A Marràqueix

Quan entres a la Medina de Marràqueix, un divendres al migdia, i a través del parabrisa del taxi veus la voladissa de chilabes, de nens i grans, envaint els carrers estrets dirigint-se a la pregària ritual, ja t’adones que el que et quedarà de la curta visita de quatre dies serà una percepció visual totalment diferent del que estàs acostumat a veure a les ciutats europees. Et deixaràs envair, tu també, pels colors càlids de la tarda mentre la vista se te’n va sense parar entre el rosa esvaït de les parets de terracota dels carrerons i el gavadal de quincalleria estesa als costats, un amuntegament inacabable de coloraines penjades a les estores, als aparadors portàtils dels localets farcits de bijuteria, de terrissa, de cuirs, de mocadors, de ferramentes de tota mena. El passeig tranquil i embadocat es veurà, però, sotmès a la perillosa habilitat d’equilibrista dels conductors de ciclomotors, bicicletes i carros que passen incessantment pel teu costat, donant-te a entendre que no s’hi val a badar i que hi ha un punt d’urgència entre tanta indolència i tanta mercaderia exposada a la vista. Vulguis o no, et veuràs obligat a entrar en el mercadeig del que compris, a negociar la rebaixa d’unes desenes de dirhams per una capsa de fusta, un cistell, un gorro, una grapat d’espècies, un penjoll, una estora, unes babutxes.

I l’estretor acolorida dels suqs, dels zocos continus, distribuïts en centenars de carrerons sense sortida (berdits), trobarà de tant en tant l’esplai d’una placeta oberta al mercat de fruita i d’una altra infinitat d’objectes artesans, com a Rahba-Kedima i, sobretot, a Xemaá-El-Fná, el pal de paller de tota aquesta voràgine que puja enfebrada dels carrers del contorn i s’envigoreix encara més entremig de les parades de fruits secs, de les halques (cercles) entorn de les xerrameques i contadors d’històries, dels encantadors i manipuladors de serps, dels gnaues saltimbanquis i músics, dels guerrabs o venedors d'aigua, de les parades de menjar, dels paupèrrims tamborets de tatuatges i de dones de mirada trista, dissimulant la seva bellesa vivaç sota el vel quan t’ofereixen llegir-te el futur resseguint el contorn ennegrit de les cartes que et mostren. A la nit, veient des de les terrasses del Riad on t’hostatges el fum que s’aixeca per sobre Xemaá-El-Fná, i escoltant el soroll de fons que l’acompanya, arribaràs a la conclusió que aquesta plaça és la síntesi de la Medina dispersa, una olla en constant ebullició que pugna per treure’s de sobre la tapa de la pobresa, de la deixadesa, de l’oblit, de la fatiga i la vergonya infinita que se t’ha dibuixat a la cara quan una nena se t’ha acostat a la parada de menjar per vendre’t un paquet de mocadors de paper i t’ha demanat el tall de peix que no t’havies acabat. I et vindrà a la memòria l’espai d’aquest món de contrastos magistralment descrit per Juan Goytisolo parlant de la plaça, patrimoni oral de la humanitat: “posibilidad de contar, mentir, fabular, verter lo que se guarda en el cerebro y el vientre, hablar y hablar a borbollones, durante horas y horas, vomitar sueños, palabras, hasta quedarse vacío, literatura al alcance de analfabetos, mujeres, simples, chiflados, de cuantos se han visto tradicionalmente privados de expresar fantasías y cuitas, condenados a callar, obedecer, ocultarse, comunicar por murmullos y signos”.

I la visita dels monuments de la ciutat et semblarà poca cosa al costat d’aquesta monumental i fràgil quincalleria apilada a la Medina. Recuperaràs l’aire andalusí a la Madrasha de Ben-Yusef, a les tombes dels Saadís i al pati central del Museu de Marràqueix, on contrasta la riquesa dels zèl.ligs de l’arquitectura amb la pobresa del que s’hi exposa. Veuràs el contorn precari de la Qubba, la modèstia poc conservada del palau Bahia, i t’imaginaràs l’antic esplendor del palau El-Badi en el vol ingràvid i solemne de les cigonyes vers els nius arrenglerats sobre les torres del recinte emmurallat que en queda. T’entretindràs amb el so de l’aigua jugant amb el blau turquesa de la font al mig del canyissar bambú dels Jardins de Majorelle, i tornant per l’avinguda de La Menara, després de contemplar la posta de sol des de l’estany del Pavelló del mateix nom, on t’ha conduït un taxi amb la porta que no tanca i que somica de suspensió a cada cantonada, com dolorida per la conducció embogida dins un tràfic caòtic, les últimes clarors del dia, al fons del passeig, et faran veure la figura esvelta i equilibrada del minaret de la Kutubia, la mesquita reina de Marràqueix, i et lamentaràs de la prohibició absurda que t’impedeix d’entrar al seu interior (com tantes vegades vas fer a les mesquites d’Istanbul) per compartir visualment la pregària musulmana, la que et recorda la veu del muetzí cada matinada.

I voldràs fugir per unes hores del vertigen de la ciutat, i recorreràs amb un 4x4 i un guia que migparla el castellà la vall de Asni, i al pati d’una senzilla casa bereber la càmera que portes se’t dispararà enderiada sobre un avi que va oblidant les tradicions a mida que ensenya com es fa el te verd servint-lo als turistes amb el rajolí pujant i baixant des de la tetera alçada. I continuaràs fins a Imlil, a les envistes del Tubkal, on constataràs una vegada més que una munió de joves vaguen per les voreres i els locals tronats, sense res a fer i quasi sense res a dir-se, contestant al turista que ets tu, amb un francès de frases escapçades, que no van mai a Marràqueix perquè està molt lluny, tot i que algun d’aquests joves t’explica satisfet que hi va fer el servei militar fa molt de temps, mentre passen ases amb carrets, dormen les mules en un estable a l’aire lliure i a les vores del riu un grup de dones també joves renten la roba ajudant-se de cubells d’aigua escalfada, i l’estenen al sol, formant un atractiu cercle de colors sobre les pedres, un ignorat poema visual, anònim, sense destinatari ni glosador. I a Mulay Brahim, sorprès per la claror tènue del paisatge de la tarda, que embolcalla l’extensió terrosa dels camps completament secs amb el tel blavós que es mou com un mar eixut al fons de l’altiplà, se’t farà agradolça la insistència de la canalla que et ve a demanar diners parant la mà, i que et fa senyals perquè almenys li canviïs les monedes d’euros que algú altre li va donar per l’equivalent en dirhams.

I tornaràs a la llum i al tragí de la Medina, per acomiadar-te’n. I quan n’hagis sortit i recuperat el teu món, et semblarà que allò era més un somni que una realitat, una vaga aspiració a mig camí entre l’oferta d’alguna cosa amagada sota els requeriments dels venedors al peu dels carrerons i la teva aleatòria capacitat d’encuriosir-te i connectar-hi. I quan siguis fora del tot, i se t’hagin esmunyit les sensacions que ara has procurat descriure, et passarà com al vellet del zoco, arraulit sobre el llindar del seu localet de quatre metres quadrats, que no sap si és a fora o a dins, si ha de sortir o si ha d’entrar, que intueix que ben bé no espera res ni de dins ni de fora. I es tancaran els records d’aquest espai fet de colors vius, d’una transparència cruel, apilant-se sobre el clos de l’oblit, tancats com la terrissa que semblava impossible d’encabir a la petita estança i que el pobre mercader ha recollit amb la paciència conformada de qui sap que demà tornarà a obrir, i que demà no és cap futur.