El Papa és fal.lible


   El Papa és fal.lible. Ho ha reconegut al renunciar a la càtedra de Sant Pere apel.lant a la seva incapacitat física, intel.lectual i moral per a continuar exercint correctament el seu ministeri. Amb aquest gest reconeix que el Papa pot fallar, que no està per damunt de les vicissituds de qualsevol persona humana, no només per les xacres de l’edat sinó també pels condicionants històrics, personals i socials de tota mena als que està sotmesa la comesa papal. El Papa no renuncia perquè està malalt. Renuncia, conscientment i lliurement, perquè es troba sol i no se sent capaç de portar endavant la seva tasca. Si algú altre pot, ve a dir, que continuï. I en aquest gest no hi ha només la constatació d’una incapacitat sinó sobretot el desafiament implícit, de cara al futur immediat, perquè les condicions de l’exercici de les funcions del Papa es desenvolupin sota nous paràmetres.
   Pius IX, al promulgar la Constitució dogmàtica Pastor Aeternus el 18 de juliol de 1870, al final del Concili Vaticà I, quan els Estats Pontificis acabaven de ser vençuts per les forces de la unificació italiana, i per tant s’havia de reforçar doctrinalment la rellevància temporal del pontífex (amb l’excomunió posterior, mitjançant el Syllabus errorum, del socialisme, el comunisme, el liberalisme, el racionalisme, i tots els ismes culturals, socials i polítics que poguessin entrar en contradicció amb el poder de l’Església), poc es podia imaginar que al cap de cent quaranta-dos anys seria el mateix Papa qui posaria en qüestió els fonaments d’aquella proclamació dogmàtica.
   Benet XVI reconeix amb la seva renúncia que el Papa no està dotat de cap facultat sobrehumana per ser infal.lible, com pretenia aquella Constitució dogmàtica. Ben al contrari, són justament els temes de fe i costums (els que volia acotar la pretensió absolutista del dogma de la infal.libilitat) els que l’han portat a renunciar. Els temes de la fe, per la pluralitat teològica que va voler limitar amb la persecució sistemàtica (que va començar amb la seva labor a la Congregació per la Doctrina de la Fe) dels que s’apartaven de les posicions més ortodoxes, amb el resultat de dispersió i d’empobriment intel-lectual a què ha donat lloc. Els temes dels costums, per la flagrant contradicció entre el teòric rigor moral que ha volgut mantenir i el resultat escandalós dels abusos de menors des d’instàncies eclesials (casos de pederàstia, encobriments, promoció i consolidació de personatges tèrbols com el fundador dels legionaris de Cristo Rey…), a més de la marginació de la dona de les funcions sacerdotals i el capteniment d’una Cúria més donada a l’especulació i a l’excés escenogràfic, amb connivència a vegades amb els baixos fondos polítics i econòmics, que a la pulcra administració d’una veritable Ekklesia universal.
   El Papa ha renunciat a la Càtedra de Sant Pere sense fer cap declaració explícita ex Cathedra (com exigia el Vaticà I per tenir valor d’infal.libilitat) sobre el significat de la seva renúncia, però se li entén tot: el cansament del Papa és el símptoma més clar de la fatiga de l’Església. A l’Església, com als edificis més antics i més nobles, se li han desgastat els materials, la seva fatiga es palpa, i demana urgentment un reforç moral, un retorn al fonament de l’evangeli.
   Quan va ser elegit Papa, em preguntava si amb Benet XVI tornaria l’empenta d’aquell  jove teòleg que Ratzinger va ser abans i durant el Concili Vaticà II. Aquella empenta no va tornar, però ara es retira deixant el testimoni de la seva fal.libilitat personal i de les mancances substancials de l’Església en matèria de fe i costums sense pronunciar-se solemnement ex cathedra, escollint la porta del darrere de la capella Sixtina, on va ser escollit Papa, per sortir-ne cap al convent mater eclesiae, on passarà retirat de la mundana Cúria els últims temps de la seva vida, imitant l’acció del papa eremita Celestí Vè a finals del S.XIII, que va tornar al desert quan va veure que ser Papa no anava amb la seva vivència de l’evangeli. Contrasta aquesta opció amb els capells, roquets, capes, sotanes, crucifixos i insígnies llampants dels cardenals que l’envolten quan dóna la inesperada notícia. Un gest de despullament enmig de tanta ostentació. Una indicació que la pedra de l’evangeli que Jesús volia per a Pere com a fonament de la seva obra no es correspon amb la pètria burocràcia de l’església vaticana. En el seu article “Elogio de una renuncia” el catedràtic Manuel Fraijó diu, recordant Lessing, que aquest gest inclou una recerca de la veritat, i per tant també una acceptació implícita de l’aventura relativista. Tant de bo que l’abandó de la càtedra serveixi per recuperar, ni que sigui una mica, el gust i el disgust de la taula comuna.



Comentaris

Anònim ha dit…
M'agradat llegir-te
mdm

Entrades populars d'aquest blog

Suite per un casament

Il.lusió fundacional

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?