquè entenc que l’obra d’en Joan és bàsicament un homentage a aquests homes i a la seva creació.

   Aquest homenatge es basteix sobre síntesis que forneixen una informació abundant, a voltes inclús aclaparadora, molt útil per a situar la revista Ibèria en el seu context històric, social i polític, tant internacional com espanyol i específicament català. La narració compresa al capítol “El món entra al Segle XX“ és magistral, amb poques pàgines s’ofereix una exposició sintètica i fonamental dels antecedents i el desenvolupament de la Gran Guerra. Al capítol “Una guerra de paper: aliadòfils contra germanòfils” diria que hi ha estopa per tothom: a cadascú i a cada grup i partit, a cada diari i revista, quasi a cada penya, se’l situa en el seu lloc, a Catalunya i a Espanya, de manera que en el transcurs de la narració hom se sent empès també a prendre partit en pro de França i d’Anglaterra o en pro de L’Imperi germànic. Els noms de cada bàndol reserven algunes sorpreses, com la germanofília del president de l’estrenada Mancomunitat, Prat de la Riba, o l’aparent neutralitat d’Eugeni d’Ors, en realitat germanòfil, amb el “Manifest dels Amics de la Unitat Moral d’Europa”. És clar que cada posicionament té la seva explicació, encara que en Joan no s’ha volgut perdre en buscar-la més del compte.

   M’atreviria a dir que l’homenatge a la revista Ibèria d’en Joan és una aproximació al corrent dels estudis culturals que recullen la diversitat de fets que es produeixen en un moment històric per posar de relleu la complexitat de les bases que hi donen lloc, la seva interrelació, els seus antecedents i la seva projecció. A casa nostra en tenim un bon exemple amb l’obra monumental de Enric Ucelay-Da Cal, “El imperialismo catalán”, citada per en Joan a rel del Manifest lligaire “Per Catalunya i l’Espanya gran”.

   Justament aquest manifest lligaire, juntament amb el d’Eugeni d’Ors sobre la unitat moral d’Europa, i les posicions germanòfila de Prat de la Riba i neutralista d’en Cambó, que desentonen en el context català majoritari aliadòfil, m’obren un interrogant que és per a mi l’aportació fonamental del llibre d’en Joan: ¿com és que en aquell context de predomini del marc ideològic del catalanisme marcat per “La Nacionalitat Catalana” de Prat de la Riba (1.906), per La Veu de Catalunya i per les aportacions del Glosari d’Ors, el filòsof recolzador, doctrinalment i espiritualment, de la visió de Prat de la Riba, es dóna un fenòmen com el del sentiment aliadòfil català, en bona part contradictori amb els pressupostos d’aquella Nacionalitat imperialista, i també amb part dels pressupostos del noucentisme? La funció imperialista d’aquell nacionalisme en el seu període triomfal poc té a veure amb la visió liberal i republicana del grup d’Ibèria. ¿Els unia només la seva disposició estètica i cultural per la mediterraneïtat i en canvi els separaven els fonaments més profunds relacionats amb la filosofia i el sentit social i polític?



Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Del "vot de la teva vida"a l’abstenció

De vegades els anys

Xavier Trias, indignat