Islàndia (2). L'art el proposa la naturalesa

El tercer dia al dematí ens presentem a la punta de Dyrholaey, encara a la costa sud, un promontori de roca basàltica, molt erosionada, d’una negror intensa, afavorida per la grisor del cel en aquesta hora, des d’on es poden entrellucar, o més aviat endevinar, amb l’ajuda de prismàtics, alguns exemplars de frarets (“lundi” en islandès), els simpàtics i preuats ocells d’armilla blanca i negra i pronunciat bec vermell, dels pocs que aquestes dates encara no han emigrat. A banda i banda del promontori, roquers enormes amb extensions de platja negra als peus que s’estenen fins on la vista és capaç d’arribar. El terra dels rocalls, amb trams foradats i esbatanats per l’entrada impetuosa de les ones, és quarterat, com si alguna mà desmesurada s’hagués entretingut a fer puzles inacabables de lava. La grisor densa de l’atmosfera s’accentua amb la presència d’un grup d’illots fantasmals prop de la platja de Reynisfjara, els suposats trols convertits en pedra quan a la sortida del sol feinejaven en el segrest d’un vaixell. A la mateixa platja, guarnicions de basalt, disposades en forma circular a l’entrada d’una cavitat a les roques, i en columnes a un costat, semblen ornamentar el pòrtic d’una catedral bastida per l’acció combinada de la lava i l’erosió, per presidir l’extensió de platja verge i fosca que discorre al seu davant, entre pedres de totes mides i dibuixos, i amb totes les tonalitats del negre i el gris, llises, esponjades, punxegudes, estirades, rodones, amb uns rodonesa que s’adapta complaguda al tacte suau del clos de la mà.

Seguint la inevitable A-1, la carretera principal que circumda tota l’illa, voregem, primer, la gelera del Myrdalsjökull, i després la de l’immens Vatnajökull, la glacera més gran d’Europa, sempre amb una barrera d’esveltes muntanyes de color de ferro amb mantell verd a un costat i amb un desert de lava que acarona el mar, a l’altre. L’A-1 és com un senzill rail posat sobre la longitud d’aquest desert que constanment creuen les amples correnties d’aigua que procedeixen de les llengües dels glaciars que baixen fins a poca distància del mar. Abans de dinar, tenim temps d’entrar a les gorges de Fjardrargljufur, contemplar-les des del caminoi que les recorre per dalt i imaginar la passejada que es podria fer per baix, seguint el curs del riu entre parets imponents. Després de dinar, a poca distància de les taules de l’àrea on hem parat, des d’on es divisa a mitja distància una cascada a ran mateix de carretera, baixem a contemplar les formacions de basalt, també en columnes, de Dverghamrar. Una altra troballa singular: les formacions es disposen a cantó i cantó, com formant dos templets o dues petites piràmides, i al mig, a un segon pla, es produeix l’epifania constant del saltant d’aigua de la cascada. No és veritat que la naturalesa imita l’art. És just a l’inrevés.

Continuem fins al parc de Skaftafell, molt a la vora de la part sud de la glacera del Vatnajökull, un dels pocs llocs on la vegetació existent, bàsicament de matossar i bedolls, ens recorda la cadena litoral de casa nostra. La migradesa de la vegetació aquí, però, contrasta amb la immensitat del paisatge que podem contemplar tot just girant-nos, mentre caminem fins a la cascada de Svartifoss (“cascada negra”), cascada protegida per un absis fet de columnes i d’estalactites fosques, a mig construir-se, totes de basalt, formant una sanefa d’estries al volt de la cortina d’aigua. Una altra vegada la naturalesa inventa les formes que l’art reprodueix.

Al cap al tard , quan la claror que no cessa comença a esmorteir-se, arribem a la llacuna glaciar de Jökulsarlon, obra d’art creada per la potència imaginativa del Vatnajökull. Ens deixem portar, materialment, per la quietud de les llenques de gel immòbils entre les aigües de la glacera que imaginem desfent-se lentament. Assistim, admirats, a la dansa transparent d’aquestes figures de colors blancs, blavosos, grisos clars i foscos, verds tènues, conformant un espectacle inesperat de bellesa permanent i de confirmació del pas del temps, de milers i milers d’anys que rondegen el perímetre dels petits icebergs agrupats a la llacuna per transfomar pacientment la degradació calmosa de la glacera en aigua i so de riu i mar.

El matí del quart dia el dediquem als fiords del nord-est. Són fiords plans en els que anem entrant i sortint emnig d’una boira espessa que ho embolcalla tot i que a penes deixa endevinar, per sobre la superfície dels braços de mar que penetren molt endins, les parets de color de vi rosat de les muntanyes que només s’insinuen amb formes canviants com de capells mig partits o esfilagarsats. Al fiord de Hamarsfjördur podem veure una població de cignes que pels sorolls que emeten, més aviat una mena de grunyit continu, diríem que no són pas cignes muts. A Djupivogur, poblet pesquer, donem una ullada al museu Rikardur, escultor local, prenem un capucino (com es troba a faltar el bon cafè!) i aprofitem per arribar-nos a Breidalsvik i demanar a l’hotel que recomana la guia un plat de mandonguillles amb peix de l’àvia.

Havent dinat, a Stödvarfjördur, passem de llarg del museu de la Sra Petra (mai millor dit), el que diuen que aplega la millor col-lecció particular de pedres del món. Ens crida l’atenció l’esglesiola de colors blanc i blau turquesa, enfilada al tossal del poble, ara convertida en una estança-hall de lloguer, amb cuina, tribuna i palmatòries. Aquestes esglesioles, com moltes de les senzilles construccions de granges que trenquen escadusserament el verd dels prats a tocar de la carretera amb colors llampants, vermells, blancs i blaus, fetes sovint amb planxes acanalades d’alumini, presenten un aspecte fràgil, com si haguessin sortit d’un joc de fusta o d’una caseta de nines, un aire de provisionalitat, de posar i treure, que mira de destorbar el menys possible la imposant figura del paisatge que les acull.

Aposentats a l’hotel de Egilsstadir, tenim temps de fer una excursioneta a Altavik, a la riba del majestuós riu Lagarflot que aquí pren les mides d’un llac. I aprofitant que els sol sembla que hagi de desaparèixer darrere la carena que envolta el llac, juguem a fer fotos de posta amb contrallum. Il-lusió vana, perquè després d’aquest simulacre de posta no segueix la foscor sinó que el sol resta suspès a mitja alçada del seu recorregut minvant, es nega a donar-se per vençut i continua aclarint les hores del que n’hem de dir nit però que en realitat és una delicada pervivència del dia.

Platja de Reynisfjara: