Islàndia (i 4). Els camins de l'aigua

Les primeres hores del dia setè les dediquem a voltar per la coquetona ciutat d’Akureiry, la capital del Nord, més aviat un poble elegant amb maneres urbanes totalment sostingudes. Passegem pel port, pel cèntric carrer comercial, i entrem a l’església, al capdamunt d’una pronunciada escalinata des d’on es domina el conjunt, amb vitralls traslladats des del londinenc Coventry a l’interior. La façana imita les columnes de lava del paisatge, vol ser una incrustació cultural de la singularitat del paisatge a la solemnitat del temple.

Camí de Glambaer, tornem a l’acompanyament amable del rumor de l’aigua, del riu serpentejant entre pastures de verd inacabables on ramats de cavalls i ovelles pasturen pacíficament. Diuen que els cavalls islandesos, d’aparença robusta però més aviat baixos, tenen el privilegi d’afegir a les modalitats de marxa dels cavalls d’arreu un galop especial que els permet recolzar-se simultàniament sobre dues potes laterals, el que els possibilita una particular embranzida i capacitat de resistència. Les ovelles també són cepades, arrodonides dins l’espessa cobertura de llana; des de lluny són boletes saltironant entre els marges d’herba. Les fundes de plàstic de les bales de farratge a voltes són de color verd pàl-lid i no blanques, com també les teulades o les parets de les granges i esglesioles, sempre mantenint l’equilibri cromàtic amb el fons de la contrada. El riu sense arbres que el ressegueixin per la riba sembla menys riu, com si li faltés un dels elements primordials que el fan ser riu, tal i com estem acostumats a veure’l a casa nostra, amb la vegetació als marges que fan de l’aigua i la fulla una unitat inseparable. Aquí la vegetació del riu queda només reflectida en el mirall de l’aigua, és el perfil del verd de les muntanyes que es dibuixa sobre el cristall líquid. Riu i muntanya van sols, però es piquen l’ullet en cada recolze de prat, quan els núvols s’aparten perquè juguin a distància amb l’elegància de les seves formes en el reflex de l’aigua. Tampoc a la muntanya hi ha l’acompanyament dels arbres, només la de l’aigua que les penetra, les travessa i les cus amb filades de plata. Les muntanyes no tenen braços, ni dits, ni mans, només els monyons blans units a les suaus cadències dels vels verdosos que les recobreixen i al nervi de l’aigua que els dóna vida. Són figures de dona amb vestit llarg de nit, de color verd lilós, i collarets de plata, que s’obren en caiguda creixent fins assolir el frec sensual de l’herba als seus peus. Aquestes sinuositats de les muntanyes, que no mostren un esquelet esquerp sinó la fortalesa de la seva tesa pell rocosa, confereixen al paisatge un notable aspecte de rigor i d’amabilitat alhora, de distància i de proximitat, de llunyania i d’acollida, de grandesa i concretesa.

A Glambaer tenim l’oportunitat de visitar el museu que mostra les dependències d’una granja dels Ss XVIII-XIX, i de copsar les limitades i molt austeres condicions de vida dels seus habitants, amos i treballodors i treballadores. La presentada com a sala comú crida particularment l’atenció: en un reduït espai rectangular, amb els llits arrenglerats a banda i banda, hi feien vida de dia homes i dones, els homes construint els atuells de fusta i les dones filant, aprofitant la claror de les finestres laterals; i de nit els llits servien per a dues persones normalment, que s’hi acotxaven sempre vestides, separats homes i dones. Aquella sala obligava a la convivència permament, de nit i de dia, perquè era també el menjador comunitari. Per ajudar a fer més passable la monotonia de les hores, algú llegia fragments d’històries i sagues mentre es treballava o es menjava, i els hostes eren sempre benvinguts, sobretot quan es tractava de persones versades en contar històries, cantar o tocar algun instrument. Aquella obligada vida en comú, exposada a la permanent mirada i suspicàcia dels altres, tenia per tota intimitat el petit món d’objectes propis que hom podia apilar i guardar sota el coixí, com el secret d’un tresor tancat amb pany i forrellat al que ningú més podia accedir.

Passant per Vidimyri veiem per fora la capelleta que dóna nom al lloc, construïda sobre la planta d’una antiga capella del S.XIII, seu del clan dels Sturlungar, i des de la carretera podem observar les caracterísques dels Rettirs, senzilles construccions de fusta, descobertes i circulars, construïdes amb llargs taulons, disposades sobre la prada amb partions interiors, que serveixen per tenir recollit el bestiar, cavalls i bens, sobretot durant l’hivern. A Blonduós ressalta el color negre de l’església sobre un tossal a l’entrada del poble, també de forma circular, obra moderna d’un arquitecte islandès, segons ens explica la senyora que revisa un llibre (de visites?) a l’interior de la nau, de gran lluminositat.

La tarda d’aquest dia la dediquem bàsicament a l’albirament de foques, a la península de Vatnsnes, indret de Bovaldsfjall. Després de fer un bon tros de carretereta costa amunt, sortint de Hvammastargi, arribem al punt on ens ha indicat la noia de l’oficina d’informació que és fàcil de veure-les, i penetrem amb recel a l`interior d’una granja que resulta estar deshabitada, almenys aquella estona. De primer, ni rastre de foques des del coster; després, semblen endevinar-se les formes corbes i oscil-lants de l’animal estirat sobre un rocam allunyat, localitazables amb prismàtics entre dos ocells que delimiten el punt de mira; al cap d’una estona, un grup de sis o set exemplars més s’hi afegeixen, i fins amb el zoom d’una bona càmera es poden fotografiar.

De tornada, dos ninots amb mocadors ens saluden des del filat del tancat, celebrant amb nosaltres el bon resultat de l’albirament. I ja a l’hotel, l’estona baldera d’havent sopat, aquesta estona que no saps ben bé quan es pot acabar perquè sempre hi ha claror, la dediquem a albirar els llunyans missatges cibernètics a la xarxa i a sondejar per sobre les intrigues de la saga de Egil en un dels volums de la lleixa de la sala d’estar, mentre a fora conflueixen plàcidament , dins la gola profundíssima de la badia de Stadur, el fiord Hrutafjördur i la desembocadura del riu Hrutafjardara, de quina semblança fonètica ja es desprèn que en aquest país els fiords i els rius estan predestinats a compartir sempre els seus camins d’aigua.

Enfilem les primeres hores del vuitè dia més cap a l’oest, vers la península de Snaefellsnes. De nou la presència dels fiords amb les aigües d’un blau turquesa molt intens, trencat per la gamma d’ocres i daurats suaus de les roques que es tornen novament de color fosc, volcànic, a mida que ens endinsem en la península. A Stykkisholmur badem davant les cases de colors, passegem pel port, i des d’allí fem una escapada a Hellgafell, la muntanya sagrada on, si no es mira enrere i es compleix la condició de no compartir-los amb ningú, es poden formular tres desitjos. El que sí que compartim és la mirada sobre la plana tatxonada de punts platejats que circumda la muntanya, i sobre el llac als seus peus, i ens entretenim seguint els treballs de dues màquines d’embalar el farratge i d’embolicar amb plàstic que van estenent les garbes per un dels camps dels marges. Seguim fins a Grundarfjordür i ens desviem cap a la costa sud de la península, de condicions orogràfiques molt diferents. Ho podem comprovar després de travessar una planície immensa i d’entrar a l’interior d’una paret de muntanya espadada per un corrent d’aigua que la fendeix de dalt a baix. A Arnarstapi retrobem les formes divertides de les roques negres que protegeixen el port, com també a Hellnar amb el seu poderós arc de pedra sobre la platja negra.

Tanquem el dia amb dues escapades delicioses. La primera a Londrangar, on ens acostem als penya-segats desafiants en els que segons la tradició el poeta Kolbein va vèncer el mateix diable que s’espenyà daltabaix en no poder completar el vers que li proposava el poeta en el seu duel particular. El diable es devia distreure per la bellesa del lloc. I la segona a Djupalansandur, una zona de platja radicalment negra, a la que es pot accedir des de les roques del coster, també negres. La foscor espectral en aquest mar de pedres i sorra negres, en el que les ones rabegen el record d’algun desastre que ignorem, es fa altre cop captivadora. Trepitgem els còdols i tenim la sensació de caminar sobre cendres. Aquí els camins de l’aigua són al racó d’un altre món que ara ens resulta estrany i diferent però que és també el nostre perquè ens atreu com si en algun moment hi haguéssim habitat. Arribem a l’hotel de Hellisandur, a la punta de la península de Snaefellsnes, i el volcà glacial Snefellsjökul, en quina boca el prospectiu Juli Verne va situar el començament del viatge al centre de la terra, continua amagat rere els núvols que li guarden permanentment la font d’energia i els poders curatius que segons la llegenda es congrien al seu cim.

El novè dia té olor i color de tornada. Camí de Reykjavik, final del periple, passem per Borg i retem un petit homenatge a Snorri Sturtluson, el prohom de les lletres islandeses del S. XIII, al peu de l’escultura que el recorda. La visita a les cascades germanes de Hrannfossar i Barnofossar és el comiat d’aquests camins de l’aigua. Des dels costats del riu, en una longitud d’un kilòmetre, ens diuen adéu les fonts bessones de la cascada que s’hi aboquen, i el so del comiat es perd torrent avall seguint el traçat del camí blanc de l’aigua blanca.

A Reykjavik tot és petit. Ho són l’església Domkirkjan (construïda a finals del XVIII a rel de l’adopció per Dinamarca del luteranisme), el carrer central Laugavegur, tot ell comercial, i ho és la seu de l’actual Parlament islandès. Fins el petit estany Tjörn davant de l’Ajuntament sembla encongit, reduït a servir de plataforma d’estada per a gavines i ànecs. També el port és petit. Només l’eveltesa de l’església Hallgrim, amb l’estàtuta dominadora de Leifur Erikson al davant, evoca la magnificència del país, de les seves muntanyes caient lànguidament sobre les planures inabastables, sobre les platges de sorra negra, sobre l’escorça de foc i sobre els camins de l’aigua.
Cascada de Hrannfossar:

Comentaris

Maria Rosa Duran ha dit…
Moltíssimes gràcies per aquests reportatges tan poètics i entusiastes. Em serviran molt per al viatge que hi faré aquest estiu.

Entrades populars d'aquest blog

Suite per un casament

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?

El referèndum unilateral, a cara o creu