Islàndia (3). La certesa del foc sota les pedres que cremen

A hora matinera del cinquè dia sortim en direcció nord, cap al parc nacional de Jökullsargljufür. Fins al creuament amb la secundària 901 el paisatge es repeteix, amb cadenes de muntanyes ferruginoses revestides de verd a banda i banda, i amb l’acompanyament dels corrents d’aigua que oscil-len, pugen o baixen en un o altre costat. La vista ja s’ha acostumat a aquesta companyia. Però a partir del desviament a la 901 el canvi de paisatge és total. Comença el desert, que es fa més present a mida que la carretereta de grava puja i revolta entre extensions planes de pedres i roques de riolita misteriosament esteses sobre la superfície. Qui les hi ha deixat? Qui ha fet d’aquest altiplà una vastitud desèrtica que sobtadament ens captiva? A la carena, abans que la carretera comenci la baixada cap al poblet de Modrudalur, la vista se’ns en va: a primer pla, les ondulacions marronoses de la continuació del desert, després una línia verda, matisada, als peus de la cadena de punxes volcàniques, rovellades, que envolten l’horitzó, i al fons el gris clar i el blau de les formes dels núvols suspesos a les clapes del cel. És moment i lloc per no dir res, per asseure’s als bancs del mirador i deixar-se prendre pel silenci d’aquesta solitud oberta que ens rodeja, pels colors que impregnen de calidesa la magnificència del que podem veure. Si Déu no existís, algunes de les manifestacions de bellesa i d’immensitat acollidora que se li atribueixen trobarien refugi en un lloc com aquest.

Amb les pupil-les plenes a vessar de satisfacció pel que hem contemplat, ens aturem a les casetes amb teulada de tundra de Modrudalur i continuem cap al parc, seguint la vora dreta del riu Jökulls à Fjöllum, fins a la cascada de Dettifoss, la més potent d’Europa pel seu cabal. Les aigües ennegrides baixen amb força, com si sortissin forassenyades de dins de les entranyes del desert de Modrudalsfjallgardar, i es precipiten des de quasi trenta metres al congost que les aplega i les amanseix i hipnotitza amb els colors centellejants de l’arc de Sant Martí que es dibuixen al baixant de la seva falda, aconduint-les entre parets de basalt separades uns cinc-cents metres de riba a riba fins a la quietud de l’amplíssim delta que s’obre a Asbyrgi i mor al Mar del Nord a través del Óxarfjördur. Es pot anar a tocar del corrent d’aigua, fins a ran del lloc on arrenca la caiguda, i adonar-se mirant avall de l’amplitud del congost i de la plana empedreïda que li dóna consistència.

Dinem dins el redol d’Asbirgy, vora el petit estany poblat d’ànecs i sobrevolat per ocells. Asbirgy és un curiós clos amb perímetre de parets basàltiques d’alçada considerable que el tanquen en forma de ferradura, de tres kilòmetres de longitud i amb bedolls de poca envergadura al centre. Passejar per l’interior del clos, sobretot quan s’aconsegueix certa perspectiva del conjunt, dóna la sensació de trobar-te a la platea d’un teatre amb cortines de pedres liles, negres i grises. Els pobladors de la zona, menys refinats, van imaginar-se que la singularitat del lloc, originat per alguna inundació catastròfica de glaç i lava, era deguda a la petja de la ferradura del cavall d’Odín, el Zeus de la rica mitologia islandesa i escandinava que d’aquesta manera va voler deixar constància del seu pas per Islàndia.

Havent dinat prosseguim per la península de Tjörnes, el punt més al nord i més proper al cercle polar àrtic que assolim, tombant costa avall pel poblet de Húsavik on passegem pel port i entrem a l’església, amb una pintura que representa Llàtzer sortint de sota una llosa volcànica, i tenim temps de fer una llambregada al museu de la balena. De nou instal-lats a l’hotel on passarem la nit, tenim temps de fer una escapada a la cascada de Godafoss, ”la cascada dels déus” que pren el nom dels déus pagans que van ser llançats en aquest lloc l’any mil d.c., quan el zel purificador de la decisió del Alping (parlament) va obligar a ratificar la conversió al cristianisme amb la defenestració de les icones i símbols mitològics. La cascada, amb diferents boques, presenta una peculiar distribució quasi simètrica de cabalosos saltants d’aigua, un a dreta i esquerra, un de més reduït al centre i un altre encara més petit en un lateral. La claror de l’aigua que s’escola sorollosa riu avall es manté rere el devesall d’escuma del rompent dels saltants, com un reflex de la lluminositat alba del cap al tard.

Les sensacions impactants que ens esperen el sisè dia seguint l’itinerari dels volts de llac Mývatn (“el llac dels mosquits”) només son comparables a les viscudes el dia anterior amb el paisatge desèrtic i volcànic dels voltants de Modrudalur. Per començar, després d’entrar a la cova de Grjotagjá, admirem les fumaroles i solfatares de Námaskard, fent la circumval-lació entorn de nombrosos sorgiments de vapor a pressió a ras de terra, escampant una forta olor de sofre que a estones aclapara una mica. En moltes de les cavitats fumejants queda dipositat el solatge de l´àcid de sofre al voltant dels petits cràters, formant una massa viscosa de color de carbur, un caldo grisós i bullent que espurneja de manera intermitent. El conjunt presenta l’aspecte insòlit d’una plana retallada des de l’interior de la terra amb tisores incandescents que van confegint de forma capriciosa diferents dibuixos circulars sobre la superfície cartronada, d’aparença molt inestable, rivetejats amb una escala de colors ocres combinats amb diferents tonalitats de blanc, gris i negre. La singularitat es magnifica amb la visió que en tenim des del cimal de Hvenir on ens hem decidit a pujar. Un tros més enllà, ens sorprèn el curull d’aigua blava al fons del cràter Viti.

El que resseguim a continuació, a la zona de Leirhnjúkur, ens deixa durant una bona estona amb l’alè sostingut. Ens endinsem pels camins marcats de la zona del volcà Krafla, volcà de fissura que durant el S.XVIII va causar estralls de gran magnitud amb persistents i abundoses colades de lava, i que molt recentment, durant els anys setanta i vuitanta del passat segle, ha fet palesa la seva activitat tel-lúrica amb repetides erupcions més o menys incontrolades i inesperades. Els científics sostenen que aquesta és la zona volcànica d’Islàndia més susceptible d’erupcionar amb força d’aquí a poc temps. El que trepitgem i recorrem durant un parell d’hores són les restes encara fumejants de les darreres erupcions en cadena sobre la medul-lar de la línia muntanyosa del Krafla. El que veiem tot passejant ens impressiona. Tant com allarga la vista, a cantó i cantó, es perllonguen les formes retorçades de les colades que semblen tot just acabades de solidificar. En uns trams és el negre intens i opac el que predomina, en altres alternen el negre obsidiana i el gris dens o apaivagat, i al lluny le fumaroles de Námaskard que escampen sobre el tros el senyal inequívoc de la vitalitat interior de la terra i de la fragilitat dels qui la trepitgem. Aquí apareix una caverna amb el fons que fumeja, allà un desnivell i un promontori acabat de sorgir, i més enllà un faralló que et podria engolir. Es percep l’estranya sensació de ganes de romandre-hi, de continuar caminant indefinidament entre aquestes roques, com una oportunitat única d’experimentar la certesa del foc sota les pedres que cremen, barrejades amb l’afany de sortir-ne, de guanyar seguretat, d’abastar altre cop la certesa del verd provisional més enllà de la lava.

Amb aquest aiguabarreig de sensacions decidim no pujar al cràter Hverfell, que domina el paisatge sobre el Mývatn amb la seva fèrria geometria cònica, perfectament equilibrada, i ens conformem amb una altra passejada a peu pla per entre els bedolls esprimatxats de la zona de Dimmuborgir, una mena de ciutat encantada en la que apareixen tot a l’entorn una sèrie de castells negres, de torres foradades, d’esglésies figurades amb el campanar tort i la nau rebentada, de palaus decrèpits de roca volcànica sorgits de l’abraçada sobtada dels corrents de lava amb les aigües del riu. Al costat est del Mývatn, al conegut com racó de Höfdi, traiem el nas sobre la superfície del llac per primera vegada, i és veritat que hi ha mosquits. Els colors de la tarda que decau es fonen als peus dels penyals immòbils enmig del llac. I més lluny, ja a la part sud del llac, la cadena de pseudocràters de Skutustadagigar (sense capacitat volcànica) és una maragda estirada amb incrustacions de blau, una vànova verda amb topos clars, plegada sobre el capçal de l’aigua.


Cascada de Dettifoss:







Asbyrgi:







Cascada de Godafoss:






Fumaroles i solfatares de Mamaskard:








Zona volcànica de Leirhnjúkur:

Pseudocràters de Skutustadagigar:


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?

El referèndum unilateral, a cara o creu

3 de 9