Islàndia (1). Naturalesa i història

Islàndia és un país de paisatges extraordinaris i de paraules difícils. Però les paraules i els noms són el que són, i sense pronunciar-les o escriure-les en la seva dicció o grafia originària ens perdríem bona part del que hem vist, perquè els noms van units a les coses, a la seva capacitat de ser i de mostrar-se. De manera que al començar el primer dia de la nostra circumval-lació per l’illa, en el sentit contrari a les agulles del rellotge, sortint de Reykjavik (la “badia fumejant”), ens presentem a Bláa Lónid ( la “llacuna blava”), al poble de Grindavik, una estació geotèrmica que explota l’energia de les aigües termals de la zona i que ofereix un servei públic de bany relaxant als viatgers i curiosos, una plàcida i prolongada remullada entre vapors d’aigua fumejant que conviden a fer el mort i a deixar-se anar per sobre la superfície blavosa. Unes enllustrades a la cara amb el llot blanc del fons de la llacuna, que diuen que va bé contra les arrugues de la pell, fan més idiosincràtic el bany tèrmic.

A la sortida, continua el temps plujós i ventós, a to amb el paisatge gris que s’estén a banda i banda de la minúscula carretera, amb rocs i pedres volcàniques recobertes de molsa verdosa,que ens acompanya fins a les fumaroles de Gunnhuver i Krisuvik. A la zona, el vapor d’aigua surt de terra a pressió, deixant anar una xiuladissa i una forta olor de sofre, donant a l’entorn un aire un xic intimidatori en el que es barreja el tel de la boira freda amb el fum del vapor. L’aparició de l’arc de Sant Martí en un revolt, sobre un fons de roca i platja de sorra negres, aporta al paisatge un to de calidesa i de proximitat que ens anima en el recorregut fins més enllà de Selfoss.

El segon dia encarem els dos cotxes llogats, dos espaiosos Subarus, cap a la cascada de Gullfoss (“cascada daurada”). Ens impressiona l’amplada del seu caient, en dues graonades, potent i enrabiat, rompent-se en les profunditats de les gorges del riu Hvità que s’assorteix amb el cabal inesgotable del proper glaciar Langjökull L’estrèpit de l’aigua reté l’expressió d’admiració que contenim i que només podem suggerir amb lleugeres oscil-lacions de cap. Ben a prop de Gullfoss, la zona de l’arxiconegut Geysir (“sortidor”), que dóna nom a tots els guèisers haguts i per haver, aplega al voltant del sortidor Strokkur, el substitut del ja esgotat Geysir original que roman inactiu a un costat de la filera de fumaroles i basses, una plèiade de persones expectants a les que ens afegim, a l’espera que ens sorprengui el doll d’aigua calenta que s’enfila uns vint-i-cinc metres amunt cada dos o tres minuts. Ens emmirallen els bassals d’aigua blava amb pòsits sulfurosos, i a dalt de la carena ens sorprèn la vista sobre l’altre costat, una postal acolorida amb el platejat del riu sinuós sobre la plana verda, puntejada amb el blanc del plàstic amb què s’emboliquen les bales de farratge, escampades aquí i allà, un contrapunt constant a l’amplitud del paisatge en totes les zones de pasturatge aquesta època de l’any.

Després de Gullfoss i Geysir completem el conegut com “cercle daurat” amb la visita al Parc Nacional de Pingvellir (“planes del Parlament), un dels pocs llocs on la història modesta de l’illa busca i troba ressò en el marc solemne de la naturalesa. Parets de pedres i columnes de basalt, formant un corredor que recorda el format pels carreus de les muralles romanes de les nostres ciutats, ens encaminen al punt on es veu perfectament la separació de les plaques tectòniques americana i euroasiàtica que travessen les profunditats de l’Atlàntic de Nord a Sud i que en aquesta zona emergeixen a la superfície per a goig dels geòlegs i perplexitat dels visitants. El recorregut d’aquesta falla del Sud-oest al Nord-est de l’illa és el causant de bona part dels fenòmens volcànics que la travessen. Aquí, en aquest punt on els móns es separen, els primers colonitzadors d’Islàndia, la terra de glaç que grecs i romans descrivien com Última Thule, van establir l’any 930 d. c. la seu on començaren a definir les seves normes de convivència. Percebem que les llengües de la glacera del Langjökull lloaren la decisió de fusionar naturalesa i història, i la plana i les aigües del llac Pingvallavatn, el més gran d’Islàndia, que reposa complaent, rodejat d’un verd intens, sota mateix de la fissura de Almannjà, saludaren amb fervor la iniciativa del primer parlament del país. Dins el clos de les muralles de basalt d’aquest parlament a l’aire lliure, una cascada modesta, la Oxararfoss, presta encara l’eco de la seva veu dringadissa a les paraules que es devien escoltar en aquest lloc fins a finals del S. XVIII.

La tarda d’aquest segon dia encara ens esperen, vorejant la costa sud en direcció a Vik, les cascades de Seljalandsfoss i Skogafoss. Seljalandsfoss és una cortina fina i elegant de quatre peces unides amb imperdibles d’escuma que es deixa veure i recórrer pel darrere. Skogafoss és un mantell sòlid que cau impetuós des de seixanta metres d’alçada, una muralla impenetrable als peus del Eyjafjallajökull, el volcà glaciar que el passat mes de maig va tenir els aires de mitja Europa pendents de les seves elucubracions. Camí de l’hotel, seguint la costa, la claror de la tarda s’esplaia sobre les clapes de verd i els tons lilosos de les muntanyes a un cantó de la carretera, mentre que a l’altre s’estén la platja de sorra negra que marca al mar la línia infranquejable del seu amplíssim domini.
VIDEOS :
Cascada de Seljalandsfoss : http://www.youtube.com/watch?v=6Iss5hZ9RyM

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La nostra història, la meva joia

Imatge
      Dijous passat vaig anar   a la presentació de les memòries del sacerdot, mestre i company Josep Hortet, al Seminari de Barcelona. Porten per títol “La nostra història, la meva joia” i són en realitat un relat autobiogràfic amb una riquesa de detalls i de matisos que t’enganxen en cadascun del sis capítols de què consta el llibre ( infància i creixement, la joventut, treball educatiu, treball comunitari i diocesà, la grandesa corrent i camí avançat ), de 1937 a 2024.    El detall del relat autobiogràfic combina les dades personals amb contínues reflexions sobre el sentit de les seves accions, del seu progrés vital com educador, coordinador i dinamitzador de la vida comunitària a la diòcesi de Barcelona, en el context de la història social i política del país. Més enllà de l’interès que el llibre pot tenir, i penso que ha de tenir, en els ambients de la comunitat eclesial, val molt la pena tenir-lo en compte en l’àmbit de les relacions Església-soc...
Més informació

Poemes a quatre mans (1) : Horitzons - Arribar

Imatge
    El meu pare, Benet Amat, va ser un pagès autodidacte d’Ullastrell (Vallès Occidental) fins que per raons econòmiques es va traslladar amb la família a Mataró (1969) on durant els darrers anys abans de la jubilació va canviar la feina de pagès pel cultiu de camps de flors d’una empresa familiar mataronina. Tenia una particular afició a la poesia, a la lectura i a la narració, que potser havia heretat dels anys d’adolescent i de jove durant la Mancomunitat, aconsellat per un grapat de bons mestres en el seu entorn rural. Ens va llegar quatre quaderns de poesia i unes memòries del poble. No va deixar mai d’escriure poesia, però va ser en el temps de jubilació, del 1975 en endavant, que es dedicà més intensament a aquesta tasca i a la recopilació dels seus versos, alguns escrits des del front de Balaguer i des dels camps d’empresonament durant la guerra civil.    Rellegint avui aquests quaderns de poesia hi he trobat punts de contacte amb la meva afició a escriur...
Més informació

“Un hivern fascinant” o els oblits impossibles de Joan Margarit

Imatge
     A l’epíleg del seu darrer poemari, “Un hivern fascinant”, Joan Margarit explica que els dos pols de tensió del pensament, l’abans i el després, se li han equilibrat en una nova lleugeresa, de manera que el demà li ha caigut en l’oblit i el passat el veu catapulat tan lluny que quasi és també un oblit. Hauria arribat així a una nova estabilitat o a un úlltim desordre que definiria el seu present present, la darrera etapa, com un hivern fascinant.   Vist així, la lectura dels poemes seria com un camí que transcorreria entre lleus pinzellades d’un futur que amb prou feines s’entreveu, quasi oblidat perquè seria difícil d’encarar-lo, i un passat que només s’albiraria molt lluny i a llambregades.   Però hi ha una altra lectura d’aquests poemes, més enllà del que el poeta voldria deixar escrit com l’esdevenir d’un tènue present hivernal que tendeix a desaparèixer, una lectura que va de la contundència de la contemplació del passat com el verit...
Més informació